En les eleccions municipals de maig del 2015, Ada Colau va guanyar tot i tenir la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació en contra. El seu partit era més aviat un moviment cívic (Barcelona en Comú) que va crear el seu propi sistema de comunicació en les xarxes i, especialment, en els carrers i els barris. Per sobre de tot partia de la 'autoritat moral' guanyada per Ada Colau en les mobilitzacions socials contra la crisi. Havia estat la líder i cara visible de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), i aquesta condició representava un enorme capital ètic, polític i social que va ser reconegut per una part molt significativa de la societat. És aquest mateix capital el que va resultar clau perquè la confluència En comú Podem guanyés les eleccions generals del 20-D a Catalunya.
Que una dona amb la seva biografia arribés a ser alcaldessa de Barcelona té un gran significat polític i social. Que la líder del moviment contra els desnonaments arribi a governar Barcelona, el principal motor econòmic de Catalunya, una de les ciutats de referència a Europa i al món, té extraordinària transcendència. Un any després podem apuntar algunes claus:
1. El sistema segueix en guàrdia Per primera vegada una candidatura formada per persones procedents de l'activisme social accedia al govern d'una institució de la rellevància de l'Ajuntament de Barcelona. Ada Colau s'havia enfrontat al sistema econòmic que condemnava al desnonament a milers de famílies i després ha assumit la responsabilitat de transformar en decisions polítiques les reivindicacions que havia defensat al carrer. I a més en un escenari, Barcelona, amb projecció internacional, on cadascuna de les seves mesures adquireix un potent valor simbòlic. El que està en joc a Barcelona és un nou repartiment del poder, en benefici d'aquells que mai l'han tingut. I això, a ulls dels que l'han ostentat sempre, l'establishment, l'estructura de poder tradicional de Barcelona, resulta revolucionari.
Un any després, la impressió és que l'establishment segueix vigilant, però respira més tranquil. Ada Colau ha tingut l'habilitat d'evitar una confrontació directa amb l'estatus quo. Però les elits, a través dels poders mediàtics que controlen, mantenen una pressió constant perquè l'alcaldessa i el seu equip sàpiguen que poden enfrontar-se a una campanya despietada si gosen trencar les regles del joc. Perquè sàpiguen que poden pagar molt cars els seus errors.
2. Poder de llarg recorregut El 'factor Colau' no és passatger. Pot resultar determinant en la política catalana i té projecció espanyola en la mesura que participa de la regeneració de l'esquerra. Segons totes les enquestes, Ada Colau conserva la credibilitat, el valor més apreciat de la política en aquests moments, el que li permet construir un lideratge social i polític alternatiu a la majoria sobiranista. Colau aposta per la reivindicació que l'independentisme ha abandonat però que segueix sent majoritària a Catalunya, el dret a decidir. I per això compta amb la complicitat de Podemos, el partit que ha tingut el coratge de portar les aspiracions de Catalunya al conjunt d'Espanya. Per això, la confluència d'En Comú Podem va guanyar les eleccions el 20-D i, d'alguna manera, es va convertir en la 'tercera via' real entre l'independentisme i l'unionisme.
De la mateixa manera, el 'factor Colau' ha trencat la dicotomia Espanya-Catalunya perquè s'emmarca en les anomenades 'ciutats rebels', que és un fenomen d'àmbit de tot l'Estat. Mentrestant, Colau prepara el seu propi partit, alhora que teixeix complicitats amb el Govern de Puigdemont a l'hora de fer front comú davant l'ofensiva del PP contra les lleis socials aprovades pel Parlament de Catalunya. Tota una mostra que estem davant d'un nou poder de llarg recorregut.
3. A l'estela de Maragall Catalunya va viure durant tres dècades sota dos lideratges enfrontats, el de Jordi Pujol i el de Pasqual Maragall. Per raons òbvies, ningú vol ara el llegat de Pujol. En canvi, són molts els que es proclamen hereus de Maragall, el vencedor moral del llarg pols catalanista. ERC va intentar, sense èxit, apropiar-se de la figura de Maragall amb la incorporació dels dissidents del PSC.
Ara és Ada Colau qui més reivindica al “millor alcalde de Barcelona”, al “visionari” que va transformar la ciutat. És la correcció d'un cert adanisme inicial de l'equip de Barcelona en Comú, que passava per desqualificar el camí recorregut abans de la seva arribada al govern municipal. També és 'maragallista' la voluntat d'Ada Colau d'incidir en la política espanyola, i d'aquí l'obsessió d'En Comú Podem per tenir grup propi al Congrés. I, potser, com va passar amb Maragall, l'Ajuntament de Barcelona pot convertir-se un dia en la plataforma ideal per accedir a la presidència de la Generalitat.
Existeixen, això sí, grans diferències. Maragall pertanyia a les grans famílies de Barcelona. Era el sistema. Colau ha combatut aquest sistema des de l'activisme. Maragall va practicar un cert 'despotisme il·lustrat' (li deien el Príncep). Colau, per ser coherent, necessita fer tot el contrari. El seu gran repte és la participació ciutadana i la transparència en la presa de decisions.
4. Una política de gestos Ada Colau domina la comunicació. Incorpora les emocions i els sentiments a la política. Manté la imatge de proximitat amb els ciutadans. Té intuïció política. Hores després que Félix de Azúa, en un acte de consumat classisme, la qualifiqués de 'peixatera', l'alcaldessa es fotografiava en el mercat amb les peixateres de veritat. Altres gestos tenen molta més càrrega política, com la retirada del bust del rei Joan Carles del Saló de plens de l'Ajuntament, o quan les càmeres de televisió van mostrar a l'alcaldessa dient-los-hi a dos oficials que “preferim que no hi hagi presència militar al Saló de l'Ensenyament”.
D'altres són purament anecdòtics, com aquell Pare Nostre feminista recitat durant el lliurament dels Premis Ciutat de Barcelona que va desencadenar les ires del catolicisme més conservador. Són gestos que tant reafirmen als seus seguidors, com alimenten els prejudicis dels seus detractors. Els gestos de Colau respecte a les reivindicacions catalanes també mostren bons reflexos. En el 75 aniversari de l'afusellament de Lluís Companys, el va reivindicar com a ‘president màrtir', però també com a advocat laboralista a la Barcelona llibertària. Fa només uns dies va proclamar que no assistiria a la final de Copa si es prohibien les banderes estelades.
5. El bany de realitat Ada Colau reconeix que el seu primer any al capdavant de l'alcaldia de Barcelona ha significat un bany de realitat. El més evident ha estat la gestió del conflicte dels manters, els venedors que encarnen tant un problema legal (la venda de productes falsificats) com un greu problema social: immigrants sense altre mitjà de vida. El dilema, en què la Guàrdia Urbana és un actor clau, ha resultat irresoluble per a l'equip de Govern. Gairebé com el que va afrontar amb la vaga de metro en ple Mobile World Congress. Va ser tot un desafiament i Colau no va cedir.
El bany de realitat també li ha arribat per part dels seus antics companys de la PAH, que li retreuen no haver fet suficient en política d'habitatge. I la realitat política ha acabat imposant-se. Onze diputats, sobre 41, no són suficients. Colau ha signat un pacte amb el PSC, el que li ha valgut tant crítiques per la falta de coherència, com elogis pel pragmatisme.
De nou, el joc d'equilibris tan propi de la ciutat de Barcelona. Equilibris que a Colau li han permès aprovar una nova política fiscal i l'ampliació de pressupostos (amb el vot de PSC, ERC i l'abstenció de la CUP). El bany de realitat també ha de servir de vacuna davant el risc de caure en el nepotisme, en la temptació d'envoltar-se només de incondicionals, o l'arrogància, aquella que Colau atribuïa a Pablo Iglesias, en el llibre Ada, la rebel·lió democràtica.
6. Un nou model de ciutat Més enllà dels gestos i de la política, el repte del govern de Colau és definir un model de ciutat. Xavier Trias no va tenir temps d'implantar el seu propi projecte i el que durant dècades van impulsar els socialistes, al costat d'ICV, ja està plenament esgotat. L'impacte de la crisi, fa que, de moment, el model d'Ada Colau estigui centrat en els plans de xoc contra la pobresa, els pisos de lloguer social, les inversions als barris més vulnerables o els programes d'ocupació.
Un model d'acord amb els temps, i per això Barcelona acaba d'anunciar que no contractarà amb empreses que operin en paradisos fiscals. En el camp estratègic, Colau, com Maragall, aposta per la dimensió metropolitana de Barcelona. El projecte que simbolitza aquesta opció és 'El tramvia de la Diagonal'. Ara funciona un tramvia a l'àrea del Llobregat i un altre al Besòs. Però no estan connectats.
Colau defensa que, a través de la Diagonal, el tramvia comuniqui tota l'àrea metropolitana. Sap que necessita consensos. Ha pactat el projecte amb el Govern de Puigdemont i ha posat al capdavant de la mateixa a Pere Macias, exconseller i exportaveu de CDC al Congrés. Una altra vegada, 'el joc d'equilibris', que Jordi Hereu, l'últim alcalde socialista, no va gestionar amb habilitat i va acabar per costar-li l'alcaldia. Hereu, com Trias, també es va veure desbordat per la 'invasió de turistes'. Aquest és un dels grans reptes de Colau: fer compatibles els beneficis del turisme amb la 'pau social' dels barris que pateixen el seu impacte.
7. Barcelona, ciutat refugi El 2003, Barcelona es va convertir en el símbol de l'oposició ciutadana a la invasió de l'Iraq. Les grans manifestacions del 'No a la guerra' van portar fins i tot al president George Bush a proclamar que ciutats com Barcelona no afectarien a la seva determinació de posar fi al règim de Saddam Hussein.
Tretze anys després, quin és el paper de Barcelona en la crisi dels refugiats? Possiblement l'impacte emocional, la indignació i el compromís d'una majoria de barcelonins siguin les mateixes que en el cas de l'Iraq. Però Barcelona no és avui encara un símbol a l'hora de denunciar la crisi dels refugiats, tot i que s'ha proclamat 'ciutat refugi', que s'ha preparat per acollir centenars de refugiats i que la seva alcaldessa ha proclamat, davant les Nacions Unides, la seva indignació amb el govern espanyol i amb la passivitat europea.
El cas dels refugiats demostra que portar l'activisme a les institucions no resulta suficient. Que segueix sent imprescindible la mobilització ciutadana. Aquest és el principal repte d'Ada Colau, fer compatible el govern de la ciutat amb aquella Barcelona mobilitzada i compromesa que la va alçar a l'alcaldia ara fa un any.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
