“La llum de la democràcia se’ns va menjar la resistència”

Laminimal Teatre Sistèmic és una companyia etiquetada de “emergent” que, però, té les coses molt clares i un estil propi. La supervivència de les lluernes és un projecte sòlid que ha nascut i s’ha assajat a Tàrrega i que ja ha passat (amb nota) per l’Àtic 22 del Tantarantana, per Madrid (sala Matadero), ara pel Grec i estarà a Tàrrega al setembre. Ens explica històries de supervivència, conflictes sistèmics, il·lusions justificades (o no) en una època molt concreta, mitjans dels anys 70 a Espanya. Sense un argument lineal, se centra a explicar aquestes vivències ubicades en la beneïda i incorrupta Transició que mai ningú no ha gosat criticar. Aquella època en la qual, en paraules de la directora del muntatge, Daniela de Vecchi, “la llum de la democràcia se’ns va menjar la resistència”. I tot ens va estar bé, tot va encaixar: l’oblit, el perdó, l’exemplar gestió política. Els relats desmanegats ens parlen de memòria històrica, de tortura, del Siscents, d’absència, de bojos que es creuen reis, de fronteres (“ninguna se ha defendido sin sangre”)...

La reivindicació de la peça és prou clara. “Crec que a la generació que ara tenen entre gairebé 30 i 40 anys, com aquests actors, se’ls ha negat parlar del seu passat recent. Aquí ho fan”, diu De Vecchi. En parlen a través de textos de Sinisterra (Esperando algo), de Juan Mayorga (La legión i de la membre de la companyia Carla Rovira (Ausencia). Textos gairebé recitats, alguns, dialogats, d’altres, i lluitats, uns altres quants, però sempre des de la complicitat amb el públic i amb els mateixos personatges: als quals els actors cedeixen els propis noms i, per descomptat, els propis caràcters. El resultat són 10 interpretacions extremadament properes i convincents, divertides, amargues, tendres, innocents...

L’obra és crítica des de la ironia. Combina l’humor amb fases inquietants, una inquietud incrementada amb la música i amb els gestos repetitius, deliciosament malaltissos, dels actors en coreografies gestuals i textuals. És el segell identificatiu de la companyia, un mètode que pressuposa sistemes, accions físiques que es repeteixen, variacions de gestos pautats, però amb llibertat. Tot comença a partir d’una partitura física i tot plegat és un espectacle de teatre, però fronterer amb la dansa i la música. “No improvisem, treballem molt els gestos. És una espectacle lliure dins d’una pauta, com el jazz, que té la seva partitura però es deixa endur, dins d’uns patrons”, diu la directora.

La complicitat amb el públic és l’altra gran aposta de Laminimal. Els espectadors, que escolten aquestes històries desmanegades que els activen records o, com a mínim, els sonen d’alguna cosa propera, beuen cervesa (en el Grec, degut a l’espai –l’Institut del teatre–, cervesa sense alcohol), piquen patates i, molts, s’animen a ballar als ritmes dels 70 quan, tot d’una, es trobaran immersos en una discotequera festa de cap d’any (està començant l’any 1975!).