El 27 d’octubre de 2016 l’Assemblea General de Nacions Unides va aprovar una resolució on s’estipula que l’any 2017 es celebrarà una conferència per iniciar les negociacions sobre un tractat d’eliminació i prohibició de les armes nuclears. Hi hagué 123 vots a favor, 38 en contra i 16 abstencions. En un article anterior dèiem que la majoria de vots negatius corresponen a membres de l’OTAN. De fet, tots els estats de l’Aliança van votar en contra, llevat de Països Baixos, que es va abstenir. També dèiem que no tots els estats nuclearment armats van votar en contra: Corea del Nord hi va votar a favor i la Xina, l’Índia i Pakistan es van abstenir. La resta d’estats nuclears (els EUA, Rússia, Gran Bretanya, França i Israel) es van oposar a la resolució.
Es van justificar els vots negatius amb l’argument que ja existeixen mecanismes de desarmament, com el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP), que quedarien afeblits amb l’aprovació d’un tractat de prohibició i eliminació. Un argument poc consistent si tenim en compte que el TNP es va aprovar l’any 1968 i que, en aquests gairebé 50 anys, no s’ha avançat significativament en aquest sentit, malgrat que el seu article VI afirma que cal arribar a la liquidació dels arsenals nuclears. Actualment hi ha més estats nuclears que l’any 1968 i l’arsenal nuclear mundial supera les 15.000 armes nuclears, segons el SIPRI.
Aquest acord representa un gran pas endavant en el desarmament nuclear. Recordem que les nuclears són les úniques armes de destrucció massiva que no tenen un tractat de prohibició, malgrat la seva tremenda capacitat destructora. En canvi, sí que en tenen les armes biològiques (des de l’any 1972) i les químiques (des de l’any 1992).
Amb posterioritat a què s’aprovés la resolució esmentada, hem conegut un document desclassificat que clarifica força el resultat de la votació. Es tracta d’una nota elaborada per la delegació dels EUA a l’OTAN i dirigida a la resta d’estats membres. La nota està datada del 17 d’octubre, anterior, per tant, a l’assemblea on es va acordar la resolució.
En la nota en qüestió, el representant dels EUA a l’OTAN demana amb fermesa a la resta d’aliats i també als seus estats amics, que votin en contra de la resolució i no únicament que s’abstinguin. Fins i tot se’ls demana que, en cas que s’iniciïn les negociacions, no hi participin. Els recorda que la dissuasió, basada en la capacitat defensiva convencional i nuclear, és un dels pilars de la política global de l’Aliança. I que, per tant, un tractat de prohibició d’armes nuclears aniria en contra de la política bàsica de l’OTAN sobre dissuasió. Afirma que un hipotètic tractat minaria l’estabilitat estratègica que ha sostingut l’estructura de seguretat internacional des del final de la Segona Guerra Mundial.
En la nota es fa un repàs de la proposta de mesures que el tractat de prohibició hauria d’incloure. I es conclou que reduiria la capacitat dels EUA de complir els seus compromisos de defensa i seguretat mútua amb els estats amics i amb la resta de membres de l’OTAN.
Aquest document és una prova més de la posició dominant dels EUA a l’Aliança Atlàntica i del seguidisme de la resta de membres, incloent-hi l’Estat espanyol. Un document que ha estat força eficaç, vist el resultat de la votació del 27 d’octubre a Nacions Unides. Demostra que les decisions dels estats membres de l’OTAN estan supeditades als dictats dels EUA. Ens fa dubtar que aquests països siguin veritablement sobirans a l’hora de prendre decisions en política exterior. I això és extensiu a aquells països que, tot i no pertànyer a l’OTAN, segueixen les consignes marcades pels EUA perquè tenen acords de protecció nuclear amb els Estats Units (Japó, Corea del Sud...).
Malgrat que, majoritàriament, la població mundial està en contra de les armes nuclears, alguns governs refusen un tractat de prohibició de l’armament nuclear, la conveniència del qual és evident. Els EUA s’han autoatorgat el paper de protector i defensor nuclear dels estats que li són fidels. Això els confereix una posició de preeminència respecte de tots els països sota la seva tutela. Un pas ferm cap al desarmament global (i un acord d’aquestes característiques ho seria) els faria perdre la seva posició dominant, ja que, en un món sense armes nuclears, el paper de protector perdria tot el sentit.
Els EUA es van oposar també al fet que es fes una petició de dotació econòmica per a la conferència (quatre setmanes dels mesos de març i juny del 2017) de negociació del tractat. Finalment, però, davant la intensa pressió dels partidaris del desarmament nuclear, va retirar la seva oposició.
L’OTAN, liderada pels EUA, es presenta, doncs, com un obstacle per al desarmament. Una altra dada abona aquesta afirmació: de la despesa militar mundial (1.676 milions de dòlars), el 50%, aproximadament, correspon a l’OTAN.
És probable que, un cop aprovat el tractat, certs estats nuclearment armats es neguin a signar-lo. Però això no reduirà força a una opinió pública favorable al tractat, que pot esdevenir un factor de pressió i de rebuig cap als estats que vulguin quedar-ne al marge; així ha passat amb els tractats de les armes biològiques i químiques.
