L'estratègia de Colau: surfejar el tsunami de l'1-O sense jugar-se el càrrec
Què farà Ada Colau? Aquesta era una pregunta que es feia l'independentisme des de feia mesos. Evidentment no era una simple curiositat. Carles Puigdemont necessitava que Barcelona no quedés fora del tauler de l'1-O perquè hagués significat un fracàs que no podia permetre. Colau ho sabia i ho ha aprofitat per imposar el seu relat, diferent del del constitucionalisme que simbolitzen PP, Ciutadans i PSC, però sense arriscar-se a una inhabilitació com ho han fet els alcaldes del PDECat, ERC i la CUP. Si no és la quadratura del cercle, se li assembla bastant.
L'analista Francesc Marc Álvaro resumeix el pacte anunciat aquesta setmana entre l'alcaldessa de Barcelona i el president de la Generalitat com un win win tàctic entre Colau i Puigdemont. No hi ha detalls de l'acord, els veïns de la capital catalana encara no saben on votaran si hi ha referèndum l'1 d'octubre, però el missatge de tots dos és el mateix: a Barcelona es podrà votar. Com en la immensa majoria d'ajuntaments socialistes tampoc se cediran locals municipals. La diferència és que el PSC ha fet bandera del seu rebuig a la petició que els va fer el Govern català.
Colau farà el mateix que els alcaldes socialistes, però sense aparèixer com una traïdora a ulls d'una part del secessionisme. “No es compromet a res, no comet cap desobediència i no arrisca, és una maniobra molt rendible per a ella”, conclou l'analista Jordi Mercader.
L'independentisme compra la seva calculada ambigüitat perquè no pot permetre's el contrari. “Colau ha negociat sabent que els independentistes la necessitaven i ha decidit que estaria com ella volgués”, resumeix Álvaro.
L'alcaldessa de Barcelona no és independentista. Tampoc unionista. La seva aposta és el més semblant al federalisme asimètric que Pasqual Maragall va intentar impulsar sense èxit. Però, examinant les enquestes, es comprova que el seu projecte polític és el preferit per la majoria de l'electorat dels 'comuns' (el referent indiscutible és ella).
Segons el sondeig que Centre d'Estudis d'Opinió va publicar al mes de juliol, pràcticament la meitat dels votants de Catalunya Sí Que És Pot (el referent parlamentari dels 'comuns') es consideren més federalistes que autonomistes. Els que es defineixen com a independentistes representen el 14% i s'analitza la tendència es comprova que aquest percentatge ha anat a menys. Aquesta mateixa enquesta llançava una dada que dos mesos després s'ha demostrat precisa, ja que coincideix amb la que el partit ha fet per fixar la seva posició de cara a l'1 d'octubre: sis de cada deu estan disposats a votar en un referèndum unilateral.
Tots aquests percentatges ajuden a explicar l'estratègia de Colau. Participar en el referèndum però sense abraçar la causa independentista. Criticar el règim del 78, des de projectes diferents. Apel·lar a la democràcia, encara que cada un a la seva manera. En aquestes caminen el 'colauisme' i el secessionisme. D'aquí la carta signada amb Puigdemont, Oriol Junqueras i Carme Forcadell i enviada a Mariano Rajoy amb còpia al Rei reclamant un referèndum pactat. No són el mateix però ara els convé entendres. Aquest és el win win de Puigdemont i Colau. Això és també la política.
