Ningú dubta a dia d’avui que el 15M va significar l’inici d’un nou cicle polític. Un nou cicle marcat per un nou paradigma democràtic en el qual el sistema formal representatiu és insuficient per afrontar reptes polítics com recuperar la sobirania que el mateix sistema ha cedit als mercats. De les places en va sortir, entre moltes coses, una deslegitimació clara d’aquest sistema formal clarament insuficient tant per garantir els drets polítics (no ens representen) com els materials (no som mercaderies en mans de polítics i banquers). El 15M, per tant, inaugura un nou cicle on calen noves estratègies i formes d’autoorganització popular que vagin molt més enllà de les dinàmiques institucionals pròpies del que s’ha anomenat règim del 78.
Nova institucionalitat
Amb el recent cicle electoral sorgeixen diversos projectes polítics que pretenen portar els anhels de les places a les institucions. Així, s’obre una finestra d’oportunitat que té, entre d’altres objectius, instaurar una nova institucionalitat.
Aquests projectes, però, s’han trobat d’un banda les resistències internes del propi sistema institucional, tot un entramat de relacions de poder informal, que van molt més enllà de l’aritmètica sorgida d’unes eleccions i que configuren dinàmiques enquistades difícils de canviar. D’altra banda s’observa una creixent institucionalització i autonomització d’una part dels càrrecs electes, instal·lats en la idea del bon govern, tractant de maximitzar els límits de la institució però sense superar-los, temorosos de projectar una imatge massa radical i evitant així qualsevol transformació estructural de la realitat.
Poques garanties internes
D’altra banda la vida interna de les noves organitzacions no sembla que s’hagi caracteritzat massa per aplicar, a hores d’ara, aquella vella proclama zapatista tant utilitzada en campanya electoral: governar obeint. Aquesta metodologia democràtica i organitzativa persegueix en primera instància reduir la distància entre el pes dels lideratges i la base en el procés de deliberació i decisió política. Un model organitzatiu on, per exemple, les persones amb visibilitat mediàtica haurien de mostrar-se prudents en les seves manifestació públiques respecte a assumptes que es troben en procés de deliberació interna, evitant tot tipus de posicionament clars que poguessin condicionar el debat dins de l’organització. La necessitat dels mitjans de comunicació d’obtenir declaracions públiques de les persones portaveus no es pot prioritzar per sobre del mandat intern de mantenir debats vius, on ha de ser la militància qui marqui el ritme a les portaveus i no a l’inrevés.
Un exemple paradigmàtic d’això és la posició de l’espai dels Comuns respecte l’autodeterminació i sobretot respecte al mecanisme que permeti el seu exercici. Les persones militants d’aquest nou espai som bombardejades a diari amb declaracions, missatges a les xarxes socials o articles en premsa en el quals els càrrecs electes o les persones que els assessoren, es posicionen de forma determinant en aquest debat encara obert. Aquests posicionaments delimiten el terreny de joc del qual la militància difícilment podrem sortir quan s’obrin la mitja dotzena de debats presencials que la direcció ha programat per tractar aquesta qüestió. Paradoxalment, les garanties reclamades pel debat referendari català no s’han tingut gaire en compte en el debat intern.
La idea que es vol elevar a línia estratègica principal i límit implícit en qualsevol debat intern és, com deia, les garanties democràtiques. Val a dir que, aquesta no era en cap cas una línia política estratègica dins de les ponències aprovades per l’assemblea fundacional del 8 d’abril i caldria preguntar-se qui i com ha decidit esmenar de forma informal allò aprovat per la militància. D’altra banda sembla clar que insistir en que les garanties democràtiques emanen de la democràcia formal, tal i com s’està fent, acabaria sent, de facto, una esmena a la totalitat del 15M. Una esmena, en definitiva, a nosaltres mateixos.
Ens trobem doncs en un escenari de doble (auto)esmena. D’una banda a nivell metodològic intern on el procés de debat difícilment passaria un examen del nosaltres de 2011 i de l’altre amb l’apel·lació constant a unes garanties democràtiques que emanen d’un sistema polític formal totalment deslegitimat. Un doble error, encara esmenable, d’un moviment polític que vol abanderar una revolució democràtica que hauria de començar per desbordar la formalitat institucional sense caure en la informalitat interna.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
