Qui som i d'on venim

Un fet recurrent, gairebé podríem dir que clixé, a nivell acadèmic, escolar i mediàtic és preguntar qüestions sobre la Guerra Civil Española i el franquisme a la joventut. El desconeixement entre els més joves sobre aspectes tan fonamentals i bàsics de la història més recent crea impacte, indignació i, malauradament, fins i tot certa mofa. Quan això succeeix ens preguntem com pot ser, què falla… Què significa per als joves la dictadura de Franco? Com ha influït en la seva vida la Transició espanyola i els seus silencis? Són algunes de les reflexions de Los bancos regalan sandwicheras y chorizos que, segons paraules dels seus creadors, “lluita contra la impotència a la qual es veu empesa la societat i els seus dirigents” i que “situa la nova generació davant el repte d'analitzar la memòria històrica d'aquest país. Aquesta nova generació parla de la història i de com se senten dins d'unes estructures que s'han trobat fetes i els han estat imposades. Estructures polítiques, arquitectòniques, històriques, lingüístiques, mentals, emocionals i, fins i tot, filosòfiques”, afegeixen.

Per molts motius Los bancos regalan sandwicheras y chorizos és imprescindible per entendre el nostre context actual. Julio Álvarez, director artístic del Tantarantana, parla del projecte com “un regal inesperat pel moment tan important que estem vivint. El Tantarantana sempre ha apostat per un teatre vinculat a la memòria històrica, i ara, més que mai, hem d'escoltar la veu d'uns joves que ens parlen dels rastres d'un passat que no han viscut, sinó que els ha arribat en forma de relat. Descobrir la seva visió ens ajuda a entendre més profundament el nostre present.” Aquí, possiblement, rau la dificultat de situar el franquisme en boca dels més joves. Sílvia Ferrando, directora i dramaturga, subratlla el procés de creació col·lectiva que va originar l'espectacle. “Vaig proposar als set intèrprets treballar sobre els rastres del franquisme, els 40 anys més foscos de la nostra història recent. Una etapa de la que no es parla, que no s'ensenya a les escoles i de la que encara queden moltes coses per desenterrar. (...) El resultat és un espectacle carregat de vitalitat i de sentit de l'humor, molt àcid i molt crític amb el nostre país. L'obra tracta de reclamar qui som i reconèixer perquè som com som. Parla de forma molt desacomplexada de temes silenciats. És un homenatge a la ciutadania espanyola, des d'un punt de vista molt polític.”

A la pregunta de si l'espectacle parla d'Espanya o de la relació de Catalunya amb Espanya, Ferrando deixa molt clar que “l'obra parla d'Espanya. S'està parlant molt de Catalunya i del Govern Espanyol, però s'està parlant molt poc de què és Espanya. Quin són els símbols, els referents espanyols, quins ens són propis i quins imposats, amb quins ens identifiquem? Vam voler fer un anàlisi d'on veníem, i ens ha sortit on som. L'obra també reivindica com ens han raptat el llenguatge, a més de moltes altres coses. Hi ha paraules que no es poden dir sense generar crispació. I les paraules, com la història, també són nostres”. Seguint el fil, Marta Díez, actriu del projecte, explica el procés de creació des del punt de vista dels intèrprets, tots ells de la mateixa generació, entre els vint i els trenta anys: “quan la Sílvia ens va preguntar sobre els rastres del franquisme, ens vam adonar que en sabíem molt poc i que, a més a més, tots teníem els mateixos dubtes. Això vol dir què alguna cosa passa amb aquest tema. Per exemple, al nostre imaginari hi ha moltes més imatges del nazisme, que del franquisme”.

L’allau de referències que rebem aquests dies convulsos del passat ens confonen. Amb tanta vehemència s’amaga la història. I és que, com recorda Sílvia Ferrando, “habitem edificis igual que habitem països, famílies, memòries. L'arquitectura que han construït altres ens condiciona, formant-nos i deformant-nos. Hi ha edificis que es deixen habitar, que et conviden a entrar i a viure, t'acullen i reconforten, formen part de la teva història i tu de la seva. L'arquitectura contemporània és moltes vegades brutal. Existeixen per sort també, edificis i llocs que promouen la trobada, la calor de la comunicació humana. En canvi, altres són com un búnquer o munts de nínxols, compartiments on amagar-se o aïllar-se. Edificis fantasmes bunkeritzats.” Los bancos regalan sandwicheras y chorizos els enderroca per conèixer allò que no ens explica el discurs històric oficial; les veus que no es vol que siguin escoltades o, simplement, les veus que ens ajuden a entendre qui som i d'on venim.