La dama de Valdés

Manuel Valdés té dues cares: la del gran artista de l’Equip Crònica i la de la Dama d’Elx de l’avinguda del Palau de Congressos. Resulta formidable que es tracte del mateix artista, i que l’irreverent, sagaç, esquerrer i innovador Valdés dels anys seixanta, haja evolucionat fins al Valdés d’aquella avinguda tan lletja. Admire molt l’Equip Crònica, quan Valdés, amb Solbes i Toledo, introduïren la pintura Pop a Espanya, forçant tota mena de mites i iconografies nostrades. Les menines valdesianes arranquen d’aleshores, però si unes eren revolucionàries i gamberres, les altres, les d’ara, són beatíficament burgeses i benpensants. Naturalment, cada artista pot fer el que li vinga en gana, i Valdés és un empori artístic, i va col·locant ací i allà les seues dames viscontianes, tocades amb tota mena de barret. Però quan passe amb el meu utilitari per l’avinguda del Palau de Congressos i haig de salvar aquella redona criminal on s’alça la gran dama, feta amb 22.000 dames en miniatura, em pregunte l’entrellat de tot allò. La font que xorra als seus peus, i la gespa que l’envolta, junt amb l’inacabat estadi del València CF, formen un conjunt tan extravagant, que també em pregunte quants accidents haurà causat, i qui és el responsable de tot allò i si se li pot demanar responsabilitats. Sempre he estat contrari a les escultures en les redones, i sempre m’ha sobtat que els artistes accepten que una obra seua no puga ser contemplada sense poder detenir-se ni un moment, immersos en el corrent automobilístic de conductors malcarats i iracunds. En realitat, en la idea original, el tràfic havia de passar per sota del monument, i per això l’artefacte s’alça sobre una colossal base de formigó, que tot plegat va costar 2,4 milions d’euros, dels quals l’Ajuntament de Rita Barberá va pagar la meitat. Finalment, el projecte va quedar a mitges i tot fa una mica de llàstima. Què vol ser? Què vol despertar en nosaltres? A qui s’adreça? Quin missatge ens vol fer arribar? L’avinguda del Palau de Congressos va destruir el darrer bocí d’horta que connectava l’Horta Nord amb l’Horta Sud, i encara recorde, amb enyor, llauradors amb el matxo passant l’entauladora, on ara s’alcen aquells edificis plens de finestrons, com si foren colomers humans. Tot és tremend i inhumà. Com aquella dama abandonada en la riuada automobilística, que alguns confonen amb una fallera, davant del coliseu en ruïnes. Ho pense mentre m’allunye de la ciutat i mire pel retrovisor. El sol reverbera sobre la Dama d’Elx de Valdés, com un foc fatu inquietant.