Jo ho he pensat mil vegades. Quatre punts en un fons blanc (per exemple) és una obra d’art? Per què? Qui ho diu? Quin mèrit tenen? Però... si és una merda! Però hi ha algú que no ho entén així i paga a preu d’or aquells quatre punts sobre un fons blanc (aquella merda). L’artista italià del segle passat Piero Manzoni va arribar a la conclusió que la gent paga la merda a preu d’or. I ho va voler demostrar. Resultat: per una banda, grans museus del món (la Tate, de Londres, el Moma, de Nova York) conserven llaunes d’excrement del mateix artista degudament homologades amb etiqueta i firma; per una altra banda, Ferran González i Joan Miquel Pérez han creat un divertit i original musical, Merda d’artista amb el qual s’ho han passat teta (es pot dir teta, parlant de merda, oi?) i fan que el públic s’ho passi igual.
El tema dóna per a molt: podem buscar respostes transcendentals a les preguntes de dalt, podem fer una crítica punyent del consumisme, podem parlar de la incomprensió de l’art... O també podem riure’ns de tot plegat. Aquesta és la intenció de l’obra: fer una comèdia pura i dura amb personatges estereotipats (la representant cocaïnòmana i controladora, la periodista tonteta, l’artista envejós, l’artista incorrupte, la dona de l’artista entregada al seu home...) amanida amb cançons divertides i amb textos àgils i molt ben elaborats. Les lectures filosòfiques no han d’enterbolir una història divertida i, si pensem que està basada en la realitat, al·lucinant.
La fórmula del musical funciona encara més amb el trencament constant (sempre oportú) de la ficció. Per exemple, amb la intervenció del pianista (Joan Miquel Pérez), que esdevé un personatge més en la trama aprofitant que sempre està en escena (juntament amb dos músics més) i, per tant, ho veu tot: “Com saps que s’han enrotllat?” Li pregunten. “Perquè no m’he mogut d’aquí”, respon, conseqüent. O quan la núvia del Piero està emprenyada i rebutja al pianista que toqui una melodia trista: “Per què canto això si no estic trista? No tens res d’estar enfadada?”
Entre cançó i cançó, la trama es va embolicant i agafant dosis de misteri. Anem descobrint que la rivalitat entre Manzoni i Klein, l’altre gran artista del moment, és un conflicte existencial per al protagonista, que no dubtarà a dur endavant la seva darrera obra escatològica per enfonsar definitivament el seu enemic. Les coses no aniran ben bé així, però la idea prendrà forma en una escena esbojarrada on tots els personatges enllaunaran la merda de l’artista en una cadena de muntatge frenètica.
Val la pena desafiar els horaris (entre setmana, a les onze de la nit) per gaudir d’un bon teatre musical.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
