Una altra llei contra la llibertat

Avui mentre portava els nens a escola, al cotxe escoltava Mònica Terribas entrevistant per telèfon a Alicia Sanchez-Camacho. Li preguntava sobre diferents temes on el seu partit s’ha posicionat tan clara i sòlidament aquests dies. Entre aquests la possibilitat que Catalunya si esdevé un nou Estat estigui dins o fora la UE... i sobre l’intent de la nova (què dic nova, vellíssima!) llei Gallardón sobre l’avortament o més ben dit; en contra del dret de la dona a decidir lliurement sobre un aspecte que li és tan propi com el seu cos (un altre tema seria en base a quins criteris, pors o informacions decidim o no la interrupció).

Era un discurs molt coherent, ja que en cinc minuts ha utilitzat múltiples “no” i ha declarat tres vegades que el seu partit està en contra la llibertat en diferents àmbits. Contra la llibertat o, més ben dit, amb l’amenaça dels que desitgin “el que és impossible” o el que vol dir “fer una consulta”, contra la llibertat de la dona a decidir sobre la seva maternitat i contra la llibertat de vot dels companys de partit!

Quina confiança té en ella mateixa una persona que vol que li restringeixin el seu dret a decidir, quina confiança té en els seus propis companys que puguin pensar de manera diferent tot millorant potser una proposta inicial, i quina confiança té en el que sent una amiga que desitja canviar una relació, abandonar-la o recontractar les condicions inicials que considera més justes per ella?

I esclar, tenint dos nens preciosos darrere el cotxe que com molts d’altres es dirigeixen cap a l’escola que intenta ser inclusiva, on intento que no els tallin el desig ni les seves formes de fer genuïnes, sinó que els acompanyin a descobrir-les i sàpiguen a la vegada compartir espais amb d’altres amb les seves formes també genuïnes, m’anava preguntant... i quin món desitja aquesta gent que declara conscient i orgullosa anar en contra la llibertat? A qui està parlant que creu que l’aplaudirà després? A quines pors respon aquesta acomodació en l’opressió?

Quin mal pot fer la discrepància, allò nou o imprevist, les aportacions originals, aquelles que només podem oferir cada un/una de nosaltres per ser com som amb les nostres capacitats i discapacitats particulars?

Com és la vida diària d’aquestes persones? Com intenten fer de pares i mares suficientment bons? “Nen, no pensis el que no està establert per la família”, “Nen, no desitgis una cosa que no conec i no controlo”, “Nen, no facis amistats noves”, “Nen no confiïs en la teva intuïció”... aaaaaah!

I les conseqüències socials que té una educació basada en el propi control i el dels altres, en la por al que és desconegut, en l’adaptació a allò establert pels anys o per l’autoritat competent, en la prohibició de provar sense saber-ne els resultats...? La mort en vida.

I el que més m’esgarrifa no són les pors (tots en tenim), ni el desig profund de vegades de controlar l’altre (ai si sabés què pensa tal persona...), doncs el nostre inconscient és políticament incorrecte... El que m’esgarrifa de debò és que un polític avui en dia pugui declarar amb fermesa, orgull i sense pèls a la llengua que, com ha fet sempre el seu partit i farà la resta dels anys, anirà en contra la llibertat de vot interna i externa.

I si ho pot dir tan alt i clar, no és que ho senti en el fons del seu cor (o almenys no m’ho vull creure) , sinó que creu que aquesta postura antidialogant i antireflexiva resulta un valor per a alguns votants... i això sí que fa por!

Senyors i senyores conservadors declarats o implícits, vegin la pel·lícula infantil (o no tant) Els Croods i veuran què s’estan perdent amb tanta por a la vida.