Lluís-Anton Baulenas acaba de publicar Quan arribi el pirata i se m’emporti (RBA, 2013). Quatre anys després de rebre el premi Sant Jordi amb El nas de Mussolini (Proa, 2009), Baulenas planteja dues històries inicialment distants que conflueixen en una trama aparentment dòcil que s’acaba convertint en una aventura ambientada en la Barcelona dels baixos fons. El pirata del títol s’erigeix com aquell atzar de la vida que suscita el dilema i enfronta a la decisió. Un joc en què fins ara s’havia evitat entrar.
Has trigat quatre anys a publicar una altra novel.la. És molt de temps?
No, no és significatiu, depèn de moltes coses, de les circumstàncies personals i laborals... Jo em dedico a escriure i bàsicament visc dels llibres, la major part de la feina són els llibres, per tant, són 4 anys en què m’he dedicat al llibre; potser sí que és massa temps, però l’únic que indica és que no me n’he sortit tan ràpidament com altres, però no em preocupa. Amb els anys aprens a respectar el que és el procés creatiu. I no ha sigut una novel.la fàcil, hi ha hagut uns quants replantejaments.
I quan vas començar tenies clar sobre què volies escriure? O l’has anat inventant sobre la marxa?
És una novel.la que té diverses complicacions, i has d’anar esbrinant si aquestes complicacions són interessants. No passa res per complicar-se la vida, però cal veure si és interessant. Jo volia fer que hi hagués dos personatges oposats, i una fascinació pel poder i per una cosa irracional. Tenia ganes de fer una història en què hi hagués algú superpoderós, però que tingués un taló d’Aquil.les, una feblesa irracional, un fet que condiciona molt la vida perquè saps que per allà et poden entrar. Aquesta és la idea inicial i a partir d’aquí vaig anar tirant.
Aquest algú superpoderós és l’ogre, un personatge extrem, que viu de manera molt present el fet que la seva mare morís quan ell va néixer. Podríem dir que és el dolor fet violència?
Sí, el problema de l’ogre és la falta d’ubicació. De fet, com que és un ogre tampoc no cal justificar d’on li ve aquesta manera de ser, però de mica en mica vas donant pistes. Aquesta mateixa obsessió amb la mare, per exemple, tampoc no és normal, denota un desequilibri, sense insistir-hi gaire però, perquè ell mateix diu que el desequilibri i la maldat li vénen per naturalesa. Ara, no és un dolent del tot, té punts febles. Per exemple, aquesta obsessió amb la mare, el tresor que justifica una mica la seva violència. Té allò que li dóna seguretat però ell va fent també. I aquest refugi que té, el tresor, és com un reducte d’humanitat.
Li serveix d’equilibri?
Sí, perquè ell mateix se sent desprotegit davant el tresor. És un flaix quan ho descobreix quan és petit i segueix així sempre, cosa que demostra també el seu desequilibri. Quan ho troba, ell decideix que serà important per a ell i ja està. Jo al principi volia fer això, algú molt dolent amb una fascinació, amb un punt feble, i un punt feble, a més, de tipus simbòlic que contrasta amb el seu poder. El seu tresor no és un cofre ple de lingots d’or, o monedes o joies... és una cosa purament simbòlica que té molt de valor, però que en el fons no en té gens, perquè en té tant que no en té gens, és a dir, que no pots fer res amb ell, només compartir-ho amb la humanitat, i si no ho fas, el valor li dónes tu perquè ho vols per a tu. Les pintures és com si li donessin un món, una família, uns amics, una gent que només coneix ell i que l’ajuden... és una cosa molt particular seva, molt íntima, el que passa és que coincideix que té un valor incalculcable, se suposa. Però ell a això no li dóna valor. És el símbol del seu poder: una cosa que té un valor incalculcable i que és seva només, i no només que és seva, sinó que, a més, no coneix ningú. Només el tens tu i només tu saps que existeix.
I en Carducci el podríem situar en un punt oposat. Un home que va fent en la seva quotidianitat, bastant comuna, fins que apareix un pirata que fa que tot es trasbalsi.
Sí, el pirata és el símbol. Li comencen a passar coses, i ell ho lliga amb l’aparició del pirata. Mira... és una tonteria, però una tonteria que tots necessitem a vegades.
Però surt al títol del llibre...
Sí, esclar, perquè per a ell és important. Després de viure aquesta aventura, que d’altra banda és una aventura que dura poc temps, li canvia la vida, per tant aquest pirata se l’emporta cap a una altra banda.
I per què un pirata?
Doncs perquè et poden segrestar, se’t poden emportar, et poden enamorar. Hi ha tota una literatura a darrere. I després hi ha un tresor també. És un personatge literari amb molta força. En Carducci, amb tota la seva quotidianitat, necessita un personatge que se l’emporti i que també li doni tota la força per enfrontar-se amb en Gambús, l’ogre.
En Carducci només té 50 anys i creu que ja només els records tenen valor. Com si la vida ja no li pogués oferir res més.
Sí, ell està una mica en aquesta situació, però també tot això són coses que t’ajuden a contextualitzar el moment del personatge. És molt com qualsevol de nosaltres, en aquell moment l’enganxem que té un desengany amb les expectatives vitals, perquè té el record d’una relació que li semblava que fos definitiva, i hi ha els records del germà mort, el germà petit, que se sent que no va fer el que hauria hagut de fer, i com que l’època no és propícia et vas menjant el coco. Però ell va fent, fins que es troba l’ogre, que és una mena de força de la natura que s’ho menja tot. I queda fascinat. Una aventura és posar un personatge normal en una situació que mai no viuria. I aquest probablement mai hauria arribat a viure el que viu, però l’atzar li posa al mig del camí. És una novel.la d’aventures, encara que no és típica, però parteix d’això, d’un atzar que passa en la vida d’algú que no estava previst.
Malgrat que l’ogre només vol el tresor per a ell, busca la implicació d’en Carducci perquè en faci fotos.
Són les contradiccions del final, ell és una persona ja molt gran, i tot i que és un ogre i manté una força mental s’adona que ha de fer alguna cosa perquè a ell el temps se li està acabant, i entra en un procés de contradicció. Té 96 anys i mig, i volia donar la sensació aquesta, que té el cap clar, que controla i és capaç de fer un procés de defensar la seva història i de canviar de plans a l’últim moment i dir “doncs no, això se n’anirà amb mi...” És capaç de fer tot això, però alhora volia comunicar que també tenia moments de contradicció derivats del fet que és gran.
L’ogre vol fer un acte, un toc d’atenció, contra la mediocritat. S’esmenta Rothbard i l’art efímer de Duchamp.
Tot això són coses paral.leles que vas posant per donar color i per anar donant volum al personatge, a la seva vida. No te n’adones i el personatge es va fent. Reflexions que fas tu a través del personatge, a mesura que el vas construint.
De la mateixa manera que el Raval és un pretext.
Sí, és un pretext narratiu. Això no és un llibre d’història del Raval, és un llibre de la història dels personatges. La resta els dóna volum. És un bon lloc per ambientar-lo, perquè les reflexions i el punt vital d’en Carducci s’hi adiuen molt bé. És un bon lloc quan estàs en aquest moment vital. En Carducci és una persona que té curiositat, obre els ulls, mira l’entorn. O sigui, que no és casualitat que estigui ambientat al Raval. I també el vaig triar perquè tinc molta experiència vital del barri, el tenia molt viscut i, per tant, m’era molt fàcil. No era una documentació feta amb una distància, amb un aprenentatge havent de fer tota una translació mental i afectiva perquè no ho coneixes i has de fer treball de camp.
Fa 25 anys que et dediques professionalment a escriure.
Tot l’any 2013 està fent 25 anys que escric.
És el teu any doncs? L’Any Baulenas?
Sí, jo me l’he autocelebrat. Els 25 els va fer l’octubre passat. Per tant, és tot el 25 cap al 26 i a l’octubre es tancarà i, si puc, faré una festa... una festa de cloenda.
És difícil viure d’escriure?
És com tot. Depèn de les teves necessitats, depèn del moment, ara és un moment de restricció màxima, per tant, redueixes les necessitats. I amb això he anat fent. És veritat que m’han anat bastant bé les coses en els últims anys. Igualment, no es guanyen molts diners. Un tipus com jo, sembla que facis moltes coses i per tant que generis molts diners, però no se’n generen tants.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
