El portal d’un edifici poc concorregut, el banc d’un parc, la vorera d’un carrer del qual no importa el nom o, amb sort, l’interior d’un caixer automàtic o d’un pis abandonat. Cartrons, capes de roba, mantes i tots els records del que algun dia havia estat una vida atapeïts dins d’algunes motxilles. Com a companys de viatge, el fred, la por i la pròpia soledat. A Catalunya n’hi ha al voltant d’11.500. I només a la ciutat de Barcelona, hi ha 3.000 persones sense llar, de les quals 900 viuen directament al carrer, tal com afirma la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar de l’Ajuntament de Barcelona.
El 90% són homes, el 10% dones. El 44%, porta més de 3 anys en aquesta situació. El que avui dia només semblen ser dades, informes i una realitat confusa i desdibuixada que per a molts sembla irreal, són persones que han hagut d’afrontar el deteriorament de la seva vida i que, per molts motius diversos, acaben llençant la tovallola i acceptant la desolada situació d’haver de sobreviure al carrer. Aquestes persones es converteixen en un obstacle que cal esquivar coincidint a la mateixa vorera. Se’ls anomena fàcilment sense llar, pobres o captaires i se’ls carrega de prejudicis d’una manera pràcticament automàtica, deshumanitzant-los, subestimant la seva existència i llevant-los la identitat.
Moltes vegades les imatges que es fan servir de les persones sense llar recorren a l'estereotip i tendeixen a presentar-se com a éssers aïllats, inactius o descuidats. “Són aquests prejudicis que fan pensar que l’alcoholisme d’aquestes persones és voluntari, que són al carrer perquè volen o que la seva família ha trencat amb ells, són tres biaixs molt habituals que la societat associa als sense llar. I res més lluny de la realitat: l’alcoholisme és una malaltia i en molts casos, una eina per suportar i fugir del carrer; no tenir llar és sovint una acumulació de dissorts com la pèrdua de feina, el trencament d’una relació, l’aparició d’una malaltia mental...; i són sovint els mateixos sense llar qui decideixen trencar amb la família, per la vergonya que senten de la seva situació”, explica en Pep Garrido. “I el pitjor és la soledat. Tots els sense sostre comencen el seu relat de la mateixa manera: som invisibles”, conclou Xesc Cabot.
Pep Garrido i Xesc Cabot són cineastes amb un alt nivell moral i intel·lectual. Asseguren que tots els sense llar amb qui han parlat comencen el seu relat de la mateixa manera: “Som invisibles”. D'aquí que la pel·lícula Sense Sostre sigui sobretot “un gest que posarà la mirada en allò que no preferim ni veure, el gest de fer visible l'invisible”. El cinema pot fer millor que cap altra forma d'expressió aquest gest: “Permet visibilitzar una realitat que també és nostra, per remoure consciències, per començar a fer possible una societat lliure de sensellarisme”. La pel·lícula porta gestant-se des de 2016: els directors, amb la seva productora audiovisual Atiende Films, s’han associat amb en Norbert Llaràs, d’Alhena Production, què en portarà la producció executiva. A l’actualitat, ja existeix guió de la pel·lícula: serà la història del Joan, un sense llar que decideix abandonar la seva rutina d’alcohol i violència als carrers de Barcelona per emprendre un viatge sobrehumà cap a un destí que només ell coneix.
El repte d'encarnar a Joan l’assumirà l'actor Boris Ruiz. L’actor va conviure gairebé dos anys amb Pere Màrtir, un pintor sense llar. El personatge ha nascut del relat, anècdotes i vivències de tots els ex sense sostre i persones implicades en la resolució del fenomen que s’han han conegut al llarg de l'escriptura i documentació del film, gràcies a la col·laboració d’entitats que lluiten contra el sensellarisme com són la Fundació Arrels, Suara Cooperativa i el Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona. La resta de l'equip artístic ja està tancat: l’actriu Geraldine i Oona Chaplin interpretaran la família del protagonista. A més, un seguit d’ex-sense llar i actuals voluntaris de la Fundació Arrels participaran al projecte, aportant veritat i realisme a la ficció.
Els directors conceben la pel·lícula com un hibrid entre el documental i la ficció, però que no renunciï a integrar elements màgics o irracionals. Un realisme extens per a una realitat augmentada, capaç d'abarcar no només la superfície o la matèria, sinó els components psíquics, onírics i delirants de l'experiència. “De fet, molts dels sense sostre amb qui hem parlat insisteixen en què, si fem una pel·lícula sobre la seva experiència, hauria de ser una pel·lícula de terror”, apunten. El seu cinema s'inscriu en la gran tradició del cinema d'autor que s'inspira des de Chaplin als germans Dardenne passant per De Sica, Buñuel, Malick, Kiarostami, Lynch, Haneke, Costa, Weerasethakul i tants d'altres.
Ara el projecte arriba a una de les seves fases més importants per determinar la seva viabilitat: fins al 4 d’abril la pel·lícula entra en campanya de micromecenatge per recaptar 30.000 euros indispensables per cobrir el cost del rodatge. A més, amb la campanya es pretén viralitzar al màxim la realització de la pel·lícula, que es rodarà al novembre d’enguany, i començar a crear consciència de la problemàtica. Els responsables de Sense Sostre volen que no es quedi en una simple pel·lícula estrenada al 2018; els agradaria que es convertís en un dels referents en sensellarisme al nostre país, que faci que la gent en parli i, el més important, que la gent actuï. Com cita Paul Éluard, “existeixen altres móns, però estan en aquest”.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
