Aquest dies s'estan celebrant els set-cents anys de l'anomenada “querimònia” de la Vall d'Aran (en aranès 'Era Querimònia'). Ras i curt, es tracta dels privilegis concedits a la Vall d'Aran pel rei d'Aragó i comte de Barcelona Jaume II. A canvi d'un tribut, aquests privilegis respectaven l'especificitat aranesa i van ser renovats i ampliats el 1411, en ple interregne de canvi de dinastia, després de la mort de Martí l'Humà el 1410. En aquest segon pacte, el Síndic d'Aran va oferir al comte-rei el desig dels aranesos d'unir-se als comtats catalans. Aquesta unió va ser aprovada per les corts catalanes i d'aleshores ençà, els aranesos són catalans.
Doncs bé, és interessant de recordar-ho perquè, probablement, per una qüestió de coherència i respecte històrics, si mai s'arriba a fer la consulta pel dret a decidir i posteriorment el referèndum per la independència, caldrà tenir en compte els aranesos a l'hora de prendre decisions. Vull dir que els aranesos tenen tot el dret a ratificar el que decideixi el poble català per majoria o no. De manera que si desitgen fer una consulta pròpia i, al final, per la causa que sigui, volen trencar el pacte de 1313 i ratificat i ampliat el 1411, no veig cap inconvenient que ho facin. Els aranesos poden fer el que vulguin, continuar sent catalans en la nova Catalunya, continuar sent administrativament espanyols, demanar a França que els aculli, o intentar copiar l'exemple andorrà i ser independents.
No tant per raons només sentimentals sinó de viabilitat com a país, jo, humilment, els demanaria que continuessin amb nosaltres. El supòsit d'un Aran espanyol, d'entrada els suposaria una allau de gratitud. S'imaginen? Tota Espanya bolcada en aquest petit territori que hauria decidit no acompanyar Catalunya en la independència! És probable que a curt termini, econòmicament parlant, els sortís a compte. A nivell cultural i nacional, la cultura aranesa s'hauria acabat definitivament. En una vall d'Aran espanyola, el català s'hi perdria, l'aranès ho tindria cru i l'espanyol, en poc temps, seria l'única llengua. No crec pas que arribessin mai a ser francesos perquè en el supòsit que els aranesos manifestessin el seu desig de no ser catalans, Espanya mai no els permetria una maniobra d'aquesta magnitud. Com a estat independent, no sembla que la vall d'Aran pogués aguantar el temps necessari per convertir-se en una mini Andorra.
En qualsevol cas, el que volem dir és que igual que la unió espanyola no es sagrada i es basa només en un paper, la unió catalana, ni això. Cal ser pràctics, i sembla obvi que el millor per als aranesos -o per als empordanesos si volien fundar una república de la Tramuntana, per exemple- seria continuar amb Catalunya, però si no ho volguessin, cap problema. El que no desitgem per a nosaltres -la imposició- no l'hem de voler per als altres. Molt més -i ho portem repetint uns quants milers de vegades- quan avui en dia la independència és relativa. Només els estats grans, per més que s'omplin la boca sobre els ignorants que en ple segle XXI volen aixecar fronteres en comptes d'enderrocar-les, són els que, contradient-se ridículament, juguen fort la qüestió dels límits, encara ara.
A espanyols, francesos, etc. els costa molt comprendre de debò què és una Europa sense fronteres. Als catalans, no ens costa gens, l'any vinent farà tres-cents anys que no en tenim. Hem viscut sense fronteres i, un cop independents, continuarem vivint sense fronteres, jugant a fons la carta europea (que d'altra banda, és l'única que tenim). Per a mi, no seria cap trauma viure la pèrdua de la catalanitat administrativa de la Vall d'Aran. Em sabria greu, però caldria respectar-ho. I respectar-ho bé, generosament, sense rancúnia.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
