Junts pel Sí, el projecte polític de la nova Convergència

Artur Mas intervé durant la presentació pública de Junts pel Sí, davant la mirada de Romeva

El debat a Catalunya al voltant de la candidatura conjunta entre CDC, ERC i les entitats sobiranistes s'ha enquistat en la dicotomia de si Junts Pel Sí és o no la llista d'Artur Mas. A aquest estat de la discussió ha contribuït amb ànim la resta de candidatures, especialment Catalunya Sí Que Es Pot, que han centrat les seves crítiques sobre el fet que Mas sigui el candidat a president anant al número 4, però també la indefinició de Raül Romeva i ERC durant tres setmanes sobre si Mas era el candidat, un assumpte que ha acabat esclatant-los a la cara i ocupant portades.

Romeva admet que el candidat a la presidència de Junts Pel Sí és Artur Mas

Romeva admet que el candidat a la presidència de Junts Pel Sí és Artur Mas

Deixant de banda el tema de la candidatura a la presidència, sobre el qual estan a prop d'esgotar-se els arguments, a hores d'ara Junts Pel Sí és ja un projecte amb diversos suports i compartit per diverses formacions i sensibilitats en l'independentisme. Però a més d'això, Junts Pel Sí és una aposta promoguda per Convergència, una fita clau en el seu procés de refundació i la primera fórmula electoral que assajarà després de la fi d'una etapa de 37 anys com a CiU. Per a Convergència més que per cap altre partit, aquesta fórmula té una utilitat estratègica vital.

El precedent que no va arribar a ser

La idea d'una candidatura conjunta entre CDC i ERC neix entre l'hivern i la primavera de 2014 en els despatxos de Convergència. Les enquestes anaven malament, amb un empat tècnic entre CiU i ERC a 35 escons, mentre Unió es desesperava en veure que ERC ocupava el seu tradicional lloc de socis preferents de CDC. Les eleccions europees seran la prova de foc de la federació nacionalista, on podria posar-se de manifest com mai abans la seva crisi. Va ser llavors quan va tenir lloc el primer intent de coalició del qual, segons diverses fonts que els partits no confirmen, es van arribar fins i tot a negociar els noms que la formarien.

Malgrat l'avançat de les negociacions, finalment ERC es va fer enrere i va decidir concórrer en solitari. La nit del 25 de maig, els pitjors pronòstics es van complir per a la federació nacionalista. CiU va cedir per primera vegada el primer lloc davant ERC, per escassos dos punts. No obstant això, la suma entre CiU i ERC va quedar per sobre del 45% dels vots, una xifra mai aconseguida pel nacionalisme català.

Amb aquests resultats, a CiU van saltar totes les alarmes. La cosa encara es va complicar més al juliol, quan va esclatar l'escàndol Pujol. Per a l'estiu de 2014 la idea de la coalició amb ERC havia deixat de ser vista com una possibilitat per convertir-se en una necessitat urgent, l'única sortida del partit davant el pronòstic d'una caiguda en escons d'un 30% respecte a 2012 i de prop d'un 45% respecte al 2010. 

Convergència buscava amb la coalició solucionar tres aspectes: En primer lloc, després d'haver trencat ponts amb totes les formacions quedant a expenses del suport parlamentari dels de Junqueras, necessitava garantir continuïtat i estabilitat al govern almenys fins 2016, una data assenyalada freqüentment per Mas com a horitzó personal. En segon lloc, servia per neutralitzar a les urnes al seu principal competidor, ERC, en creixement disparat des de 2012 i la ferida per on CDC més sagnava. Finalment, la cúpula del partit volia recuperar la centralitat perduda una vegada el catalanisme s'havia convertit gairebé per complet en sobiranisme.

Llista conjunta o mort del 'procés'

El procés participatiu del 9-N va ser qualificat d'èxit pels seus promotors, però també va servir per constatar que no valia amb una consulta sense garanties per a legitimar la secessió, ni internament a Catalunya ni en el panorama internacional. Les entitats sobiranistes, ERC i la CUP van apostar llavors pel que havia estat el pla B de Mas durant l'estiu: unes eleccions plebiscitàries. Però el president va posar les seves condicions.

El líder de CDC exigia formar una llista conjunta amb ERC i les entitats com a condició per estampar la seva signatura sobre un decret de convocatòria. Amenaçava amb esgotar la legislatura si Junqueras no es plegava, el que hagués significat la mort efectiva del procés sobiranista. Per Esquerra les tesis de Mas eren inassumibles, ja que consideraven que no era útil ni per a ells ni per a l'independentisme, que es veuria llastat en la fusió de la crisi electoral de Convergència. El veien poc menys que una opa hostil. En aquests termes va exposar Junqueras la situació davant del seu més estret grup de col·laboradors a casa seva a Sant Vicenç dels Horts en una reunió mantinguda a finals de novembre.

Aquells mesos de tensió van acabar amb un acord entre Mas i Junqueras pel qual les eleccions se celebrarien el 27-S a canvi que ERC concorrés sense independents de les entitats. Era una fórmula intermèdia per a CDC, perquè li permetia neutralitzar Esquerra en deixar-la fora de l'òrbita dels moviments. Junqueras va donar llavors la discussió per tancada, però per Mas només va ser una treva. A dos mesos de la data pactada, el president va tornar a la càrrega reclamant a l'ANC i Òmnium posar-se al capdavant de la seva candidatura, i a ERC sumar-se a aquesta llista. Les propostes d'altres formacions van ser descartades. L'amenaça de no convocar el 27-S va tornar a estar sobre la taula.

Junts Pel Sí, una victòria personal de Mas

Diverses teories s'han esgrimit en els últims dies per explicar el canvi de parer de Junqueras respecte a la coalició electoral, com raons de caràcter personal, la pressió mediàtica i social, o un canvi d'estratègia d'ERC, entre d'altres. "La por de Junqueras no era posar-se a una part del moviment independentista en contra, era que Mas li havia demostrat al febrer una cosa que ell llavors no creia, que estava disposat a deixar morir el procés si no hi havia llista conjunta", assegura un estret col·laborador del president d'ERC, confirmant, de passada, que els republicans van entendre l'amenaça de no convocar el 27-S com una possibilitat molt real. El mateix Junqueras ho va explicar així davant de prop de 200 persones al Consell Nacional que havia de donar llum verda a la coalició el passat 19 de juliol.

La candidatura de Junts Pel Sí és ara un projecte compartit, que congela la representació de cada partit entorn al pes que les enquestes els pronosticaven per separat aquesta primavera. Per Convergència, és el vehicle per refundar-se legitimant-se com a principal partit de l'independentisme, com abans ho va ser CiU del catalanisme. Un any després que fos ideada, Artur Mas ha aconseguit posar en marxa la seva gran aposta política: una nova Convergència dins d'una coalició més àmplia en la qual és majoritària. La candidatura de Junts Pel Sí el 27-S té avui a tir de pedra treure a CDC de la crisi electoral més important de la seva història.

Etiquetas
Publicado el
23 de agosto de 2015 - 06:00 h

Descubre nuestras apps

stats