Hi ha la por més primitiva i la que no. La por de caure i la por de fer caure; la por del foc i la por bestial de la bèstia: que vinguin les bèsties a menjar-se les cries. Hi ha aquestes pors, que són primeres. Pors de principi i pors sense res —ni refistolaments ni manies. Les pors a pèl. Llavors hi ha les altres. Les pors que traginen diferència, revolucions i humana dèria. Com les altres però més pintades, són tan fondes, aquestes pors, que fan respecte.
Fa no res, la poeta Núria Martínez-Vernis va organitzar amb Flamenco Barcelona —i amb col·laboració de La Llibertària, la llibreria Aldarull i la Unió del Poble Romaní— un homenatge a Carmen Amaya a la plaça gracienca del Raspall. Així tal qual, i més enllà de catedrals i de setmanes de la poesia, que la poesia no en té, de setmana, la Núria va fer reviure una mena d’art que de tan seu, que de tan fort, que de tan molt, és un art que t’espanta: l’art de la Carmen. Sense destrals ni budells, sense nines de plàstic ajagudes en matalassos podrits i tacades de fang, sense trinxar la història amb lletres feixistes i amb versos dolents i escrits, de nit i amb claveguera, al taller dels llunàtics i al taller del poder, sense carnesqueixat ni calavera, hi ha pel món un art que fa por: el cor al cos de la filla d’El Xino ballant al Somorrostro; allò de «com més fred, més ardent; com més lluny, més a prop; com més estrany, més meu, i com més insuportable, més feliç» de la Tsvetàieva; allò altre de la Rodoreda, amb la serp enfilant-se-li pel braç i amb la fumera envellutada, de «jo acabaria tancat en aquell arbre amb la boca plena de ciment barrejat amb pols vermella i amb l’ànima sencera a dintre»; o l’engaltada de fosca de La lectura de Goya. Hi ha tot això, per exemple, que s’agermana fent punxa i que és l’art que fa por: t’ho torba tot, sí, de l’ànima als peus i dels turmells a la costella, i hi ha perill: si se t’escola per dins potser estira tant que fins i tot t’estira a tu. Tu dins tu, rebregat i furgant-te, essent tu mateix, multiplicat o contrari i després què, eh?
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
