El Leopoldo Gallego té 57 anys i és pintor. O més aviat, era. Ara, és un “supervivent” que els dijous a la tarda s'apropa a la Rambla del Raval de Barcelona per col.laborar amb BarcelonActua repartint tiquets que donen dret a un sopar calent. El Leopoldo distribueix els paperets entre la gent que fa cua i se'n queda un. Fa una mica més de dos anys que no té feina. I els 400 i pocs euros que rep d'ajut estatal ja no li arriben per cobrir tots els apats ni molt menys per pagar un lloger. Dorm al carrer. A la Ciutadella. Just al devant de la comissaria dels Mossos d'Esquadra. “Visc de la solidaritat de la gent”, afirma el Leopoldo, un dels rostres del 22% de catalans que ja viuen amb rendes per sota del llindar de la pobresa.
Les xifres són esfereïdores. Les històries darrere dels números, encara més. La pobresa s'estén a Catalunya com una amenaçadora taca d'oli. Un de cada cinc catalans està en risc d'afegir-se a la borsa de probres ja existents, el 30% dels ciutadans de Catalunya, segons les últimes dades del Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat). “L'amenaça de fractura social és alta”, sosté la Teresa Crespo, presidenta de l'ECAS (Entitats Catalanes d'Acció Social).
Perquè cada vegada hi ha més gent que, com el Leopoldo, es queda sense feina i no pot fer front a les necessitats bàsiques. El 57% dels catalans té problemes per arribar a fi de mes. I el 40% són incapaços de fer front a despeses imprevistes. Les dades apareixen en l'últim informe Insocat per a la millora de l'acció social i poden ser benèvoles: partanyen a 2010. “La bonança econòmica que vem viure fins l'any 2008, molt associada al totxo i al fàcil accès al crèdit, va fer que la gent gastés més del que tenia. Per això, en part, la crisi ha colpejat tant fort”, explica Crespo.
Menys inversió i més atur
Per això i perquè, a l'hora d'enfrontar la crisi, els governs català i espanyol van decidir aplicar la tisora en aspectes bàsics per als ciutadans: la salut, l'educació, l'ajut a les entitats solidàries. Les xifres respecte a la resta d'Europa són eloqüents. Ja a l'any 2010, mentre un 20% de la població catalana estava en risc de pobresa (20,7% a l'Estat espanyol), l'Unió Europea es mantenia en un 16,4% i la zona euro, en un 16,1%. “La inversió social a Europa sempre ha estat més elevada que aquí”, enraona Crespo. “I a més, la nostra taxa d'atur és molt més elevada que a la resta d'Europa”, afegeix.
Fins que va perdre la seva feina de pintor, ara fa una mica més de dos anys, el Leopoldo havia treballat sempre. “Des de llavors, no m'ha arribat cap oferta”, assegura. “Jo era dels que pensava que mai em passaria a mi”, confessa. Ara, la situació li resulta tant “humiliant” que l'amaga a la seva filla, de 19 anys, que viu amb la mare i no sap que el seu pare dorm al ras des de fa un any. “Cada vegada hi ha més famílies que mai havien utilitzat els serveis socials i que ara depenen d'ells perquè els dos membres de la parella s'han quedat de cop sense feina”, constata la presidenta de l'ECAS.
Els nens, les principals víctimes
Els estudis, però, apunten cap als nens com el principals perjudicats d'aquesta situació. Els menors de 16 anys són avui en dia els més exposats a caure en la pobresa, un 29,5%, segons l'informe Insocat. Han avançat de llarg a la gent gran que, en 2006, era un 21,1% (devant del 22,3% dels menors de 16 anys) i ara és un 15,8%. I fins i tot a la franja d'edat entre els 16 i els 64 anys, que avui està en el 28,5%, 3,3 punts més que el 2006. “Tot i que s'estàn creant noves situacions de pobresa entre el avis, aquets encara resisteixen perquè les seves pensions no han variat gaire. Els nens, en canvi, són els que més pateixen la precària situació familiar; les beques de menjador són, sovint, l'únic apat calent que fan al dia”, assegura Crespo.
El de molts pares el serveixen als menjadors socials o allà on sigui que les entitats solidàries monten la seva paradeta per donar un cop de mà. “Jo vinc aqui i demano almoina a la parròquia, però miro que els meus cinc fills tinguin sempre de menjar a casa”, diu el Miguel, assegut a la seva cadira de rodes, mentre espera que un voluntari de BarcelonActua li apropi la seva ració de sopar. Després, haurà de tornar a Santa Coloma, on viu amb la seva dona i la seva mainada. “Vaig tenir una paràlisi infantil als cinc anys, em vaig quedar orfa de pare als 12 i he fet de tot: vendre diaris, loteria i, ja a Barcelona, acrobàcies a la Rambla. Llavors, em guanyava prou bé la vida, però fa cinc anys que ja no ho faig. Ja no estic en forma. I demanar almoina no em fa vergonya; és millor que robar”, relata el Miguel, que va arribar de l'Ecuador als 22 anys per competir en els Jocs Paralímpics de Barcelona'92. S'hi va quedar perquè en el seu país “no hi havia futur”.
Ara, però, alguns dels seus compatriotes retornen cap a l'Ecuador, com altres inmigrants dels anys de bonança ho fan cap als seus països. Catalunya ja no és el Daurat. La feina escasseja, és mal pagada i les possibilitats d'accedir a serveis i prestacions socials disminueixen. “Tenim problemes seriosos, no sabem cap on anem, però en aquest país continua havent-hi riquesa”, afirma la Teresa Crespo. “El que passa és que està malament distribuïda. La desigualtat ha aumentat perquè el model socioeconòmic ha estat al servei del capital; s'ha de revisar”, continua la presidenta de l'ECAS.
Vulneració dels drets fonamentals
Les retallades en serveis socials no només han aprimat l'estat del benestar. “També han vulnerat els drets mínims de tots els ciutadans recollits a l'Estatut”, recorda Crespo. “L'Estat és el responsable últim de garantir aquets drets mínims. L'economia ha d'estar al servei de les persones i tots plegats hem d'apendre a ser tots més iguals i tots més pobres, si cal”, assevera. Tot, diu la presidenta de l'ECAS, és una qüestió de prioritats. “I la cosa aniria millor si els governs donessin prioritat a les polítiques redistributives. Això és el que hem d'exigir perquè una societat més justa és possible”, afirma. “Però els mandataris tenen pressions de moltes bandes i, tot i que aquesta situació els preocupa, no sempre la prioritzen, com proven les seves retallades”.
El fracàs dels acords de Lisboa (2000) és la prova. Al 2010, la desaparició de la pobresa, l'objectiu marcat, no s'havia ni de lluny aconseguit. I es va redefinir a la baixa: la reducció en un 10% fins l'any 2020. “Amb aquesta dinàmica i aquest model socioeconòmic que persegueix el màxim benefici privat, dominat per l'individualisme, dubto molt que es pugui aconseguir”, assenyala Crespo.
Tot i això la presidenta de l'ECAS manté una espurna d’optimisme. “La crisi ha generat iniciatives comunitàries d'ajuda, ha aumentat la solidaritat i confio que un dia tots plegats direm prou i trobarem uma manera més personal i humana de relacionar-nos”, conclou la Teresa Crespo. Actituts com la de l'Adrià reforcen els seus arguments. Aquest home amb aspecte afable, voluntari de BarcelonActua, té 59 anys i és a l'atur des de fa mesos. Però estira els 150 euros que li resten de l'atur per menjar -la resta se'n va en lloguer i altres despeses fixes- per baixar, cada setmana, alguna cosa cuinada a la cua dels 'dijous tothom a taula', una de les iniciatives d’aquesta organització solidària. “La situació és molt difícil, però sé que hi ha gent pitjor que jo. Aporto el puc i així ho faré mentra pugui. Em satisfà i em dona força”, remata l'Adrià amb un somriure encoratjador.
Sobre este blog
El Diari de la Solidaritat forma parte de un proyecto de periodismo independiente comprometido en la defensa del Estado del bienestar. Si quieres participar, contacta con nosotros a fundacio@catalunyaplural.cat.
