Els espanyols són els qui valoren més els professors i menys el sistema educatiu

La tasca dels docents gaudeix d'una bona reputació. Set de cada deu persones a Espanya, segons una enquesta de la fundació Varkey GEMS, considera que els professors faciliten una bona educació als seus alumnes. Només a Finlàndia i al Brasil -dels 21 països tinguts en compte en l'estudi- es veu amb millors ulls la figura del mestre. En canvi, aquesta percepció xoca amb la visió que tenen els espanyols del seu sistema educatiu: de l'1 al 10, li posen 5,4, la nota més baixa d'Europa exceptuant Grècia i Turquia.

Una cosa semblant els passa a països com França o al Brasil. Als extrems hi ha Finlàndia, Holanda, Singapur o la Xina, que valoren positivament tant el seu sistema educatiu com els seus mestres, i en un situació diametralment oposada, països com Corea del Sud, Egipte, Grècia i sobretot Israel, que tenen en molt poca consideració ambdues qüestions.

Un altre dels mesuradors que indica la confiança de la població en els seus docents, a més de la pregunta directa, és si animarien els seus fills a estudiar magisteri. En el cas dels espanyols, el 30% dels enquestats encoratjaria probablement els nens i nenes a ser mestre, una xifra que, malgrat semblar reduïda, està per sobre de la mitjana. Entre el 40 i el 50% només hi ha la Xina, Corea del Sud i Grècia, en aquest ordre.

Davant la diferència de percepcions entre sistema educatiu i professió, Ismael Palacín, director de la Fundació Bofill, apunta: “La gent té expectatives sobre el sistema que veu que no es compleixen amb els resultats acadèmics, però després entra en contacte amb el seu col·legi i sap reconèixer l'esforç i la qualitat de la tasca docent”. El mateix opina José Luis Pazos, president de la federació de pares i mares (FAPA) Giner de los Ríos, de Madrid, que observa dos elements més que fan empitjorar el sistema a ulls dels ciutadans: “els missatges mediàtics” i “propostes com la LOMCE”, que “desteixeixen tot el que s'havia teixit”.

Aquest estudi sobre percepcions ciutadanes de Varkey GEMS (fundació vinculada a Bill Clinton) pretén calcular l'estatus dels docents en els diferents països -d'aquí el seu nom: Global Teacher Status Index-, preguntant als enquestats com valoren l'ensenyament i la professió, si creuen que els salaris dels docents són justos, si consideren que els alumnes respecten prou els mestres o si animarien els seus fills a fer carrera professor. En qualsevol cas, l'estudi conclou que no hi ha una connexió entre la concepció que tenen els ciutadans del seu sistema educatiu i els resultats que el seu país obté a PISA.

Són els alumnes més irrespectuosos?

Són els alumnes més irrespectuosos?Una de les variables que analitza l'informe és l'actitud dels alumnes cap als seus mestres, sempre des del punt de vista dels ciutadans. A Espanya, el 50% dels enquestats creu que no hi ha respecte cap als docents, i només un 25% està segur que sí que n'hi ha -la resta no es mulla-. És una percepció que s'estén a la majoria de països europeus -a Finlàndia, sempre posat com a referent, la desconfiança cap als nens és més elevada-, i que en canvi no s'aprecia tant en els països asiàtics o de l'Orient Mitjà.

“Això és tan vell com la història”, valora Pazos. “Els adults sempre pensen que els joves són irreverents; però en la majoria d'aules el comportament és exquisit, millor que el dels adults entre si”, afegeix. En la mateixa línia s'expressa Palacín: “Hi ha el mite dels problemes de disciplina; ve de quan el mestre tenia tot el coneixement i els alumnes eren ignorants i no tenien cap altra font d'informació, de quan l'autoritat s'exercia per exclusió -o t'adaptaves o te n'anaves-”, detalla, i apunta que aquesta concepció de l'autoritat ja està superada. “Per gestionar de manera inclusiva es necessita una altra autoritat: moral, de lideratge”.

Per la seva banda, Ana García, portaveu del sindicat d'estudiants, veu en tot això “un argument recurrent”, “que va molt bé a la dreta però que no serveix per solucionar res”. García creu que en alguns casos es culpa els alumnes -“diuen que no ens portem bé”- per justificar uns problemes que, opina, “s'haurien de solucionar d'una altra manera: invertint més perquè els professors tinguin mitjans suficients per impartir les seves classes adequadament, sense que hi hagi 40 alumnes a l'aula, per exemple”.

Salaris en funció del rendiment

Salaris en funció del rendiment¿El sou dels docents hauria d'estar subjecte als resultats que obtinguin els seus alumnes? L'estudi apunta que entre els enquestats espanyols un 60% considera que sí, que hauria d'haver-hi algun tipus de relació entre el salari dels professors i el seu rendiment. Es tracta, sens dubte, d'una afirmació polèmica, ja que és un element que ja deixa entreveure el ministre Wert en la seva llei, i un dels motius pels quasl s'ha sublevat la comunitat educativa.

Ana García, sorpresa davant la informació, ho considera “desastrós”, i ho resumeix així: “Si es portés a terme, en els barris més humils, de condicions socioeconòmiques més desfavorables, que tenen més problemes i sovint treuen pitjors notes, els seus professors es veurien penalitzats, encara que el seu esforç sigui més gran”. Pazos, per la seva banda, li veu una altra pega: “La nota final dels alumnes podria estar adulterada per satisfer el professor; qui m'assegura així que tindré la nota que mereixo?”, es pregunta.

Però el més cridaner és que aquest 60% de persones que ho veuria bé no és massa en comparació amb la resta de països. De fet, tots els països analitzats tenen un percentatge més gran, fins a superar el 80% a Egipte, Israel, Brasil o fins i tot la Xina.

Davant d'això, Palacín creu necessari precisar que, en les enquestes, s'ha de contestar sovint immediatament, i no mitjançant una resposta reflexionada en què es valorin pros i contres. Per això, pensa: “Vivim en una societat en la qual es tendeix a premiar per la feina feta, pels resultats, així que la resposta, d'entrada, els pot semblar als enquestats molt lògica”, explica Palacín, que tampoc acceptaria un sistema com aquest, en considerar-lo perillós.

“Però tampoc no hem de minusvalorar la seva opinió”, afegeix el director de la Fundació Jaume Bofill. “Les escoles no estan acostumades a retre comptes, a justificar la seva feina”, afirma. Palacín creu que caldria avançar d'alguna manera en aquest sentit. “L'ideal seria que es pogués calcular el valor afegit que el mestre aporta al desenvolupament dels seus alumnes”, sentencia, conscient que això “no és ara mateix possible”.