'España en serio?'

Aquest eslògan del PP, 'España en serio', em sembla, en aquest moment, no només inoportú sinó francament caricaturesc: una autèntica burla. Estem assistint a un conjunt d'operacions tan grotesques que més que convèncer-nos de la serietat del nostre país, ens porten a pensar si no hem tornat a un passat barroer i atrabiliari. Vegem: els qui des del poder i amb tot a favor han saquejat les arques públiques fins a uns nivells mai assolits en democràcia, han enfonsat el prestigi de les institucions i -possiblement el més greu- han destrossat la cohesió i l'ètica pública, convençuts que la honradesa i la solidaritat són actituds de febles mentals, segueixen ocupant càrrecs, emparats per prebendes de tota mena. I, per contra, els qui, des de la impotència de no ser ningú, de la joventut o de la inexperiència, miren d'expressar el seu descontentament amb algun aspecte de la vida social, són detinguts, jutjats, víctimes d'escarni, tractats com a delinqüents. És aquesta la igualtat dels espanyols davant la llei que ens assegura la Constitució?

En pocs dies hem assistit a diversos d'aquests despropòsits: la setmana passada, uns titellaires detinguts per un cartellet en un guinyol; el cap de setmana, exclamacions per un poema a l'Ajuntament de Barcelona; després el judici a Rita Maestre per una protesta realitzada fa diversos anys en una capella. I així successivament. Tal com estan les coses, caldrà anar amb compte amb el que diem, amb el que vam escriure, amb el que pensem. Contravenint l'article 14 de la Constitució: “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”.

Prenguem el cas de Rita Maestre. Personalment estic en contra de qualsevol burla contra una religió, perquè no em sembla bé ofendre persones per a les quals tal creença té un valor fonamental en la seva vida. Ara bé, una cosa és mofar-se d'una creença, i una altra molt diferent protestar contra un abús de poder, contra una imposició. I pel que he pogut llegir sobre l'episodi de Maestre i el motiu pel qual se l'està jutjant, aquesta distinció és totalment pertinent.

L'Església Catòlica ha usat i abusat del seu poder a Espanya, i ni tan sols en l'actualitat deixa de fer-ho. Habitualment no es presenta com una oferta acollidora i generosa, que convida amablement a acceptar els seus codis morals a qui vulgui seguir-la, sinó com una religió d'Estat que pot imposar regles de conducta a tota la població i que està legitimada per fer-ho. Volent ignorar, d'una banda, que l'article 16 de la Constitució estableix clarament que cap religió tindrà caràcter estatal, i per una altra que les regles de conducta que pretén imposar resulten inadmissibles, en molts casos, per als que no compartim aquesta creença. Llegeixo avui mateix a la premsa unes declaracions del bisbe de Tenerife: “Hi ha menors que desitgen l'abús i fins i tot el provoquen”; i “el fenomen de l'homosexualitat és una cosa que perjudica les persones i la societat”, entre altres declaracions. Els bisbes tenen dret a expressar les seves opinions, sens dubte, com vostè o com jo. Però si les expressem els ciutadans i ciutadanes, no tenen més transcendència, mentre que quan les formula l'Església, el que pretén és imposar les seves regles de vida a tota la població, jutjar sobre allò correcte o incorrecte de com vivim i sancionar qualsevol dissidència. És a dir, imposar la seva opinió sobre qualsevol altra, sense discussió. I això es diu abús de poder, un abús que, avui, a Espanya, no és en absolut admissible.

L'Església, en el passat, ha usat i abusat de la violència per imposar les seves regles: una violència destructora, que s'exercia sobre les persones fins portar-les a la foguera, si calia. Avui no s'arriba ja a aquest extrem, però segueix mirant-se d'imposar per la violència; pensem, per exemple, en el debat entorn de l'avortament: “la dona violada té obligació de tenir el fill, com el soldat sota tortura de no donar informació”, diu avui mateix a la premsa el bisbe Bacarreza, d'una diòcesi xilena. És la seva opinió, però no la comparteixo, així que no pretengui vostè imposar-me-la en nom d'una creença que tampoc comparteixo; i no obstant això assistim contínuament a aquest tipus d'intents. Legitimar l'ocupació d'espais que han de ser estrictament laics, influir en lleis que han d'estar al marge de tota creença religiosa, mantenir prebendes heretades del passat que avui no tenen cap justificació.

La violència exercida genera violència; l'ha generat en el passat, contra l'Església, i la genera encara avui en alguns casos, quan es percep com una imposició totalment arbitrària, a la qual no reconeixem cap legitimitat. Però certament si comparem el mal que pot infligir la protesta d'uns estudiants entrant en una capella amb el dany causat per la imposició d'opinions com les apuntades més amunt, la diferència és abismal.

Quin és el veritable crim de Rita Maestre, la raó per la qual se l'està jutjant per uns fets que, segons sembla, la mateixa Església ja ha perdonat? Tenir la gosadia d'ocupar un lloc de regidora a Madrid, d'haver entrat en un Ajuntament que el PP considera seu. Des de la formació del govern de Manuela Carmena, els intents d'escàndol, les acusacions absurdes, les persecucions personals no han cessat. Sempre basades en successos intranscendents. Espectacle esperpèntic de com s'entén la democràcia per part de determinats partits.

Deixin en pau Rita Maestre, Manuela Carmena, tot el seu equip, als inicis d'un canvi que tant necessitem. Jutgin els consistoris per com funcionen les ciutats, per la neteja, el civisme, la solidaritat que s'hi instal·li, per com s'administren els diners públics. I si ho fan malament, critiquin a fons, per favor. Però no enverinin la vida ciutadana amb querelles d'altres temps que ens remeten a reedicions de la crònica negra més que al país modern que ja anàvem guanyant i que avui sembla estar retrocedint no només pel que fa a serietat, sinó fins i tot en llibertat i igualtat.