Sovint ens preguntem si Barcelona té a veure amb un model específic i exclusiu de fer ciutat o si la mera il·lusió a un 'model Barcelona' és un intent de singularitzar un logo, una marca que ha permès legitimar la venda de la ciutat a indústries com la turística.
Aquest és el rerefons de l’estudi El sueño de Barcelona ¿Una ciudad para vivir o para ver? (Editorial UOC). El llibre analitza línies i conceptes que ens ajuden a entendre com el passat de la ciutat ha inspirat i optimitzat les lluites del present, l'anomenat 'model Barcelona' i el seu revers mercantil, la 'marca Barcelona'. La idea d'una marca específica i d'un model amb ànim de legitimar maniobres com el creixement a cop de grans esdeveniments.
L'antropòloga i activista feminista i veïnal, Eva Fernàndez Lamela, ha comentat en diferents ocasions: “Barcelona està immersa en el mateix procés del capitalisme post-industrial i financer global que es manifesta a moltes altres ciutats. En aquest sentit la seva posició i les problemàtiques que se'n deriven no tenen res de model propi. Es tracta d'un capitalisme depredador que fa de la ciutat un producte, que obté dels poders locals els recursos, el marc legal i els mecanismes de legitimació i consens necessaris. Les conseqüències, la conversió de la ciutat en un gran parc temàtic, la generació de desigualtats creixents, l'alienació de l'espai públic i la seva privatització creixent”.
La 'marca Barcelona' va ser fruit del model de ciutat construït a partir d’una estratègia discursiva i publicitària. Un model de ciutat generat i gestionat pels diferents governs municipals d’ençà del 1979, tot i que podem trobar-ne les arrels en l’Ajuntament franquista dels darrers anys seixanta i els primers setanta del segle XX. El model expressava una idea fixa i ja existent de ciutat, molt allunyada de la complexitat dels fenòmens urbans i la dificultat de trobar-los el context adequat. Però després del concepte de model naixia el conflicte i la negociació; posar d'acord el públic amb el privat; veure com s'atenia a les demandes d'una ciutadania crítica i culta; debatre què es feia amb el patrimoni o com es podia aconseguir una ciutat menys insostenible. Ara, seguint la lògica empresarial, tot es comprimeix darrere de la marca, evidenciant que el més important és la marca comercial vista des de fora.
Autors com Jordi Borja, Horacio Capel o Manuel Delgado han analitzat els orígens, evolució i conseqüencies d'aquest model. Els seus defensors, el consideren un model vàlid als anys 70 i 80, els seus detractors, consideren que la versió original ja portava els gèrmens de la seva perversió i coincideixen en la crítica al model d'urbanisme i de gestió de la ciutat. És cert que aquesta 'marca Barcelona' no existiria sense un contingut potent, però l'única cosa rellevant és la imatge del producte. Els que la promouen delaten que ja no els importa la ciutadania, que ja no existeix per a ells el que passa als barris o com pressiona el turisme sobre el teixit ciutadà.
Si la marca estava integrada dins del model és un altre debat. La veritat és que la discussió sobre el model tenia una dimensió social i urbana, es referia a l'esfera de la vida quotidiana. En canvi, la 'marca Barcelona' s'erigeix avui com a símbol del que volen els seus barons que sigui la ciutat: un producte que competeixi al mercat global. Des de fa un temps les institucions han introduït gradualment aquest nou terme. El que hi hagi darrere és irrellevant. L'important són els objectius comercials i el seu lluent logotip associat a maniobres especulatives que irradien la influència benèfica en clau de negoci a altres punts del territori.
Segons les autores, aquest model de ciutat, ha desaparegut del tot i Barcelona viu un moment complicat en què és necessari que es reinventi. “Barcelona, a més d’una ciutat, també és una marca. I potser també representi un model. El quid està en saber si aquest model s’ajusta a la realitat i que hi ha d'ell en la marca; en discernir si la ciutat és capaç de seguir creixent sense renunciar a ser ella mateixa”, diuen les periodistes en el llibre.
El sueño de Barcelona ¿Una ciudad para vivir o para ver? dona veu a professionals de diferents àmbits: urbanistes, arquitectes, especialistes en marca i turisme i algun polític (tot i que no en actiu). “Hem volgut reflectir en el llibre un ampli ventall d’opinions de diferents àmbits”, afirma Marta Monedero. Sembla imprescindible buscar fórmules de convivència per a conjugar la Barcelona aparador, on el turisme és una font important d’ingressos per a la ciutat, amb la Barcelona que viuen els barcelonins.
Després d’escriure el llibre les autores hi proposen possibles vies de futur: “El que més ens ha sorprès és que la ciutat està molt ben posicionada en temes de I+D, potser aquest sigui el camí pel que ha d’apostar la nova Barcelona”, apunta Núria Cuadrado. “Una de les virtuts de Barcelona, la seva capacitat de consens, és també un impediment a l’hora de tenir un fort lideratge per atraure i retenir el talent”, conclou Monedero.
Núria Cuadrado i Marta Monedero van coincidir cobrint notícies culturals per als diaris El Mundo i Avui. Encara que després els seus camins es van separar (la Núria va deixar el periodisme de trinxeres i la Marta va passar a la secció d’internacional de El Punt Avui), han mantingut algunes inquietuds en comú: una d’elles és el seu interès per Barcelona, per com palpita i com el món la contempla.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
