Laica?

Resulta que les escoles públiques d’aquest nostre país que, en part, o de cor, si més no, s’independitza, són escoles que diuen que són laiques. Per principi. Resulta que una tal afirmació fa tant riure de tanta pena que fa, que un es veu abocat a recórrer, curiós i submís a la vegada, a sa majestat el diccionari. Hi ha d’anar tot i el risc d’estimbar-se en el deliri definitori que mai no s’acaba (o que mai no s’acaba si també, per principi, li posem el dit a l’ull a la cosa primera: si, per principi, li fem la punyeta a l’essència perquè no ens dóna la gana de viure en cap casa invariable perquè és una casa sense gent ni finestres).

Un ha d’anar al diccionari per mirar d’entendre (i mai no és sobrer esbatussar-se amb alguna cosa semblant a la raó) i hi ha d’anar per no sentir-se completament trabucat. Apuntarem, maldestres, només una o alguna del reguitzell d’accepcions sense jerarquia ni endreça. No buscarem què vol dir escola laica perquè reburxinar l’adjectiu ja seria d’escàndol. Buscarem altres mots. Potser més crítics, però igualment necessaris.

U: principi: començament; cadascuna de les causes a partir de les quals és constituïda la realitat; regla de conducta; veritat fonamental, axioma. Sigui la mescla imperfecta o sigui l’una o sigui l’altra, queda clar que l’escola laica ha de prescindir de la religió i ho ha de fer precisament (i simplement) per a ser laica.

Dos: religió: conjunt de creences i conviccions, d’actituds i sentiments i de maneres de comportament que vinculen una persona o un grup humà amb allò que hom reconeix com a sacre, misteriós o transcendent i que sovint identifica amb Déu o el diví. Qualsevol mena de rampell o de mot, doncs, qualsevol espècie de teatret cosmogònic, de parafernàlia o de llibre primer, de guru de micro o pastor, ha de quedar, doncs, a l’altra banda, a fora, foragitat de l’escola.

Primer problema: que jo sàpiga, en general, això no passa. Segon problema (més greu encara): que jo sàpiga, en general, fins l’escola més guai diu que sí, que sí que passa. Tercer problema: la topada entre el primer i el segon problema dóna lloc, en general, a un mateix lloc, que és el lloc de l’excusa imperial o de l’argument hegemònic o del paraigües de masses: la tradició. La penya on diu que diu que aquell hi fou nat, nuet, nuet, el mestre implicat amb l’escola laica del pati florit i que etziba als infants que què els han regalat els Tres Reis de l’Orient, no és percebut, en general, com una topada colossal (i violenta) amb aquella intrínseca necessitat de deixar a fora.

Tres: tradició: costum, ús, norma, que ha prevalgut de generació en generació. I ara un verb: quatre: prevaler: emportar-se la victòria, la superioritat, l’avantatge, entre diferents coses concurrents, en competència. La tradició, una. La tradició, d’uns. La tradició, per a uns. Papasseit: mot propi quaranta-quatre: la Bíblia dels catòlics és un menjar salat. No pot passar, de tanta gràcia com han volgut posar-hi. I el plany, que si es pot dibuixar és la fondalada infinita de la tristesa d’un nen que no sap on para perquè ell no és dels seus, és dels altres, i que és el plany que va ben arran de l’altre plany, el de la ràbia fecunda: gitanos del món, musulmans, jueus, xinesos o indis, catalans descarats o pallassos, esgarriats o transtot, diferents, tant és, tots junts, no podem, en aquest nostre país que, en part, o de cor, si més no, s’independitza, tenir, ni tan sols, el dret a una escola que, per principi, sigui laica. I amb en Brossa: no t’oblidem, Salvat!