“Als periodistes que no estàvem amb els nacionalistes ens deien que estàvem contra ells”

La periodista Margarita Rivière. /ENRIC CATALÀ

Quan se li demana una definició personal explica que “ser catalana no és el més important que m’ha passat a la vida i no és garantia suficient per fer un bon treball”. Diu que estima molt Catalunya però que no se sent nacionalista i considera una vergonya utilitzar el fet de ser català o de ser espanyol per fer política. Que no té cap afició a les pàtries i que no vol que ningú li digui què ha de fer. Ho va explicar ja en un dels molts llibres que ha escrit al llarg d’una intensa trajectòria professional, que, entre d’altres despatxos, la va dur a la direcció de l’agència EFE a Catalunya.

Margarita Rivière és una periodista que va viure d’aprop les dificultats per informar objectivament durant els anys de “pujolisme”, batejats com a “dictadura blanca”. Va patir censures i insults. Entre aquests insults recorda els que li va dedicar l’activista nacionalista Miquel Sellarès a través del confidencial convergent “Notícia de Catalunya”, dels quals, curiosament, la va defensar una revista ultranacionalista, “El Llamp”. Quan va esclatar el cas Banca Catalana treballava a “El Periódico de Catalunya”.

Què va pensar quan va saber que Jordi Pujol, responsable de moltes de les pressions i problemes que va patir vostè com a periodista, va confessar que ha tingut diners amagats a l’estranger durant 34 anys?

Em va estranyar molt que ho digués, que confessés alguna cosa mal feta. Em va estranyar menys quan vaig veure la forma. Vaig pensar que era un acte de supèrbia sublim. Demanava perdó perquè havia actuat malament, intentava justificar-se i ens demanava que fóssim bona gent i el perdonéssim. Al Parlament, en la seva compareixença, va tornar el Pujol que vam conèixer els periodistes d’aquella època. Va esbroncar els diputats. Vaig sentir vergonya. I va ser un altre acte de supèrbia. Aquest home és superb. És molt intel·ligent, parla molts idiomes, sap maniobrar, té una memòria fantàstica, però és superb. Mala cosa per un polític, que han de ser humils.

I ara què cal fer? Reinterpretar la nostra història?

Sí, caldria reinterpretar-la. Tornar a mirar què ens ha passat, què hem fet i perquè no ens hem assabentat de res. I els periodistes tenim una feina absolutament fonamental. No vull cap mena de protagonisme però a mi Enrique Arias Vega, director de “El Periódico de Catalunya”, on jo tenia una secció diària que es deia “La burbuja” quan es va produir tot el tema de Banca Catalana, em va prohibir parlar-ne. S’ha d’entendre que hi havia interessos empresarials. Davant d’un senyor com Pujol de qui depenien alguns ingressos publicitaris... No era la primera vegada que em passava. Ja m’havia passat molts anys abans, el 1973, amb “El Corte Inglés” al “Diari de Barcelona”. I “El Corte Inglés” d’aleshores no és el d’ara. No vaig poder publicar una informació molt senzilla d’un nyap que havien fet.

Carlos Jiménez Villarejo ha explicat molt bé que el fet de sortir sense cap esgarrinxada de Banca Catalana li va donar una impunitat absoluta. Mena ho ha corroborat.

Com va reaccionar?

En el meu cas només podia fer una cosa: guardar-me les meves opinions. Vaig publicar un articlet a l’altre lloc on escrivia, la revista “El Món”, on defensava els vuit magistrats que no van donar suport a que Pujol no retés comptes davant la Justícia. Hi havia una “omertà” contra Jiménez Villarejo i Mena i contra els que no havien passat per la pedra del senyor Piqué Vidal, que era un dels advocats de Jordi Pujol. Anys després, Piqué Vidal va passar per la presó.

En els meus anys a l’agència EFE, vaig intentar provar que l’Audiència havia estat, d’alguna manera, convenientment satisfeta en cert tipus de necessitats per una de les parts però no ho vaig aconseguir mai. Mai no es va poder provar periodísticament.

Ara caldria saber la veritat de l’herència de Pujol, d’on surten els diners i un seguit de coses que tots vam sospitar en aquell moment però que no podíem expressar-ho. Jo vaig fer-ho a “El Món” i Arias Vega em va dir que m’havia equivocat. I era un article de col·legi de monges que ara ens faria riure, però en aquell moment era el súmmum de la crítica a Pujol.

Els periodistes allò que caçàvem era la gent que parlava “per boca de”. Jo tenia unes fonts i escoltava determinades expressions que després me les repetien els meus caps del diari. Sortien de Lluís Prenafeta, el secretari general de la Presidència.

Ara s’ha escampat la idea que “tothom ho sabia”...

A mi em va sorprendre. És la primera vegada que he vist Pujol uto-inculpar-se. M’han dit que ho va fer aconsellat per uns advocats que ja no té. Crec que s’ha equivocat perquè ha confirmat una cosa ell sol. Ara li podem dir “defraudador”, cosa que abans no hauríem pogut fer, perquè ell mateix s’ha delatat. Perquè ho ha fet? Hi caben tot tipus d’especulacions. Deixem-les pels que especulen i pels periodistes joves que tenen molt a investigar. Jo ja estic fora de circulació i, per sort, no és feina meva.

Què hem de dir dels periodistes que al llarg d’aquests anys han viscut a l’escalf del pujolisme?

Els que no hi vivíem ens posaven verds i ens desacreditaven en confidencials pagats per Convergència. Per exemple, per desacreditar la meva independència, deien que jo era del PSOE. Miquel Sellarès, fundador de l’Assemblea Nacional Catalana i personatge de llarga història que sempre ha viscut del pressupost públic, dirigia aquests confidencials. En una revista d’Euskadi va escriure un article on a Enric Bastardes, Ernest Udina i a mi ens qualificava de “feixistes blancs”. Demencial. Sellarès, mà dreta de Pujol des del començament, va ser fundador de l’Escola de Policia, dels mossos i, fins i tot, cap d’una mena de servei secret de la Generalitat, que es coneixien com “els mortadelos”.

Em va posar tant verda Sellarés que va haver de sortir en defensa meva un mitjà radical-nacionalista, “El Llamp”, que l’any 1987 ja va fer servir un titular profètic: “Catalunya, un estat dins Europa”. Van criticar des l’anonimat i la manca de respecte a professionals solvents. Es diu aviat. Hi havia una guerra de confidencials, la majoria dels quals venien de la part nacionalista, que eren els que tenien diners i desacreditaven els periodistes que no controlaven.

Jordi Pujol va estar 23 anys sent president de la Generalitat sabent que tenia diners amagats a l’estranger.

Jo no tenia res personal contra els nacionalistes. Respectava encara que no compartia que hi hagués gent que tenia el nacionalisme com a ideologia. Com no ho havia de respectar en un país plural! El que era terrible és que si no estaves amb ells, estaves contra ells. No es podia aguantar. I als que ens atrevíem a distanciar-nos, ens la tenien jurada. Jo vaig tenir problemes de tot tipus. El primer que em va portar a la ràdio “en català” va ser Josep Cuní, perquè va a la seva i li agraeixo molt.

La major part dels periodistes que es van beneficiar del pujolisme estan molt ben situats ara, en la nova situació política que viu Catalunya.

Tot el respecte que em mereixen les ideologies no me’l mereixen els oportunistes i aquesta professió n’està plena. Ens hem equivocat molt com a col·lectiu no educant bé a la gent en ètica. Però tampoc no tenim tanta culpabilitat. Jo sóc fundadora de “El Periódico” i sé com determinada generació ens vam esforçar perquè hi hagués empresaris decents al món de la premsa. I mira com estem!

Ara, els diaris els control·len els bancs, com explica molt bé Pere Rusiñol al seu llibre “Papel mojado”.

Si quan va esclatar el cas Banca Catalana, Jordi Pujol hagués dimitit, què hauria passat?

Hauríem cregut tots una mica més en la democràcia. Lluís Foix va escriure fa uns dies a “El Ciervo” que “en un estiu dels anys noranta li vaig comentar a Pujol que corria per Barcelona que el seu fill Jordi cobrava comissions. Em va raonar que tothom ho feia però que el seu fill ho feia molt millor, més ràpid i amb millors resultats”. És molt interessant. És una altra auto-inculpació.

Ha passat el que ha passat. M’és igual. I ha passat per culpa, una mica, d’haver confiat en una classe política que es mereixia la nostra confiança com a ciutadans. Havíem passat del franquisme a una democràcia i desitjàvem que la classe política fos demòcrata. Tot s’aprèn a la vida. Me n’adono ara que sóc gran. A vegades, quan ets jove, ets ingenu per manca de saber que el ser humà té unes febleses inconfessables. De Pujol ningú no ho pensava, però ha passat.

Hauríem desitjat que els nostres polítics fossin honestos, però resulta que molts d’ells no ho han estat. Amb la qual cosa, els que ho han estat passen desapercebuts. Aquí tenim el nostre paper els mitjans de comunicació, als quals només interessa el conflicte. Sempre dic que si les dones haguéssim dirigit els mitjans, el conjunt de valoració de les notícies hauria estat un altre.

Hi ha un moment especial en la nostra història recent que és quan Jordi Pujol va sortir al balcó del palau de la Generalitat i va dir que “d’ara endavant d’ètica i moral en parlarem nosaltres, no ells”. Com el va viure?

No estava al Parlament però vaig seguir amb atenció el que hi passava. Hi va haver un setge al Parlament. Aleshores no es va dir setge: es va dir patriotisme. Quan els nois del 15M van rodejar al Parlament ho van tractar de setge. Aquell dia cridaven “Pujol, president; Catalunya independent”. Jo tenia una tieta molt carca, que es posava de genolls davant la tele franquista per veure les xerrades de monsenyor Guerra Campos, bisbe d’extrema-dreta. Aquell dia va anar a la manifestació a favor de Pujol.

Ara no m’estranya. He llegit i estudiat història i això sol passar en aquest tipus de “mogudes” històriques. Em sap greu comparar-ho amb Hitler, però és així. Hem estat víctimes de la propaganda. Ho vam ser també a la Guerra Freda i en d’altres moments del segle XX. Ens han enredat per totes parts.

Com acabarà el cas Pujol?

M’agradaria saber-ho. En aquest cas, preferiria el dret a saber més que el dret a decidir. Saber què va passar, quina és la història de debò. Perquè sinó estem a l’atzar d’especulacions absurdes. No sé si ens en sortirem. Tampoc no sabem la veritat de l’assassinat de Kennedy.

L’única frustració de la meva vida professional és no haver pogut fer mai un reportatge d’un consell d’administració d’un banc. Explicar-li a la gent com funciona el consell d’administració d’un banc o d’una gran empresa. És un somni que he tingut com a periodista i no he pogut realitzar.

Veu el procés independentista com la continuació lògica del pujolisme o hauríem arribat aquí encara que Pujol no hagués existit?

És pura especulació però encaixa com a narració, com a relat que diuen ara els fins. Aquest senyor ha estat amenaçant tota la vida en convertir Catalunya en independent i ha estat parant aquesta reivindicació mentre pactava amb els governs del PP i el PSOE. Fins que li han tocat la prole. En el moment que li toquen la prole, com si fóssim a Texas o a l’Oest, surt a defensar-la i fa aquesta confessió espectacular que ningú no preveia. Em pensava que era més intel·ligent. S’ha comportat com un vulgar Millet.

S’acusa les clavegueres de l’Estat d’estar darrere la pressió que ha forçat la confessió de Jordi Pujol. Ho creu possible?

I si fos a l’inrevés? Les possibilitats són infinites. L’especulació no té límits. D’on surten els diners que ho han pagat tot, des de Miquel Sellarès a l’Assemblea Nacional Catalana?

El Govern de Madrid ho ha fet pitjor, pèssim. Rajoy està sostenint a Mas, Esquerra Republicana i l’Assemblea Nacional Catalana amb la sema mala gestió, el seu immobilisme i deixant de forma impertèrrita que arribem a aquests extrems.

Estem davant una campanya electoral interessant tant per part de Mas com de Rajoy. Mas ens pot portar a unes eleccions autonòmiques quan vulgui i Rajoy té les municipals a la vista. A Esquerra Republicana l’interessen moltíssim més les eleccions municipals que la consulta. Barcelona no respon tant com d’altres llocs, però a Esquerra l’interessa més controlar el país des dels ajuntaments per continuar la trajectòria actual.

Com veu el panorama periodístic actual a Catalunya?

Per sort, tenim els digitals. I algun diari que explica les coses el millor que sap. Tampoc podem demanar herois. Ni herois ni màrtirs tampoc.

I el paper dels mitjans de comunicació públics en relació al “procés” sobiranista?

Últimament he deixat de mirar TV3. Catalunya Ràdio poc i Catalunya Informació, de tant en quan i si no tinc una altra sortida, per seguir l’actualitat.

És engrescador ser periodista avui?

Sí. Això sempre val la pena. T’ha d’agradar la gent. Sinó, dedicat a una altra cosa. Si t’agrada la gent, entendre-la, entendre on vius, és el millor que hi ha. Quan m’hi vaig dedicar no sabia què era. Ara ho sé i tornaria a ser periodista.

S’imagina una Catalunya independent? Què i com seria?

És molt difícil en un món tan interconnectat la mera idea de la independència. És com la felicitat. Tots volem la felicitat, la llibertat, però tots tenim els nostres límits. Si jo començo a amoïnar-te m’aturaràs. Als seixanta anys m’he tret un doctorat en Sociologia per entendre tot això. Vivim relacionats amb els altres i això no ens permet fer sempre el que ens don la gana.

Jo m’he sentit enganyada per l’església, per una família burgesa que em va immunitzar per no ser com ells. M’agrada estar rodejada de coses que no estan malament però l’afany dels diners i la incultura de la burgesia barcelonina que vaig conèixer, no la vull pel meu pitjor enemic. Lamentablement, és potser allò que desitgen molta gent que arriba a nou ric. La vida no és desitjar ser independent sinó jugar amb allò que tens al teu entorn i adaptar-t’hi i tenir empatia. Les dones en sabem molt d’això.

Etiquetas
Publicado el
8 de octubre de 2014 - 06:00 h

Descubre nuestras apps

stats