L'alcalde Xavier Trias va cometre, possiblement, el major error del seu mandat dilluns passat quan va ordenar el desallotjament de Can Vies. I, amb tota probabilitat, és ja molt conscient de l'equivocació. La seva com a màxim responsable de Barcelona i la del seu equip de Govern, de CiU, per prendre una decisió que trenca els complexos equilibris socials de la ciutat. Can Vies no era un edifici municipal okupat, era un símbol dels anomenats moviments alternatius, un laboratori d'idees, utopies i també de projectes amb voluntat de transformar la realitat. Un centre que portava disset anys al cor de Sants, un dels barri de Barcelona amb més teixit associatiu i referència del potent cooperativisme de Catalunya. Un centre que havia estat escola de participació ciutadana de diverses generacions.
Can Vies, en definitiva, no era un problema per Sants, ni per a Barcelona. Era tot el contrari. Una alternativa a la frustració que creix en nombrosos barris de Barcelona per sentir-se exclosos d'un model de ciutat que, perceben, injust. Un model que, a ulls de creixents sectors de la societat, prima la desigualtat davant la cohesió social. No és nou en la història de Barcelona, sotmesa històricament a múltiples tensions socials. Tensions que fins ara la democràcia havia gestionat amb intel·ligència. Quan Barcelona va aconseguir la designació olímpica el 1986, l'obsessió dels governs municipals de l'època va ser transformar Ciutat Vella, Nou Barris ... la ciutat més vulnerable. Era la gran excusa per recosir les costures de Barcelona, per reduir les immenses distàncies en qualitat de vida que hi havia entre els barris de Barcelona.
El model de la Barcelona del 92 va ser inclusiu. Però ja és història. I el risc ara és que el nou model sigui dual. Que hi hagi una Barcelona pròspera, impulsada per l'excel·lent atractiu turístic de la ciutat, i uns barris empobrits, amb la sensació de sentir-se expulsats del progrés que viu la seva pròpia ciutat. I Can Vies era, precisament, una vàlvula perquè aquesta pressió social es transformés en rebel·lia i creativitat, i no en desànim. Era, sense saber-ho l'Ajuntament, una de les múltiples peces que mantenen l'engranatge de la convivència, del pacte, que fan de Barcelona una ciutat tan plural i diversa i, alhora, amb tanta consciència de pertinença per part dels seus habitants. És la ciutat que no pot ser governada des dels prejudicis ideològics o la força dels Mossos, sinó des de l'acord constant entre la política i la ciutadania.
Can Vies no és una anècdota. És la categoria perquè revela una manca de model de ciutat. O el que seria pitjor, l'existència d'un model basat en la incriminació de les persones i les idees que no responen al patró que regeix avui el govern municipal. I , de la mateixa manera, mai la raó de la protesta pot convertir-se en la desraó de la violència. Perquè ni una sola idea justifica les tres nits de fúria que han protagonitzat una minoria de violents. L'edifici a mig derruir de Can Vies, al cor de Sants, és avui el símbol d'un immens error i de la pèrdua d'un model de societat cohesionada que Barcelona ha de recuperar.