Catalunya Blogs y opinión

Sobre este blog

El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en  fundacio@catalunyaplural.cat.

Llegir el Diari de la Cultura en català.

Monti guanya a la mort

Un emotiu i divertit homenatge al pallasso./Josep Aznar

“Un bolo de treballar, i al LLiure?”, pregunta el pallasso carablanca al telèfon. “Sí, també treballem per a sales alternatives”, diu. “Però amb el Rhum..., és clar”, se li sent dir, ara. I es preocupa. Es preocupa perquè el Rhum no hi és. Igual que Monti, el pallasso “oficial” del Teatre Lliure, fa més d’un any que no hi és. Ell, que tantes vegades es va batre en duel, però “a ‘muehte’, a ‘muehte’ de morirse, a ‘muehte’ de que gane el mejor”, no va assistir a aquest duel, protagonitzat pels seus col·legues Jordi Martínez, Pep Pascual, Joan Arqué, Roger Julià i Guillem Albà. L’emotivitat, la poesia, el gamberrisme i la professionalitat d’aquests pallassos, però, el va tenir molt present en una funció de la qual Monti va ser coautor, per homenatjar, precisament, a l’admirat i mític pallasso de fa gairebé un segle, Rhum. La dramatúrgia de l’obra exigeix que el Rhum aparegui. I l’hauran de suplantar. Donant peu a tot un seguit de situacions que són un sincer homenatge al món del circ.

L’espectacle és brillant. Per a grans i petits (sí, també per a petits: alguna cosa senzillament no l’entendran i no passarà res). Farcit de repeticions histriòniques tan circenses, ple d’humor, regalimant tendresa (que diria Serrat), acompanyat de música i envoltat de riallades. L’Espai Lliure esdevé una pista de circ, delimitada per baüls i maletes, amb instruments i globus i confetti i una taula per un sopar romàntic (tot el romanticisme que cal esperar...), i una desgavellada i colorida exhibició de natació sincronitzada (i elegant, per descomptat) culminada amb el rap dels Swimming Brothers i una corrida de toros i un duel (a ‘muehte’, de la de morirse) i cançons i esbojarrats comentaris del Equipo A de Clint Eastwood o de Braveheart i un mirall trencat a través del qual intuïm Groucho i, per acabar, una conversa amb la consciència.

Es crea en la sala una atmosfera de complicitat important entre els espectadors i els pallassos. La comunió entre uns i altres és total. És la reivindicació d’una professió que va més enllà de la professionalitat perquè és un mode de vida. El que va tria Joan Montanyès, el de viure en el circ, pel circ i per al circ. Ja ho deia, el Monti, que ell era un pallasso que portava una personeta dins. És important que avui en dia, quan alguns han volgut desacreditar la paraula, el pallasso ens mostri tot el que porta... a fora, se’ns mostri tal com és i ens doni lliçons de felicitat. Ho necessitem.

Sobre este blog

El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en  fundacio@catalunyaplural.cat.

Llegir el Diari de la Cultura en català.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
25 de julio de 2014 - 02:03 h

Descubre nuestras apps

stats