Catalunya Blogs y opinión

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

El comandant Nart i el dret a canviar

Javier Nart

Hi ha diferents notícies que han aparegut durant la campanya entorn del candidat -ara ja electe- Javier Nart, que es presentava per Ciutadans. Un mitjà digital destapar un suposat passat extremista, guerriller, de joventut, on va arribar al grau de comandant, al Txad. Un altre va reproduir un cartell d'un acte electoral de Reus de finals dels setanta on, en un míting acompanyava Enrique Tierno Galván, figura de la transició, per parlar a favor de la candidatura del Partit Socialista Popular (que en aquella època tenia un punt de vist obert respecte a la qüestió nacional catalana).

Tant en un cas com en l'altre, com si fossin sorpreses. I amb l'objectiu, en plena campanya electoral, de treure a la llum aquestes circumstancials vitals de l'al·ludit senyor Nart, per posar en evidència una suposada contradicció ideològica: Com es pot passar d'una línia de pensament a l'altra i no ser un hipòcrita? I encara més: Hi ha una acusació tàcita de "chaquetero" polític, incompatible amb la imatge del seu actual partit. O sigui, la d'algú que canvia de camisa ideològica sense escrúpols.

I bé, jo no tinc res a veure amb el senyor Nart. Encara més, no m'agraden gens ni el seu partit ni el seu to de discussió perennement indignat. De fet, no m'agradava ni quan sortia a la tele en aquest programa de TVE, Tribunal Popular, que el va fer famós al costat del bo de Ricard Fernández Déu. Ja el trobava tan pagat de si mateix com avui en dia. Però això no treu que em quedi de pedra si algú intenta "desacreditar" algú -a ell o qui sigui- amb la recuperació d'informacions com aquestes, inútils i de tan baix nivell.

Sobre la primera qüestió, el mateix Nart ja ha aclarit més d'una vegada que , com a representant del Partit Socialista Popular, la seva participació al Txad, si bé compromesa, va ser més aviat institucional. De guerrilla, poca, doncs. L'altre suposat canvi ideològic, de quan Javier Nart era secretari general de la secció catalana del PSP, fa referència, com hem dit més amunt, al fet que quan aquest partit es va fundar tenia un punt de vista sobre el fet nacional català immensament més obert que no pas el que té Ciutadans avui. D'acord. I què? El PSP va ser fagocitat pel PSOE i el professor Tierno va ser elevat a la categoria de reina mare socialista. Però el senyor Nart, tot i que va tenir algun càrrec públic, se'n va anar d'aquest partit i va deixar els càrrecs a principis dels noranta indignat pels escàndols que van tenir els socialistes del final de l'etapa felipista. Va discrepar-ne i es va donar de baixa.

No aferrar-se als càrrecs és precisament un indici claríssim de qui no vol passar per "aprofitat" de la política. D'aquí a militar en un partit regeneracionista com és el seu actualment tampoc hi ha tant diferència ideològica. Però en tot cas, és que la gent no té dret a evolucionar ideològicament cap a on li doni la gana? Penso que cal anar amb compte a l'hora d'acusar algú d'hipocresia ideològica. Ha d'haver-hi una manca flagrant d'escrúpols a l'hora de mantenir càrrecs públics. Encara que sigui canviant de sigles polítiques tant com calgui.

És a dir, algú com l'exministre Piqué pot haver estat membre de Bandera Roja de jove i arribar al govern d'Espanya amb el PP: Una evolució sorprenent, però possible i, segons sembla, feta d'una manera coherent i raonable. Per contra, el cas de Josep Enric Millo seria el d'un possible canvi de camisa difícil de justificar: Diputat al Parlament català per CiU entre 1995 i 2003, va arribar a ser portaveu adjunt del grup parlamentari convergent entre 1999 i 2003. A les eleccions catalanes de 2003, a CiU van optar per descavalcar-lo de la capçalera de llista per Girona. La resposta de Millo va ser passar-se l'endemà al PP. El 2004 ja era al comitè executiu d'aquest partit i el 2006 va ser elegit diputat autonòmic. D'aquí es pot deduir que el senyor Millo, per sobre de tot, el que volia era ser diputat (o tocar poder), fos amb qui fos (això sense tenir en compte que, segons Joan Puigcercós, el pas al PP s'hauria produït després d'haver intentat suposadament entrar a les llistes d'ERC per Girona sense èxit, cosa que Millo sempre ha desmentit).

Canviar de punts de vista polítics no significa automàticament canviar de camisa.

Tots canviem, en un grau o en un altre. I, menys en l'honradesa, tots els canvis entren dins del que és humanament raonable i comprensible. Jo mateix, sovint, quan em citen declaracions fetes fa vint anys, m'adono que, sent el mateix, era diferent. Per sort són qüestions literàries, l'escumeta de la vida. Ningú m'ho retreu, no val la pena. Quina sort... i quin descans.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
27 de mayo de 2014 - 00:30 h

Descubre nuestras apps

stats