N'he seguit amb atenció la cobertura dels fets en les diverses cadenes de la televisió francesa. No es poden qualificar estrictament d'atemptats, sinó d'accions d'atac militar en tota regla. Molt diferents, per tant, de la manera d'actuar a què ens va acostumar ETA durant tants d'anys. ETA, ho recordem, s'acostava a la víctima, li disparava un tret a boca de canó i sortia corrents. O col·locava una bomba enganxada sota un cotxe i la víctima volava pels aires quan engegava el motor. O deixava un cotxe-bomba i el feia explotar. Si la policia els atrapava, tenien ordres de deixar-se agafar. Recordem que pràcticament no hi ha hagut mai enfrontaments oberts, a trets, entre comandos d'ETA i la policia. Això de França és diferent, doncs: Gent que ataca, amb menyspreu de la pròpia vida (i de la dels altres, no cal dir-ho). I aquí ve el meu dubte, un dubte menor i estúpid en comparació amb la magnitud del drama, però dubte al cap i a la fi: A la televisió francesa hem pogut observar des del primer segon com periodistes, analistes, polítics i membres del govern francès es posaven a disseccionar els fets, a analitzar-los metòdicament, fredament, a incloure'ls en dinàmiques globals determinades, etc. etc. I feien ben poc esment als morts concrets. Poc espai, ni tan sols simbòlic, per a condolences. Encara eren calents els cossos de la gent morta al setmanari satíric Charlie Hebdo i ja eren tractats com un tot, com una xifra, com a material d'anàlisi. Hem vist com assassinaven un policia a sang freda, com un gos. I ha costat trobar un mot de confort als parents. No és que no n'hi hagi hagut, però, fins i tot quan ha parlat el ministre de l'interior francès, el primer, per damunt de tot, ha estat l'anàlisi de la qüestió. La diferència amb l'actitud mostrada tradicionalment per les autoritats espanyoles, dissortadament tan acostumades a l'assassinat, a la presència a funerals i enterraments és evident. Fins on jo pugui recordar, l'esment dels parents i persones properes a les víctimes ha estat sempre una constant i una prioritat per a les autoritats. Els noms dels morts, després de la massacre de Madrid, no va trigar gaire a fer-se públic, com a homenatge. Aquests dies, a França, ha calgut temps perquè se sabés alguna cosa més que una xifra sobre els morts. Aquest tractament dels fets tan diferent del que nosaltres estem acostumats, sobta. I no sóc capaç de discernir, ara mateix, encara atordit pel que signifiquen els fets de París (molt més que un simple xoc cultural, que un atemptat contra la llibertat d'expressió, etc.) si aquesta fredor, aquest distanciament pel que fa a confortar les persones properes a les víctimes, tot plegat és bo o dolent. Ha d'haver-hi una raó per aquesta manera de fer. D'acord, el dolor contingut és una mostra de valor i dignitat respecte als assassins. ¿Però situar les condolences pels morts al mateix nivell que les anàlisis globals dels esdeveniments és donar al botxí un segon triomf? ¿Baixar de les mostres de fermesa cívica a l'exteriorització del dolor concret mitjançant l'acostament sentimental a l'entorn de les víctimes és un senyal de feblesa? No ho sé, aquest és el meu dubte. Per això n'hi ha que mai no serem, ni hauríem pogut ser, polítics o estadistes, perquè som incapaços d'aixecar el cap del dolor concret, individual, amb noms i cognoms, que ens aixafa, i mirar enllà. Que és allò que segurament cal fer. O no.