Es reafirma com “un home d'esquerres però sense adhesió a un partit polític en particular, i enemic de tot el que signifiqui l'exercici arbitrari i opressiu del poder”. Konstantinos Costa-Gavras (Loutra-Iraias, Grècia, 1933) es va consagrar a finals dels 60 com un dels mascarons de proa de l'anomenat “cinema polític”, al qual va aportar èxits com Z, una esgarrifosa sàtira sobre la dictadura dels coronels a Grècia.
Va guanyar l'Oscar amb Desaparegut, on denunciava la complicitat dels EUA al cop de Pinochet. Va aixecar polseguera amb La confessió per tractar les tortures de l'estalinisme i amb Amén, que assenyalava la connivència del Vaticà amb els nazis. Al llarg de la seva filmografia ha rodat una de les cròniques més afilades del segle XX i continua fent-ho com demostra la seva última pel·lícula, El Capital, on retrata els magnats de la crisi financera.
Aquest dimarts, el director va recollir al Palau de la Generalitat el XXIX Premi Internacional Catalunya per la seva mirada crítica sobre el món i el seu compromís social. Costa-Gavras mai ha deixat d'estar compromès amb el seu temps ni ha perdut les seves ganes de denunciar, d'activar les consciències i animar a l'acció. Per desgràcia, no cal acudir a les seves últimes pel·lícules per veure un cinema connectat, i molt, amb la realitat actual. Algunes coses no han canviat tot el que haurien...
Li incomoda que sempre defineixin les seves pel·lícules com polítiques?
Amb els anys m'he acostumat. Penso que és una cosa que jo no puc controlar i procuro respectar les opinions que fan de la meva feina. Però la meva opinió és més senzilla: els espectadors van al cinema per gaudir i passar una bona estona veient un espectacle. No crec que esperin rebre una lliçó política.
El cinema és cada vegada més espectacle i menys tota la resta?
Abans podies comptar amb productors que es jugaven diners per fer pel·lícules que tinguessin un missatge important. Ara només importen els beneficis econòmics que una pel·lícula pugui donar. L'interès pels diners que buscava principalment Estats Units, a Europa sempre quedava l'esperança de fer pel·lícules per l'art. Però Europa cada vegada més està en la mateixa dinàmica.
Quina ha de ser la nostra responsabilitat com a espectadors?
El cinema ha de crear emocions i després el públic pot fer alguna cosa amb elles o no.
Si una paraula pogués definir el seu cinema seria “resistència”?
Jo sempre he procurat que les meves pel·lícules tractin els temes que interessen als éssers humans. Les meves pel·lícules parlen de la societat, dels problemes i alegries que vivim. I si després arriba la reflexió molt millor. El cinema és un instrument per transmetre emocions.
Com sorgeixen les seves pel·lícules?
Cadascuna de les meves pel·lícules han sorgit d'una passió encara que tots els films són polítics. Si fos de dretes el resultat seria diferent. Les pel·lícules es fan des del que un pensa.
Per què continua buscant històries per explicar sobre el que està passant a Europa?
L'economia va acabar amb el somni europeu. Els bancs i una dreta agressiva i extrema van arribar al poder i avui dirigeixen Europa avui. És terrible. Encara queden moltes històries per explicar.
Sent vostè grec de naixement, com veu la situació del seu país?
És tràgica, completament tràgica. Els dirigents polítics grecs, tant de dreta com d'esquerra, tenen molta responsabilitat, per descomptat, amb el que està passant. Però no s'està dient prou, o de manera prou forta, que països com Alemanya, França i Gran Bretanya van empènyer també a Grècia a aquesta crisi. Llavors, les responsabilitats, crec, són compartides, per la classe dirigent grega que va acceptar aquest camí, però també per les potències europees que van pensar únicament en els seus beneficis.
Les seves pel·lícules parlen de la realitat i de les dificultats socials, dels abusos de poder. Com veu la societat actual i les seves derives?
La societat té avui una nova religió que són els diners. Tal qual. No pensa més que en ells i en com aconseguir més coses. Cada vegada pensem menys en els altres. Estem en una societat en què hi ha cada vegada més rics i cada vegada més pobres.
Podem acceptar que això segueixi així?
Jo crec que no podem i menys acceptar situacions que vulneren sistemàticament els Drets Humans.
Com ara la situació dels refugiats?
Entenc que vulguin accedir a Europa, hi ha més qualitat de vida. La nostra societat hauria d'acceptar a aquesta gent perquè té una força formidable. Aquesta energia podria ajudar-nos molt.
Com pot contribuir el cinema a la comprensió d'aquesta realitat?
Això és responsabilitat dels dirigents. Jo, per exemple, em limito a fer comprendre a l'espectador que aquests refugiats són persones i no poden ser tractats com a animals.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
