Sobre Espanya, la intolerància i l’adoctrinament

Qui va haver d’aprendre fora de les aules a escriure en la seua pròpia llengua i a descobrir figures de la seua cultura com Ausiàs March, Joanot Martorell, Isabel de Villena, Josep Carner, Mercè Rodoreda o Salvador Espriu, percep en tota aquesta campanya de denúncia de l’“adoctrinament” catalanista les emanacions d’una censura rància, com si l’independentisme català, amb els seus excessos, haguera remogut el fang d’una tolla ideològica on es podreixen prejudicis d’altres èpoques.

Però la sensació és equívoca, perquè l’ofensiva del PP i Ciutadans va molt més enllà de les seues episòdiques efusions reaccionàries i les seues ocasionals tàctiques polítiques. Ho demostra el fet que s’hi hagen sumat, o no hi facen fàstics, antics progressistes, pretesos intel·lectuals liberals i mitjans de comunicació en un altre temps impensables que han decidit prescindir de qualsevol avaluació objectiva sobre la influència de l’escola en l’escalada secessionista.

És clar que, quan et creus legitimat per a esgrimir contra l’independentisme, amb tots els seus defectes reals o imaginats, una acusació com la de “supremacista”, és que has caigut molt baix. Ningú amb dos dits de sensibilitat democràtica pot acusar de “supremacista” un moviment polític o un sector de l’opinió pública sense tenir en compte les gravíssimes connotacions del terme. I ha ocorregut aquests dies, no una vegada, ni dues.

Supremacistes? Si el nacionalisme català s’ha caracteritzat per alguna cosa no ha estat per la seua fonamentació ètnica, sinó cultural i política, i per la seua forta vocació cívica. També, certament, per un sentit comú que sembla que ha perdut. Però s’ha alçat la veda.

Només serveix per a justificar la censura una dialèctica tan trastornada com la que propícia que alguns periodistes i opinadors, ofesos per l’abusiva utilització a Catalunya de comparacions amb el franquisme i d’exabruptes victimistes, facen els ulls grossos a les exhibicions patriòtiques de l’extrema dreta i no s’estremisquen quan veuen publicades en els seus mitjans acusacions de supremacisme (supose que anomenar nazis els independentistes és el pas següent, com ho ha estat qualificar-los de “totalitaris” després d’haver-los acusat de “colpistes”).

I no una altra cosa que una caça de bruixes són els requeriments del ministre Méndez de Vigo per pretesos episodis d’adoctrinament en l’ensenyament, l’encàrrec d’un informe a l’Alta Inspecció o les iniciatives parlamentàries, en el Congrés i en les Corts Valencianes, per exemple, reclamant una supervisió especial sobre col·legis i instituts, una mena de policia contra la llibertat de càtedra i el pensament crític. Ja se’ls va ocórrer fa temps posar en marxa un pla per a adoctrinar els alumnes sobre l’himne, la bandera i la defensa d’Espanya tot i que, afortunadament, encara no han gosat a crear un comité d’activitats antiespanyoles.

S’ha arribat a l’extrem de denunciar a la localitat valenciana d’Alfafar, amb l’entusiasta col·laboració de l’alcalde del PP, Juan Ramón Adsuara, la projecció als alumnes d’un vídeo en què es parla de Jaume I com d’un rei català i s’afirma que els àrabs van rendir la ciutat de València a les seues tropes en el segle XIII exhibint en una de les torres les quatre barres de la senyera. Pel que s’ha vist, segons els nostres censors, Jaume I només pot ser un rei aragonés (mai català) i el Penó de la Conquesta, que es guarda en l’arxiu històric de la ciutat de València, ha de ser una antiga tela pintada amb quatre barres roges pel pur capritx d’algun musulmà avorrit i no el símbol que va emocionar el monarca fundador quan, segons el Llibre dels fets, va veure com l’exhibien els seus adversaris a la part alta de la muralla.

Tampoc es poden manejar en l’ensenyament mapes dels territoris de la llengua que parlem els valencians perquè, vade retro!, són propaganda dels Països Catalans. Ni reproduir en una activitat escolar una cançó d’un artista local determinat que està en una llista negra que ningú sap qui ha elaborat ni amb quina autoritat. Dirigents polítics que defensen amb ardor el finançament amb fons públics de col·legis que segueixen la doctrina catòlica ventilen anatemes contra l’escola pública per “adoctrinar” els alumnes.

Com els creacionistes nord-americans, que s’emparen en una lectura fanàtica de les escriptures bíbliques per a reclamar que no s’ensenye en escoles i instituts la teoria de l’evolució ni s’explique qui era Darwin, la nostra dreta esgrimeix contra tot criteri filològic una lectura sectària de les lleis per a prohibir que s’ensenye que valencians, balears i catalans parlem el mateix idioma. Segurament pensen que això condueix al supremacisme independentista.

Darrere d’aquesta onada d’intolerància a penes es camufla un atac a l’ensenyament públic, apuntalat en aquest cas per una ignorància secular que no es deriva tant del desconeixement com del “no reconeixement” cap a allò diferent, de la negativa a assumir una pluralitat que qüestiona la uniformitat d’una mentalitat espanyola promoguda per l’Estat durant segles. I el problema és que, si no es practica una educació en la diversitat, també cultural i lingüística, la d’Espanya serà una unitat qüestionada de manera recurrent.

No és el símptoma menys important d’aqueixa situació el fet que hi ha al món més de 150 universitats en què s’ensenya la llengua catalana. I que 21 d’aquestes estan a Alemanya, 20 als Estats Units i 19 a França, mentre que només n’hi ha vuit a Espanya, fora dels territoris on pretesament se sotmet els estudiants a uns adoctrinaments tan perillosos.