Catalunya Opinión y blogs

La portada de mañana
Acceder
Sanidad pisa el acelerador para ampliar la ley antitabaco a espacios al aire libre
CRÓNICA | Sánchez logra la reconexión emocional y política del PSOE
OPINIÓN | Los jueces Bovril, por Elisa Beni

Sobre este blog

El Diari de la Sanitat forma parte de un proyecto de periodismo indepeniente comprometido con la defensa del Estado del bienestar. Si quieres participar, ponte en contacto con nosotros a fundacio@catalunyaplural.cat.

Este blog ha sido la plataforma para impulsar un nuevo medio digital:

Visita El Diari de la Sanitat

El Diari de la Sanitat

"La privatització de la sanitat s'ha convertit en un debat ideològic i és el que no hauria de ser"

Beatriz González López-Valcarcel, Presidenta de la Sociedad Española de Salud Pública y Administración Sanitaria

Beatriz González López-Valcárcel és catedràtica de Mètodes Quantitatius en Economia i Gestió de la Universitat de Las Palmas de GC i des de setembre és presidenta de la Sociedad Española de Salud Pública y Administración Sanitaria (SESPAS), on fins ara ocupava el càrrec de vicepresidenta. El seu treball per als propers dos anys se centrarà en la divulgació del coneixement científic i en la defensa de la salut pública. Parlem amb ella de l'informe SESPAS 2014 Crisi econòmica i salut.

En l'últim informe de SESPAS, comenteu que a Espanya les polítiques d'austeritat dels últims anys han tingut i tindran uns efectes en la salut, a curt termini i a llarg termini.

Sí, sobretot en grups vulnerables. Per exemple la desocupació és un problema de salut i encara que la crisi econòmica estigui remuntant, l'atur estructural tan elevat i de llarga durada seguirà fent efecte perquè segueix sent un problema. Tot i que el PIB estigui creixent tenim taxes altíssimes d'atur.

L'ocupació seria només un dels determinants socials de la salut.

La salut ve condicionada per una sèrie de determinants i molts són determinants no sanitaris, són determinants socials, com l'entorn en el que vius, el barri, la família, etc. I en aquest sentit hi ha tres determinants: l'educació, la renda i l'ocupació. El que hem vist de forma recurrent és que apareix un gradient social molt important en la salut. És a dir, les persones amb major nivell educatiu tenen major salut que les que tenen una educació primària i les persones de renda alta tenen millor salut que les de renda baixa. Llavors, aquest gradient social en alguns aspectes ha empitjorat amb la crisi. I sobretot la crisi ha fet que el nivell de desigualtat en el país hagi augmentat moltíssim, i això és una seqüela a llarg termini de la qual no ens en lliurarem fàcilment. Si tu mires el 2008, quan estava començant la crisi, el nivell de desigualtat en ingressos (que mesura l'Índex de Gini) hem empitjorat moltíssim, en cinc punts, que és una burrada. Espanya és el quart o cinquè en desigualtat dels països desenvolupats.

En l'informe SESPAS, en un dels capítols es proposava un sistema d'indicadors per a monitoritzar la crisi. Hi ha una manca de dades intencionada per part de l'administració?

A Espanya hi ha hagut una millora gran del sistema d'informació sanitària sense dubte però hi ha alguna cosa de falta de transparència en determinats indicadors que haurien de conèixer-se. Per exemple, no s'ha publicat quin ha estat l'impacte en termes de finançament i d'ús arran de l'augment del copagament [farmacèutic] del Reial decret 16/2012. Home, del 2012 a ara hi ha hagut temps ... i nosaltres vam estudiar les dades que hi ha per activa i per passiva però el govern no ha publicat la dada de quant pagava abans l'usuari i quant paga ara, i no tinc cap dubte que no és per atzar.

Tampoc hi ha hagut una avaluació clara de quant s'ha estalviat amb 'l'exclusió sanitària' del mateix Reial decret.

Al Programa d'Estabilitat del Regne d'Espanya, que és el compromís del país amb el dèficit públic i el deute públic, pots anar veient l'evolució dels plans de futur i de com s'avaluen en termes econòmics els estalvis per a la sanitat, i sí que donen xifres per exemple de quant s'ha estalviat en medicaments, però no es diu que sigui pel copagament, es barreja tot. En l'avaluació en termes econòmics de l'atenció a immigrants el truc està que en aquest gran sac d'immigració hi ha una barreja d'europeus rics que vénen aquí de vacances i utilitzen el sistema sense tenir residència a Espanya, i immigrants pobres sense papers. En aquest batibull sí que dóna una xifra d'estalvi, que ara no recordo amb exactitud.

[Segons el Programa d'Estabilitat del Regne d'Espanya 2015-2018 "l'estalvi estimat entre l'1 de juliol de 2012 i 31 de desembre de 2014, per la posada en marxa de les diverses mesures d'eficiència incloses en la reforma sanitària i altres mesures de política farmacèutica i sanitària arriba als 6.929,8 milions d'euros"]

S'ha criticat molt el Reial decret 16/2012. En part perquè es considera també que el no accés dels immigrants en situació més vulnerable a la sanitat suposa un perill per a la salut pública.

Ha sortit un estudi molt recent d'Alemanya on es constata que en canviar el dret a l'atenció sanitària a immigrants a pitjor, és a dir, eliminar-los drets, la despesa sanitària ha estat més gran a la llarga. I va ser així perquè si no utilitzes uns serveis que necessites ara, empitjores, i hauràs d'utilitzar altres serveis més cars en un temps. I després hi ha el fenomen del contagi. Per exemple, a Espanya la meitat dels casos incidents de VIH són casos d'immigrants, clar si tens aquesta població sense assistència contagiant a tort i a dret... al final ho acabem pagant en termes de salut i de despesa sanitària també, però clar tot això no està mesurat, tens raó.

Un altre capítol parla de l''efecte secundari "de la crisi: la privatització de la gestió sanitària. S'hi diu que quan comença la crisi de cop i volta vam començar a qüestionar les bondats del sistema públic fins llavors tan ben valorat.

Sí, això és terrible, encara sort que s'ha fet marxa enrere, almenys amb la de Madrid. És un tema complex i molt ideologitzat, és a dir hi ha persones situades en un fonamentalisme propúblic que per exemple diuen -i és una mica una caricatura- que l'ajudant últim de cuina d'un hospital ha de ser funcionari. Home, això des dels anys vuitanta està superat, està clar que un hospital ha d'externalitzar serveis no essencials, no clínics, com seguretat o neteja per un tema d'eficiència de gestió, a ningú se li ocorre tenir l'ajudant de cuina funcionari. Entre aquest extrem i el que defensa el negoci privat, que és un negoci lucratiu, i llavors el defensa amb arguments fal·laços, passa que la privatització s'ha convertit en una mena de debat ideològic i és el que no hauria de ser en cap cas.

I què hauria de ser?

Nosaltres, com a economistes de la salut, diem que la privatització s'hauria d'analitzar amb dades sobre la taula. El primer és que hi hagi transparència per poder saber com són les diferents formes de gestió indirecta de la sanitat, és a dir, de deixar la gestió de determinats serveis en mans privades, òbviament no és el mateix una empresa privada que una altra. Estats Units, que és un país super liberal té una estructura d'hospitals que són privats (de fundacions) però no benèfics. A Espanya, exceptuant Catalunya que és una altra història, la forma més prevalent són hospitals privats lucratius, és a dir la finalitat és maximitzar el benefici. Home, no és el mateix Sant Joan de Déu que la S.A. de la cantonada. Estem en una mena de melé de debat ideologitzat que no avança perquè no es destria la veritat de la mentida i hi ha molta mentida.

Posa'm un exemple.

Per exemple, els arguments dels que intenten generalitzar el model Muface a tota la població. Els funcionaris de l'Estat, els jutges i els militars tenen dret a triar asseguradora finançats amb fons públics, i aquestes asseguradores cobren un per càpita dels funcionaris coberts que és força més baix que la despesa per càpita que correspon a l'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS), o sigui a l'atenció sanitària dins de la xarxa pública. I utilitzen aquest argument per dir que és més barat el fet de cobrir a la població amb una xarxa privada d'assegurances, perquè per exemple una persona en lloc de costar-te 1.500 euros te'n costa 1.000. Això és totalment fal·laç, però, perquè hi ha una selecció per risc clarament. Si un funcionari està sa i pot triar una asseguradora doncs tria una privada però si li detecten un càncer des d'aquest moment es passa a l'INSS. O sigui, que el sistema públic es queda amb els riscos majors i els pacients més cars i l'altre es queda amb els sans i per tant no pots comparar.

Com es veu el model mixt català?

Catalunya és una referència a la resta del país i també fora, és una experiència positiva. Sobre el model, la xarxa d'utilització pública té una majoria de proveïdors que no són lucratius. El que sí es va comentar va ser la proposta d'atendre pacients privats en centres públics.

Sobre este blog

El Diari de la Sanitat forma parte de un proyecto de periodismo indepeniente comprometido con la defensa del Estado del bienestar. Si quieres participar, ponte en contacto con nosotros a fundacio@catalunyaplural.cat.

Este blog ha sido la plataforma para impulsar un nuevo medio digital:

Visita El Diari de la Sanitat

El Diari de la Sanitat

    Autores

Etiquetas
Publicado el
1 de enero de 2016 - 06:00 h

Descubre nuestras apps

stats