“Des d'allò de l'església del Pi molts han tornat al punt de partida”
Els migrants tornen a passar la nit en una església de Barcelona per desenterrar velles reivindicacions: papers per a tots, feina i un sostre sota el qual viure. Va passar el 2001, quan unes 350 persones de diferents orígens es van tancar a l'església del Pi, al centre de la ciutat, i torna a succeir ara, dotze anys i una crisi després, quan gairebé un centenar de persones d'origen subsaharià ha ocupat l'església del Sagrat Cor, al barri del Poblenou, per demanar a l'Ajuntament un habitatge digne després de ser expulsats de les naus industrials ocupades dels carrers Puigcerdà i Pere IV.
En aquella ocasió, la imminent aprovació de la llei d'estrangeria del PP va provocar que fins a un miler d'immigrants -pakistanesos, bengalís, subsaharians, marroquins...- es tanquessin a una dotzena de parròquies de la ciutat i d'alguns municipis veïns per exigir la regularització de la seva situació a Espanya. Va ser probablement el primer acte d'autofirmació i reconeixement del col·lectiu immigrant no només a Catalunya, sinó a la resta de l'estat -on també hi va haver protestes i manifestacions-, recorda Norma Falconi, activista i llavors portaveu dels tancats.
L'acció va durar 47 dies -amb 15 dies de vaga de fam pel mig-, i mesos després els que hi van prendre part van obtenir els seus reclamats papers, gràcies a un acord amb la Delegació del Govern que es va fer extensible als immigrants de tot l'Estat que haguessin arribat abans del 23 de gener de 2001. “Va ser un èxit, un gran gol que li vam marcar a un PP amb majoria absoluta”, rememora Falconi, que afegeix: “A partir de llavors els immigrants van poder començar a construir les seves vides”.
Però la victòria potser no va ser tan evident. Una dècada després, “ens hem tronat que alguns dels que s'havien tancat a les esglésies llavors malvivien ara a les naus del carrer Zamora”, un dels primers assentaments al barri del Poblenou, explica Omera, de l'entitat Papers per a Tothom, un plataforma de suport al col·lectiu migrant que precisament va néixer l'any 2001. A partir de la tancada, i la consegüent obtenció de papers, molts immigrants van poder trobar feina i llogar un pis, en alguns casos reagrupar les seves famílies, però la crisi els ha tornat a la casella de sortida. “Molts van acabar per no poder renovar els seus permisos de residència temporal autoritzada perquè van perdre la feina”, explica Falconi. La seva situació ara és l'anomenada irregularitat sobrevinguda. “Han tornat al punt de partida”, sentencia l'activista.
Del tancament al Pi a la solidaritat al Poblenou
Idrissa acabava d'arribar el 2001 a Barcelona, procedent de la seva Sierra Leone natal, llavors en guerra, quan es va assabentar que un grup d'immigrants s'havia tancat en unes esglésies per lluitar pels seus drets. “En el meu cas em vaig tancar juntament amb altres companys a l'església Sant Pere Claver, al barri del Poble Sec”, explica Idrissa, “i després d'uns mesos ja tenia papers”. Un permís de residència que li va facilitar l'accés en poc temps a un lloc de treball, a la cuina de la Mútua de Terrassa, i després a portar la seva dona de Sierra Leone cap a Barcelona.
Davant la parròquia Sagrat Cor del Poblenou, a la qual s'ha desplaçat per donar suport als tancats, Idrissa es mostra optimista: “Llavors també van començar pocs, després va venir més gent i es van aconseguir els objectius”, opina. Idrissa considera fonamental la “solidaritat”, tant veïnal com dels altres afectats de la ciutat, i està segur que si aquests dies es propaguessin per Barcelona tancaments similars, l'Administració cediria a les peticions, que van més enllà dels pisos d'allotjament temporal -de vuit dies prorrogables- que ofereix l'Ajuntament de Barcelona als desallotjats de les naus del barri.
Comparacions difícils
No obstant això, els activistes veïnals del Poblenou que van recolzar les protestes a 2001, i que ara han prestat la seva ajuda als habitants dels assentaments, creuen que les situacions són molt diferents. “No es pot comparar”, diu Falconi, “perquè aquelles accions van ser molt més massives”. En això hi coincideix Montse Milà, veterana de l'Associació de Veïns del Poblenou, que afegeix: “El context és totalment diferent. Llavors no hi havia una crisi econòmica, al contrari, almenys hi havia esperança de treball; ara la solució ha de ser molt més global, perquè per molt que es donin papers als que no tenen, o sostre temporal, segueixen sense poder guanyar-se la vida”, diu.
Llavors van ser un miler i ara, de moment, no arriba al centenar el col·lectiu tancat a la parròquia. “Però és que llavors tampoc ningú va pensar que s'aconseguiria res!”, subratlla Idrissa.