Fora de temporada, el turisme es gaudeix el doble, això és una veritat pràcticament matemàtica, però per desgràcia la majoria dels mortals ens hem de conformar a penjar-nos la càmera de fotos al coll al mateix temps. La major part de vegades aquesta circumstància és un inconvenient suportable, però hi ha desgraciades excepcions, localitats on l’elevadíssima densitat de turista per metre quadrat converteix un indret excepcional en un infern on voldries no haver ficat mai els peus. Cada país receptor de turisme té els seus, però a Europa sobresurten tres destinacions que s’han de visitar obligatòriament en temporada baixa si no es volen perdre els nervis en l’intent.
Deu ser un dels racons més bonics de França, i a la vegada un dels llocs més angoixants sota la capa del sol si es comet la temeritat d’anar-hi a l’estiu. Una antiga abadia situada sobre un promontori rocós a les costes de la Baixa Normandia, a tocar de la Bretanya, on diuen que cada any hi fan cap més de tres milions de turistes. Amb la marea baixa s’hi arriba en cotxe, però a partir d’una determinada hora s’ha de tocar el dos per evitar quedar engolit per l’Atlàntic. De lluny, la postal és preciosa, al cim del turó les vistes són increïbles, el flux oceànic és un fenomen natural digne de veure’s, i tot l’embolcall arquitectònic transporta el visitant als temps del poder feudal.
Però a l’agost la gernació és tal que hi ha moments de col·lapse viari (per uns carrers de vianants!), s’avança a pas de cargol i qui bada una mica és atropellat pels del darrere, un té la sensació de trobar-se en una manifestació sense saber de què va la protesta, mentre a una i altra banda la inevitable successió de gelateries, restaurants i botigues de souvenirs plenes a rebentar acaben de trencar la poca màgia que quedava. Sempre sembla que els tres milions hagin triat el mateix dia que tu, una experiència només recomanable per carteristes i gent molt entrenada en sanfermins i festes similars.
França és, de llarg, el país que més turistes rep del món, i no són pocs els indrets dels que cal fugir en temporada alta. El Palau de Versalles seria un altre cas. Després de dues hores de cua a l’exterior, un cop a dins l’eixam embogit de turistes només deixa ganes per fixar-se en les senyals de sortida. Però res no és comparable a la imprudència de ficar-se en el Mont Saint-Michel un dia qualsevol del mes d’agost.
L’anomenen el Manhattan Mediaval de la Toscana, per les seves característiques torres de guaita medievals, visibles des de molt lluny, i que converteixen aquest petit poble en una parada fixa de tots els autocars, rulots i cotxes de turistes que circulen per la regió. Que no són pocs, perquè Florència és un poderós pol d’atracció de turisme mundial. Les 15 torres que es mantenen dempeus (de les 72 que hi va arribar a haver) conformen una altra estampa idíl·lica. Les vistes des de qualsevol d’elles són igualment formidables. Però aquesta és una altra visita obligada de la que més val prescindir si s’hi passa durant les fatídiques vuit setmanes de juliol i agost.
La principal diferència de San Gimignano amb Mont Saint-Michel és que el perímetre emmurallat és superior i els carrers més amples, o sigui que es pot caminar i la sensació d’ofec no arriba a ser tan intensa, però la sobreabundància de comerços exclusivament orientats al turisme, reflex de la sobreabundància de turistes, única espècie humana perceptible de dia, acaba fent miques tot l’encant. Un acaba tenint la sensació de trobar-se en un parc temàtic de cartró pedra i no en un poble medieval perfectament conservat, que és el que és, i fins i tot sospita si botiguers i restauradors no són en realitat actors fent-se passar per autòctons.
A Itàlia hi ha molts més indrets que en temporada alta són totalment desaconsellables. Sense sortir de la Toscana, Pisa en seria un altre cas. Ningú no es vol perdre la foto fent veure que aguanta la mundialment famosa torre inclinada (pujar-hi demana unes quantes hores d’espera), però almenys l’aglomeració queda concentrada en el conjunt monumental, del que es pot escapar amb certa facilitat. Més al nord, a les costes de la Liguria, les Cinque Terre (cinc petits pobles de pescadors que escalen per la serralada litoral) són una delícia que també val la pena evitar a l’estiu perquè novament es barregen carrers estrets i alta densitat de fotògrafs amateurs, si bé aquí com a mínim els autòctons fan pinta de ser reals.
A l’estiu, les illes gregues són un formigueig constant de turistes, i la volcànica Santorini és la que més espècimens atrau. Centenars de creuers hi alliberen cada dia desenes de milers de formigues, que tornen a recollir al capvespre. Tot i tractar-se d’una illa petitona (73 km2), si es vol veure bé cal llogar un cotxe o una moto, la qual cosa no és difícil perquè hi ha una legió d’oficines de rent-a-car. Els autobusos de línia i els taxis són les altres opcions per anar descobrint els mil racons d’excepcional bellesa que ofereix l’illa. Pocs llocs hi ha al món on en puguin sortir tantes postals.
Afortunadament, les distàncies són curtes, ja que a l’estiu el tràfic és intens, just el contrari del que se suposa que un fuig quan tria una destinació de connotacions paradisíaques com Santorini. I als carrerons estrets i empinats dels diferents pobles, i en especial d’Oia, famós pels seus penya-segats i les seves precioses postes de sol, l’aglomeració de turistes frega sovint el punt de saturació.
Òbviament, el conjunt de l’Acròpolis és l’altre punt de la geografia grega on a l’estiu les riuades humanes se sumen a la calor sufocant (agorafòbics, absteniu-vos), però almenys aquí ja vas previngut, al cap i a la fi Atenes és una capital i no un poble amb encant, i a veure el Partenon no s’hi va buscant relax sinó atret pel magnífic llegat artístic que hi van deixar els antics grecs fa 2.500 anys.
Mont Saint-Michel, San Gimignano i Santorini són tres llocs fabulosos, merescudament catalogats com a patrimoni de la humanitat, que qualsevol terrícola amant dels viatges ha de visitar. Però en la bona època, que per exemple és ara.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
