Javier de la Rosa controlava un paquet d'accions de la Banca Catalana de Jordi Pujol anys abans de la fallida
La relació entre el financer Javier de la Rosa i el expresident de la Generalitat Jordi Pujol va assolir el seu punt màxim entre 1992 i febrer de 1994. Al 92, De la Rosa es va comprometre a liderar el que avui és Port Aventura, mentre abandonava als seus patrons kuwaitians de KIO, que van acabar portant-lo als tribunals. Al febrer de 1994, Pujol va declarar a De la Rosa “empresari model”. Uns mesos després, a l'octubre de 1994, De la Rosa ingressava a la presó pel cas Grand Tibidabo. La relació entre De la Rosa i Pujol, però, va començar molt abans, el 1977, segons els documents de la intervenció de Banca Catalana.
Des que De la Rosa va adquirir la seva condició de presidiari, va començar a sentir una especial hostilitat cap a CDC en general i cap a la família Pujol en particular. Es va sentir abandonat a la seva sort malgrat haver salvat només en la seva imaginació– alguns dels grans projectes dels governs de Pujol. En diverses ocasions ha denunciat que els Pujol-Ferrusola tenien diners a Suïssa per després desdir-se als tribunals.
L'última el 2012, quan va denunciar que ell mateix havia acompanyat a membres de la familia a obrir comptes al país helvètic. La Fiscalia li va fer cas omís, així que De la Rosa va denunciar novament als Pujol-Ferrusola. En aquesta ocasió els va acusar d'amenaçar-lo per les seves denúncies. No obstant això, quan havia de ratificar la seva acusació a l'Audiència de Barcelona, va acabar per desdir-se'n. Encara que no van prosperar, les denúncies de De la Rosa, al costat de les de l'examant de Jordi Pujol Ferrusola, Victòria Álvarez, van ser les que van permetre que la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) de la Policia iniciés el 2012 la seva investigació sobre el patrimoni ocult de la família.
La relació entre De la Rosa i l'expresident Pujol es va iniciar en la segona meitat dels anys 70 i va ser un seguici mutu. El 1977, mentre Pujol iniciava el seu progressiu distanciament de Banca Catalana per dedicar-se exclusivament a la política amb la seva dimissió com a vicepresident executiu del banc i la seva donació simulada del seu paquet accionarial; De la Rosa era una estrella en ascens al Banesto de la família Garnica. El financer va aconseguir fer-se amb el control indirecte de dos paquets accionarials de l'entitat fundada pel qual seria president de la Generalitat, amb un valor nominal de prop de 12 milions de pessetes de l'època. Eren les accions a nom del mort José María Figueras Bassols i del seu grup empresarial Harry Walker.
De la Rosa, que des de 1994 ha estat entrant i sortint de presó tant per Grand Tibidabo com per l'enfonsament del Grup Torras, el que va ser portaavions de les inversions a Espanya de la Kuwait Investment Office (KIO), declara fa anys que la seva relació amb Pujol es va iniciar en els anys 70, quan tots dos es dedicaven a la banca. Com el financer era un presidiari desprestigiat i havia provat ser un mentider patològic, ningú, o gairebé ningú, va donar crèdit a aquestes afirmacions. Però la documentació confiscada pels inspectors del Banc d'Espanya durant la intervenció de Catalana indiquen que deia la veritat.
Al novembre de 1977, De la Rosa va ascendir a conseller delegat de la desapareguda Banca Garriga Nogués, en aquells dies filial i marca catalana de Banesto. I va rebre del patró de Banesto, Pablo Garnica, plena autonomia per dirigir el banc de les Rambles. La seva condició de fill d'un insigne funcionari franquista, Antonio de la Rosa Vázquez, delegat del Govern al Consorci de la Zona Franca de Barcelona –abans de l'escàndol–, és clar, va ser una de les principals causes de l'ascens meteòric de Javier de la Rosa en l'estructura de Banesto.
Ja des del primer moment, De la Rosa va començar a implantar les seves pràctiques com a mínim heterodoxes en l'administració de la Garriga Nogués. Un dels primers beneficiaris d'aquestes pràctiques va ser el mort José María Figueras Bassols, expresident del Consell de Cambres de Comerç d'Espanya i empresari immobiliari. De la Rosa va finançar el seu grup Harry Walker de forma poc prudent. El deute d'Harry Walker amb Garriga Nogués va començar amb 770 milions de l'època. Com no podia tornar, De la Rosa va anar refinançant els crèdits a un interès del 25% anual, fins que va ascendir a 14.538 milions de pessetes de l'època i Garriga Nogués es va convertir en principal accionista del grup.
Segons els documents intervinguts pel Banc d'Espanya, Harry Walker posseïa un paquet accionarial a Banca Catalana amb un valor nominal de 1,4 milions de pessetes. A títol personal, Figueres Bassols posseïa un paquet accionarial de 10,9 milions de pessetes de l'època. Com estava tenallat i en mans de Garriga Nogués, De la Rosa va acabar per tenir el control d'accions de Banca Catalana amb un valor nominal de més de 12 milions de l'època. Encara després de la intervenció de Catalana el 1982, el control sobre el paquet accionarial de Figueres Bassols va permetre a De la Rosa tenir informació puntual sobre les actuacions del banc fundat per la família Pujol.
El retrobament
Dos anys després de la intervenció de Banca Catalana, li va tocar el torn a la Garriga Nogués. Les conclusions dels inspectors parlaven de pràctiques delictives molt més evidents que a l'entitat fundada per l'expresident. De la Rosa va ser acomiadat del grup Banesto. Però va reaparèixer triomfal el 1986 de la mà de la família Al Sabaj, com a representant de KIO a Espanya. I va construir un empori empresarial impressionant al voltant del Grup Torras. Tan impressionant que, quan va suspendre pagaments el novembre de 1992, el seu passiu era de més de 202.000 milions de pessetes de l'època, el més gran dels concursos de creditors presentats a Espanya fins a aquell moment.
Van ser la invasió de Kuwait per les tropes de Saddam Hussein el 2 d'agost de 1990 i la primera Guerra del Golf les que van descobrir el pastís. Un cop alliberat Kuwait, els nous gestors de KIO van descobrir que De la Rosa i els seus caps del consorci públic kuwaitià, Mohammad al Sabaj i Fouad Jaffar, havien saquejat els comptes de Grup Torras.
Per al 1992, però De la Rosa i KIO havien acordat la seva separació i el financer va iniciar la seva pròpia singladura personal amb la compra del parc d'atraccions del Tibidabo a Barcelona i de la Corporació Nacional del Lísing (CNL). El llavors totpoderós conseller d'economia de Pujol, Macià Alavedra, va anunciar públicament que, de la mà de De la Rosa, el CNL podia convertir-se en el gran banc del qual no tenia Catalunya des de la fallida de Banca Catalana. Però el Banc d'Espanya, que coneixia les pràctiques bancàries de De la Rosa a la Garriga Nogués ho va impedir. Així que el financer va decidir convertir el CNL en un hòlding industrial.
El 1991, els nord-americans d'Anheuser Busch, principals promotors del parc temàtic de Tarragona promogut per Pujol van donar la espantada. Els lampistes de Pujol, Lluís Prenafeta i Macià Alavedra, van aconseguir que De la Rosa, avalat per l'ambaixador reial Manuel Prado, substituís als americans en el projecte del parc. Des d'aquest moment, Pujol va dedicar tota mena de felicitacions a De la Rosa.
El financer li va correspondre amb tota mena de compliments als principals dirigents de Convergència Democràtica. Rellotges milionaris al canell d'Alavedra, el jet privat a disposició dels líders convergents per anar a veure importants partits de futbol internacionals, llocs de treball per a amics i familiars.
