Visions d’un rebel incombustible

En realitat volia ser pintor. La cosa gràfica sempre l'havia atret. Però el que realment sortia de dins era la literatura, la poesia. Ja que escrivia, va posar-hi música. I així va començar a ficar-se en el món de la cançó. Net de Carles Riba i de Clementina Arderiu va començar a destacar amb la poesia i poc a poc i coincidint amb l’efervescència de la Nova Cançó es va decantar cap a la cançó. El fet que fos rebutjat pel col·lectiu de Els Setze Jutges el va motivar a unir-se a El Grup de Folk amb el que va canviar el panorama musical del moment per la seva posada en escena i en l’execució d’un repertori que ha quedat a l’imaginari col·lectiu. Després començaria una carrera en solitari amb l’edició de Dioptria, un disc en el que es va acompanyar del grup Om, entre els que destacaven Toti Soler i Jordi Sabatés, i que va significar una revolució conceptual. El disc, una barreja de psicodèlia, blues, folk, música clàssica i unes lletres trencadores, s’ha convertit en un dels grans treballs de la història del rock.

Pau Riba és essencialment conegut per la seva música, però, com a personatge inconformista, crític i reflexiu, ha conreat un munt d’activitats paral·leles. El Pau Riba més mediàtic és conegut per la provocació, l’estirabot i la rauxa. També és veritat que ell sempre ha potenciat aquest Pau més arrauxat i divertit per damunt del Pau més assenyat i pausat. Potser per això val la pena entrar en el Pau Riba poeta, escriptor, assagista. La revolució que ara toca (Pòrtic) ens brinda conèixer el Pau Riba més reflexiu i menys íntim. Sempre s'ha definit com a apolític i renega de la política establerta. Defensa una nova civilització, una nova escala de valors, una nova manera d'entendre la vida i l'actitud davant del món i de tot plegat. No és ni de dretes ni d'esquerres; això no vol dir que no sigui polític. Però vol dir que passa de la política, i defensa que un altre món és possible. La seva pròpia política i la de molts, defensa. El món que van posar sobre la taula la joventut dels anys 60 i 70.

La revolució que ara toca és un assaig provocador en què Pau Riba analitza tots els factors que ens han dut a la crisi actual i els reptes que haurem d’afrontar les pròximes dècades. Cada capítol del llibre està centrat en un tema. La introducció i l’entrevista va a càrrec de Francesc Miralles. Pau Riba raona sobre la tirania dels diners, sobre les arts, l’esgotament de les energies fòssils, els conflictes que amenacen el planeta, la superpoblació mundial, les drogues... i les oportunitats que tenim per capgirar la realitat. Per aquest artista iconoclasta ens trobem en un moment de mutació de l’espècie que coincideix amb un col·lapse imminent de la civilització; la global, la que hem anat creant al llarg dels segles. El model economicista i antiecològic —és a dir, desequilibrat, asimbiòtic i escassament raonat— en què es basa és un model que s’ha esgotat; el seu propi desenvolupament l’ha portat a un punt de no retorn.

Parla de l’home que ha volgut i ha aconseguit, fins a un punt importantíssim, superar la mateixa natura i construir-ne una de nova, artificial, fins que aquesta ha dit prou: forat d’ozó, escalfament global, efecte hivernacle, canvi climàtic, grans cataclismes per terra, mar i aire, desforestació, pèrdua de biodiversitat, esgotament de recursos... Pau Riba diu que anem cap al paradigma cíborg. Ho estem ciborgitzant tot. “El que em sembla realment important és que s’assumeixi aquesta mutació. Que la vegem, l’acceptem i la posem al centre del debat.” Està convençut que deixar-ho tot en mans de les màquines farà que la nostra presència física ja no faci cap falta. Pau Riba pensa que només queda un camí: “La tria és entre ser homes-màquina o ser homes amb màquines. No sé en quin moment haurem de començar a renegar del que som… o del que ja no som”.