La cabana de l’oncle Ousman

Després de tres mesos recollint maduixes al mar de plàstic de Huelva, ha arribat a Lleida, on un pagès ha llogat els seus braços i la seva esquena per recollir préssecs. Hi passarà tres mesos més, i després marxarà a recollir pomes a Girona, a menys que trobi algú que el porti a França a veremar. La feina no li agrada: ell té formació de soldador i títol de conductor d’elevadors munta-càrregues, però ningú el contracta per aquestes tasques; les fàbriques trien els seus tècnics entre candidats de pell clara, a poder ser de casa, i els morenos han d’escollir entre esporgar i recollir fruita al camp o trinxar carn a l’escorxador, i la segona opció és la mort. Ja va estar treballant una setmana a un escorxador osonenc i encara té als ossos la fiblada de la gelor que va passar i al cor el sentiment d’estafa de veure’s obligat a donar-se d’alta d’autònom i fer hores extres no retribuïdes. No hi tornarà mai més.

Però l’Ousman se sent satisfet. Encara que el ramadà se li ha fet molt dur, havent de treballar sense menjar ni beure sota un sol inclement. Encara que als seus quaranta-tres anys li comencin a fer mal les articulacions per la tasca d’anar carretejant sense aturador pesats embalums amunt i avall. Encara que no tingui alberg ni pugui llogar una habitació pels tres mesos que estarà aquí i hagi de trobar recer en una granja abandonada, en companyia d’una vintena de compatriotes, una dotzena de gallines i una munió de ratolins de camp. Encara que s'hagi de rentar amb aigua recollida en garrafes de plàstic i escalfades al Sol, alleugerir els intestins en una comuna improvisada, amb un xapo i una vella lona de camió, o cuinar en una cassola d’alumini abonyegada que va trobar al peu d’un contenidor.

Molt bé sap que pitjor estan els seus veïns: una colla de ghanesos que han muntat el seu campament als afores del poble veí, en un cobert rònec, obert a tres vents, de teulada d’uralita forada. Aquells xicots que malviuen amuntegats sobre un remolc abandonat i assetjats cada nit pels mosquits arrossegats des d’un camp entollat proper per un vent que xiula entre els murs de tàpia, mentre tracten de trobar el son en improvisats somiers de palets estellats i coberts per mantes ratades.

Per això l’Ousman està agraït. Agraït a l’amo que li paga 5 euros i mig l’hora, mentre que al poble del costat en paguen poc més de 4. Agraït a l’home de bon cor que els deixa allotjar-se a la ruïnosa granja abandonada. Agraït a l’ajuntament que els fa la vista grossa, encara que hagi tallat l’aigua de la font de la plaça perquè als veïns no els agrada veure africans netejant-se al mig del poble.

I per això l’Ousman no vol molestar. Ningú li va demanar que surti de la seva aldea per venir al primer món a guanyar diners i ningú el trobarà a faltar quan marxi. Com ningú troba a faltar avui l’amic que va morir de fred a Vic o al company que, per una mala ventada, unes espurnes fugisseres del fogonet i uns arbusts massa secs, jau amb el cos mig cremat en un llit d’hospital. Perquè per l’Ousman, com per l’oncle Tom de la novel·la, els assots i el maltractament li són com el làudan, amb el temps n’ha perdut la sensibilitat.