Com ERC ha aconseguit el centre-esquerra català

Pasqual Maragall amb el seu germà Ernest, Josep Maria Terricabras i Oriol Junqueras en el míting central d'ERC

La fotografia dels germans Maragall al míting d'Esquerra Republicana diumenge passat és, polèmiques a part, una escena que dibuixa en diversos sentits el que ha passat a la política catalana en l'última legislatura. És una metàfora del resultat d'un fort corriment ideològic que s'ha endut per davant els fonaments de les opcions federalistes i autonomistes -que entre 2006 i 2010 aglutinaven percentatges de fins al 70% dels catalans- a favor de l'independentisme, que se sosté avui una mica per sota del 50%. En el terreny dels partits, al míting d'Esquerra només és la plasmació gràfica d'alguna cosa que els sondejos ja venien predient: el partit de Junqueras està situat en una posició immillorable per assaltar el centre-esquerra català.

Els partits catalans, a la caça del vot del PSC per a les europees

Els partits catalans, a la caça del vot del PSC per a les europees

La política catalana en els últims anys ha pres una velocitat poc corrent en comparació amb els lents canvis que ocorren al seu entorn. A partir del 2010 s'observa un fort transvasament entre les opcions sobre el model d'estat, fet que suposa també un nou dibuix del mapa de partits. Hi ha, per exemple, una recomposició evident entre les files constitucionalistes, on Ciutadans creix a costa del PSC i PP. Però el fenomen ha tingut efectes devastadors entre els partits que marcaven el centre polític: CiU i, sobretot, PSC. Les dues formacions, que van ser hegemòniques durant tota la història democràtica a Catalunya, han vist minvats els seus suports fins a punts difícils d'imaginar fa un parell de legislatures. Prenent com a referència l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió, dependent de la Generalitat, el PSC perdria fins a 20 punts entre les europees del 2009 i les del proper diumenge, passant d'un 36 a un 17%.

El replegament del PSC, que ha abandonat recentment les posicions favorables al dret a decidir al qual si que es va sumar al començament del procés, deixa un enome forat a la socialdemocràcia nacionalista. A això cal sumar-li el degoteig imparable de votants socialistes, tradicionalment federalistes, cap a postures a favor de la independència. És aquest el substrat en el qual ERC s'ha fet fort.

Des de l'arribada de Junqueras al timó de la nau independentista, la formació també ha mirat d'apropar-se als seus potencials nous votants. En l'acció parlamentària, Esquerra ha suavitzat el seu antic esquerranisme en clar viratge cap al centre, lloc que solia ser patrimoni del PSC en l'imaginari català. Alhora, han imitat els socialistes en això que es coneix com "responsabilitat de partit de govern" amb un incansable suport al Govern de CiU en el pitjor moment de la segona onada de retallades, amb la insípida contrapartida d'aprovar algunes mesures de tall socialdemòcrata, com els nous impostos que ERC demanava. Per la seva banda, ERC s'ha empassat uns durs pressupostos que li han valgut serioses crítiques des d'altres formacions d'esquerres. "Tot pel Procés" ha estat el tòtem d'ERC davant els seus simpatitzants, tradicionals o nouvinguts en virtut del sobiranisme, que veien en el partit un guaita institucional per a què es compleixi el full de ruta cap a la consulta del dia 9 de novembre, recolzada per 3 de cada 4 catalans. La recepta és simple però efectiva: socialdemocràcia, imatge de responsabilitat i moderació, i defensa a ultrança de la sobirania.

L'arribada de quadres ex-PSC, un dels més cridaners el mateix Ernest Maragall, ha estat el colofó de l'opa d'Esquerra a les malmeses estructures socialistes. Per Junqueras, el discurs integrador amb altres sensibilitats polítiques ha estat la millor eina amb la qual inflar l'expansió del partit. Suavitat amb les bases que s'incorporen, sí, però exhibició dels trofeus guanyats a l'enemic. Esquerra ha estat agressiva en l'absorció de quadres sortints per la indissimulada descomposició en l'ala sobiranista del PSC. L'últim pols amb la direcció va tenir lloc a les primàries obertes per elegir el candidat a l'alcaldia comtal, quan el candidat Jordi Martí va fer campanya amb suports de l'òrbita d'Esquerra.

Entre la socialdemocràcia europea i l'independentisme

ERC té dos grans reptes de cara a la Europees. Un menor i a curt termini i un altre més important però amb més temps. Començant pel primer, ERC necessita obtenir un gran resultat diumenge. Això és una cosa que gairebé es dóna per descomptat. El que no està tan clar és si podran sobrepassar en vots a CiU. Aquesta opció, la del sorpasso, ni tan sols aixeca passions entre els dirigents d'Esquerra. Saben que un resultat així es vendria fora de Catalunya com una desacreditació del mateix Mas i creuen que, en definitiva, això no seria bo per al procés sobiranista en el seu conjunt.

L'altre repte, i aquest sí que és important, és esdevenir el referent socialdemòcrata català també a Europa. Però per a això cal ser membre de la Internacional Socialista, una vella aspiració que sempre se li ha resistit a la formació. La cosa es va complicar definitivament quan divendres passat, en el debat entre els 5 candidats a presidir la comissió, el socialista Martin Schulz va fer una defensa tancada del marc constitucional de cada país i va deixar l'assumpte català en afer intern espanyol.

No és aquesta precisament la resposta que ERC voldria d'un grup europeu en què estigués integrada. I així, la dicotomia entre ser el referent socialdemòcrata català a Europa i el compromís inequívoc amb la independència torna a posar-se damunt de la taula. El partit ja s'ha decantat per aquests comicis, en assegurar que Ska Keller, la candidata dels Verds a la Comissió que abraça sense embuts el dret a decidir català, és la persona a la qual els independentistes donaran suport. No obstant això, l'aspiració a llarg termini de ser homologats a un partit socialista europeu és més difícil d'oblidar.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats