Catalunya, Podemos i la regeneració democràtica



Què tenen a veure Catalunya, Podemos i la regeneració democràtica? Què tenen en comú el procés sobiranista que viu Catalunya des de fa quatre llargs anys amb el fenomen social i polític que coneix Espanya des de fa tot just uns mesos amb la irrupció de Podemos? Ni la pregunta ni la resposta són simples, però totes dues són molt necessàries. Perquè els dos camins estan predestinats a trobar-se d'aquí a molt poc temps, quan anem a les urnes. Constitueixen els dos grans moviments sísmics que sacsegen el país. Un amb epicentre a Catalunya i l'altre amb infinitat de tremolors repartits per barris, pobles i ciutats de tota Espanya.

Des de finals de l'anterior dècada, una part molt significativa de la societat catalana va canalitzar en el 'dret a decidir' i la independència les ànsies de ruptura amb l'anomenat règim de la Transició, que ja donava mostres d'absolut esgotament. També significava una resposta a la depressió econòmica i les polítiques retrògrades del Partit Popular. En el cas de la reivindicació sobiranista entren en joc altres factors però les crisis institucional, econòmica i la provocada per les polítiques del Govern també passaven en el conjunt d'Espanya. I, en canvi, aparentment, no es donava una reacció cívica. Fins a la irrupció de Podemos i la seva eclosió a les eleccions europees, el passat mes de maig. Després vindrien l'abdicació del Rei (juny), el relleu a la cúpula del PSOE (juliol) i un rosari de casos de corrupció que acabarien cristal·litzant en una clara sensació de final de règim. I també començaven a albirar les alternatives que haurien de donar pas a una nova època.


Catalunya percebia que, per fi, a la resta d'Espanya prenia forma una reacció col·lectiva a la decadència de les institucions, a la corrupció, a les polítiques econòmiques que condemnaven a milions de persones a la pobresa, a una democràcia de baixa qualitat, segrestada per les cúpules dels grans partits. Encara és aviat per avaluar la intensitat d'aquesta reacció social a Espanya, però sí que resulta evident que, a hores d'ara, hi ha dos potents processos de canvi, el que protagonitza Podemos i el que significa el sobiranisme a Catalunya. I són dos moviments de regeneració democràtica? La resposta és sí, però en el cas de Catalunya resulta imprescindible un segon anàlisi.


Perquè el moviment independentista és el resultat d'un complex puzle en el qual s'entrecreuen peces molt diverses. Algunes compartides per tots, com l'exigència del reconeixement d'una nació catalana amb dret a decidir el seu futur. Però altres tenen un difícil encaix entre partits amb trajectòries i projectes tan diferents. Un sector important de l'independentisme considera que és l'oportunitat de crear un sistema molt més solidari, més participatiu, més impermeable a la corrupció. Un altre posa l'accent en la identitat o en el millor instrument possible per conservar el poder malgrat les ombres, precisament, de la corrupció. És a dir, en el sobiranisme estan molts dels anhels que representen Podemos en el conjunt d'Espanya i, també, altres ingredients que podrien ser, fins i tot, absolutament oposats.

La veritat és que Podemos i les forces sobiranistes catalanes estan condemnades a parlar i a intentar entendre’s. Podemos, junt amb Izquierda Unida, representa l'Espanya que comprèn el 'dret a decidir' dels catalans, no exerceix el nacionalisme espanyol i, si aconsegueix ser determinant, potser obriria una sortida al bloqueig actual entre Catalunya i l'Estat. Representa una esperança per a segments significatius de la societat espanyola i de la catalana. I per això afronta una gran responsabilitat. Des del Congrés dels diputats podria tenir un paper clau en la resolució de l'anomenada qüestió catalana i, segons les enquestes, també pot jugar un paper important al Parlament de Catalunya.

Què tenen a veure Catalunya, Podemos i la regeneració democràtica, ens preguntàvem? Doncs bé, tenen molt en comú. A Catalunya unes eleccions hauran de decidir quines de les peces del puzle sobiranista tenen més pes. Si les aspiracions de regeneració democràtica i transformació social, o les identitàries i de conservació del poder. I a Espanya, en el termini d'un any, les eleccions municipals i les generals mesuraran un fet semblant. Si la societat espanyola està disposada o no a afrontar profunds canvis, si vol obrir una nova era en la qual Catalunya pugui decidir el seu futur. I si la nova composició del poder aconsegueix oferir una alternativa digna, fins i tot bona part de la societat catalana podria decidir que el millor futur és el compartit amb la resta dels pobles d'Espanya.