Com obre la gana aquesta primera escena de Trainspotting, amb Renton –Ewan McGregor- a la carrera pels carrers d'Edimburg al ritme de Lust for life d'Iggy Pop i una espiral d'afirmacions de la veu en off amb l'adrenalina de la velocitat –brillant crítica social, concisa i directa, un bon cop de puny d'obertura- que culminen amb un: “Escull la vida. Però, per què hauria de jo voler fer una cosa així? Escullo no escollir la vida: escullo una altra cosa. I les raons? No hi ha raons. Qui necessita raons quan tens heroïna?”. I obre l'apetit perquè t'entren unes ganes enormes de visitar Edimburg i viure-ho en plenitud.
Aquesta decadència que transpira la novel·la d'Irvine Welsh portada a la gran pantalla per Danny Boyle està molt allunyada de l'Edimburg actual i encara més de l'Edimburg que coneix el visitant que només està de pas. De fet, el moribund barri de Leith, ple de drogoaddictes, que retrata la pel·lícula és ara el lloc amb la major concentració de restaurants amb estrelles Michelin a Escòcia.
Per al viatger, la capital escocesa és bonica i amable, assequible a peu, històrica, amb el caràcter particular que té aquesta part del Regne Unit que ha estat a punt d'independitzar-se. Potser és això el que la fa tan acollidora i atractiva. O perquè s'assenta sobre turons de magma solidificat, de volcans que van deixar d'estar actius fa uns 300 milions d'anys, o perquè en ella van néixer, entre altres personatges històrics, David Hume o Adam Smith.
El canó One O'ClockOne O'Clock
A Castle Rock, un dels turons volcànics de la ciutat, s'alça el castell d'Edimburg, coronant la Royal Mile (Milla Real), el carrer més famós de la capital escocesa, l'artèria de la part antiga de la ciutat. Segons les estadístiques, és l'atracció turística més visitada d'Escòcia. Els seus murs han estat testimoni d'històries d'espionatges, traïció, venjança, i han allotjat tant a reis com a presoners, perquè durant un temps el castell va ser també presó. A les seves esplanades han tingut lloc des de celebracions fins a fogueres cremant amb els cossos d'heretges acusats de bruixeria.
Cada dia –excepte els diumenges- a la una en punt des del castell es dispara el canó. Una tradició que es remunta a mitjans del s.XIX i que servia perquè els mariners de les aigües del fiord de Forth, a la vora de la ciutat, tinguessin una referència horària.
El turó dels monuments
Just al final de Princess Street, el carrer per on corre Renton en l'escena inicial de Trainspotting, està Calton Hill. És un dels miradors més privilegiats de la ciutat, esquitxat d'edificacions icòniques. Allà es troba el Monument Nacional, en homenatge als caiguts en les Guerres Napoleòniques i que no va arribar a acabar-se per falta de finançament, per això s'ha quedat en només la façana d'una Acròpoli; el Monument a Nelson, en honor a aquest vicealmirall que va morir a la Batalla de Trafalgar; i l'Observatori de la Ciutat. És habitual veure en aquest pujol a molta gent passejant, gaudint de les vistes, jugant al frisbee o esperant a que caigui el sol i vagi tenyint de daurat les pedres dels monuments i pinti de colors la ciutat sencera.
Enric Miralles
Edimburg és també famós per la seva arquitectura. Fins a aquí va venir el gran arquitecte català Enric Miralles per dissenyar el Parlament Escocès, encara que va morir i no ho va poder veure acabat. Situat al final –o al principi- de la Royal Mile, va rebre crítiques per totes bandes pels successius increments de pressupost que van acabar concloent en un cost de més de 600 milions d'euros. Polèmiques a part, aquesta obra mestra del modernisme abstracte és digna de ser visitada.
Festivals d'Edimburg
Durant el mes d'agost, la població de la capital d'Escòcia arriba gairebé a triplicar-se. El motiu? El Fringe Festival, que va néixer al 1947 amb les actuacions de 8 grups de teatre i ha arribat a convertir-se en un dels festivals artístics alternatius que més gent mou a nivell mundial, i l'Edinburgh International Festival, que se celebren en paral·lel. S'allarguen durant tres setmanes i els seus continguts cobreixen gairebé tots els registres artístics, des de literatura o opera fins a circ, dansa o teatre, portant als artistes més prestigiosos a nivell internacional i a les disciplines més experimentals i novedoses. Durant aquests dies la ciutat es converteix en la capital de la cultura, lloc de pelegrinatge per a gent de tots els racons del món, molts dels quals planegen el viatge fins i tot amb mesos d'antelació.
Així, amb tots aquests atractius, passejant per la ciutat és fàcil pensar en aquella frase de David Hume, filòsof de l'empirisme, que diu que “la bellesa de les coses existeix en l'esperit de qui les contempla”. Si el coneixement, com ell creia, sorgeix a partir de l'experiència, visitar Edimburg és avançar un pas més en el coneixement de la bellesa.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
