Narcís Serra, el vicepresident de Felipe González enredat en el saqueig de les caixes
“Abans o després trobarem a faltar les caixes d'estalvi”. Narcís Serra va deixar anar aquesta profecia a la comissió d'investigació del Parlament sobre la ruïna de les caixes catalanes el 2013. Quatre anys després, el que troba a faltar la Fiscalia és bona gestió en la seva etapa al capdavant de Caixa Catalunya (2005-2010). Serra comparteix amb Rodrigo Rato el dubtós honor de ser un exvicepresident del Govern central assetjat pel banc dels acusats després d'haver ocupat tota la seva vida seients de poder: vicepresident (1991-1996) i ministre de Defensa (1982-1991) en els gabinets de Felipe González, i alcalde de la Barcelona (1979-1982).
Narcís Serra i Serra (Barcelona, 1943) va néixer per manar. Fill d'una família benestant de la burgesia catalana, forma part de les, en paraules de Fèlix Millet, “400 persones que ens trobem a tot arreu” i que tradicionalment han controlat Catalunya. És nebot de dos històrics presidents de la Caixa de Pensions, ara reconvertida en CaixaBank: Narcís de Carreras (que a més va ser el seu padrí i president del F.C. Barcelona) i Salvador Millet Bel.
Serra va estudiar als escolapis, es va llicenciar en Econòmiques el 1965 a la Universitat de Barcelona i va completar la seva formació a l'exclusiva London School of Economics entre 1970 i 1972. La seva militància política va començar al moviment universitari antifranquista i al Front Obrer de Catalunya (FOC), la branca catalana del Front d'Alliberament Popular (Felipe), crític amb el socialisme soviètic i més proper a l'autogestió iugoslava.
Al FOC va coincidir amb Miquel Roca, futur pare de la Constitució i advocat de la infanta Cristina en el cas Nóos. Encara conserven l'amistat que van travar llavors. Tots dos van fundar a principis dels setanta una assessoria legal, que Serra compaginava amb la seva feina a la Cambra de Comerç de Barcelona. “Tenia un punt hippie”, recorda de Serra una de les seves empleades en aquella època, que també destaca l'ús del català que Serra i Roca van fomentar al despatx.
Des de la seva assessoria, Serra i Roca van elaborar el 1971 els documents del polèmic Pla de la Ribera, una enorme requalificació urbanística des de la Barceloneta al Besòs. Els veïns, convençuts que el pla responia tan sols als interessos especulatius dels propietaris del sòl, van aconseguir frenar-lo. Més de 40 anys després, Serra acudirà a declarar com investigat a l'Audiència Nacional pels pelotazos fallits que, segons la Fiscalia, van causar un forat a CatalunyaCaixa de 720 milions d'euros.
Mort el dictador, Serra i Roca van deixar de banda la seva militància radical –com tants d'altres– per abraçar opcions més moderades. Serra va escollir la socialdemocràcia del PSC, mentre que Roca va optar per Convergència. No va ser una opció casual: el PSC i CiU ja es preparaven per repartir-se el poder a Catalunya amb l'arribada de la democràcia, els primers des dels ajuntaments i les diputacions i els segons des de la Generalitat. Començava així l'oasi català, ara convertit en fangar pels casos de corrupció. Tot i que van optar per la política, en cercles financers i polítics de Barcelona sempre es va especular amb que la veritable vocació de Serra i Roca era dirigir la Caixa. Ells sempre ho van negar.
El pont aeri a la vicepresidència del Govern central
Serra va guanyar les primeres municipals després del franquisme i va ser alcalde de Barcelona entre el 1979 i el 1982. “En comptes dels veïns, va preferir acostar-se als militars”, diu amb sorna un líder veïnal que va interlocutar amb Serra en la seva etapa d'alcalde, en referència a les bones relacions que va conrear amb comandaments de l'Exèrcit i que li van permetre donar el salt al ministeri de Defensa el 1982. “Per les classes populars va ser decebedor”, afegeix.
La primera de les moltes 'patates calentes' que va gestionar Serra després de la seva arribada al ministeri va ser el canvi d'opinió del PSOE sobre el referèndum de l'OTAN. El van seguir la separació de l'Exèrcit de la vida civil, la reforma de la 'mili' o la participació espanyola a la guerra del Golf. Va acompanyar la cantant Marta Sánchez en el seu concert a les tropes des de la fragata 'Numancia' a Abu Dhabi la nit de Nadal del 1990.
El pujolisme sempre va veure Serra com la mà fosca que, des del ministeri de Defensa, va impulsar la querella de Banca Catalana. Segons explica l'exlíder del PSC, Raimon Obiols, en el seu llibre de memòries, en alguns municipis amb majoria absoluta de CiU es van arribar a aprovar mocions que declaraven l'exministre de Sanitat, Ernest Lluch, i a Serra “infidels a Catalunya” i “coresponsables” de promoure la causa judicial contra l'aleshores 'molt honorable' president Pujol.
Serra va ascendir a vicepresident del Govern l'11 de març de 1991 després de la dimissió d'Alfonso Guerra pel frau fiscal del seu germà Juan. Eren els moments més durs del Govern de Felipe González, cada vegada més assetjat pels escàndols polítics: Filesa, Roldán, Rubio, els GAL... Serra no es va lliurar de les polèmiques i les escoltes il·legals efectuades per membres del Cesid durant la seva etapa al ministeri de Defensa van acabar precipitant la seva caiguda el 1995. Tot això no va impedir que mantingués el seu escó al Congrés fins el 2004 i que assumís la primera secretaria del PSC des del 1996 al 2000.
De tornada als 400 de Barcelona
Menys d'un any després de la seva baixa com a diputat, va ser nomenat president de Caixa Catalunya, en representació de la Diputació de Barcelona, controlada pel PSC. Serra va compaginar tant l'escó com la presidència de Caixa Catalunya amb una de les activitats predilectes de les 400 persones de Barcelona que es troben a tot arreu: la presència a patronats de fundacions o en consells d'administració.
Va ser president del prestigiós Centre d'Estudis i Documentació Internacionals de Barcelona (CIDOB) entre 2000 i 2012, i del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) entre el 2004 i el 2011. En aquest últim càrrec el va succeir el seu vell amic Miquel Roca. I entre patronat i consell d'administració, els esdeveniments socials de categoria, com el cèlebre casament de la filla de Millet.
Serra va ser un dels assistents d'aquesta “boda d'interès nacional”, en paraules de Clara Millet al judici. La núvia va reconèixer que al seu casament hi van anar més amics del seu pare que d'ella. La flor i nata de Barcelona, dels 400 de sempre: Ricard Fornesa (la Caixa, Aigües de Barcelona), Javier i Carlos de Godó (La Vanguardia), Jorge Fernández Díaz (PP) o Xavier Trias i Vidal de Llobatera (CDC), per citar només alguns dels 200 noms.
Igual que la bombolla, el prestigi de Serra no deixava de créixer. El 2008 va escriure un llibre amb el Nobel d'Economia, Joseph Stiglitz. La bombolla va explotar aquell mateix any, sense que Serra corregís l'excessiva exposició immobiliària de la caixa. A més, abans d'abandonar l'entitat, el 2010, va donar el seu vistiplau als sobresous pels quals la Fiscalia li demana quatre anys de presó en el judici que se celebrarà en els pròxims mesos a l'Audiència de Barcelona.
Caixa Catalunya, que va arribar a ser la cinquena caixa d'Espanya, va acabar fusionada amb Caixa Manresa i Caixa Tarragona en Catalunya Caixa, que després va canviar el seu nom a Catalunya Banc. L'Estat va injectar a l'entitat més de 12.000 milions d'euros abans de vendre-la al BBVA. Pel camí es van acomiadar 1.300 empleats. Una caiguda similar va viure una altra caixa liderada per un altre exvicepresident del Govern, en aquest cas el popular Rodrigo Rato a Caja Madrid i Bankia. La principal diferència amb Rato és que Serra no s'ha emportat diners de la caixa a la butxaca via targeta black.
A dia d'avui, segons el seu currículum públic, Serra és vicepresident de Telefónica Xile i conseller de la seva filial brasilera. Presideix l'Institut Barcelona d'Estudis Internacionals (IBEI), ens vinculat a la Universitat Pompeu Fabra patrocinat tant per administracions públiques com per grans empreses privades. També és vicepresident de la fundació Pau Casals. Melòman i amant de Wagner, Serra manté els càrrecs propis d'un dels 400 de Barcelona malgrat el seu ocàs judicial com a déu del socialisme espanyol.
