Catalunya Blogs y opinión

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Gaziel a La Vanguardia

“De llavors ençà (1940) “La Vanguardia española” em té esborrat del registre civil. Per ella, sistemàticament, jo no existeixo. He publicat 7 o 8 llibres, tots en català, que han fet un cert soroll i obtingut un bon acolliment. Premsa nostra i de fora ha tingut la bondat de parlar-ne. Però “La Vanguarda espanyola” no n’ha dit mai ni un mot. Alguns dels seus col·laboradors més eminents, de parla castellana, vells i bons amics meus, han provat insistentment de dir quelcom d’aquests llibres que els han interessat, i volen fer-ho en el diari més difós de Catalunya –el que jo vaig dirigir durant tants anys i amb tants afanys (1919-1936). Sempre els articles els han estat retornats per direcció –fos la de Galinsoga, la de Aznar, o la d’Echarri- significant-los que, en aquella casa, i per ordre del senyor comte de Godó, Carles Godó, el segon que porta corona, a mi em donen per mort. Santa innocència!”

Gaziel, Història de La Vanguardia, Edicions catalanes de Paris, 1971.

Anys després Gaziel es pot citar a La Vanguardia, com ha succeït recentment al Cultura/s (19-3-2014). Un dossier interessant, amb col·laboracions de gent competent (Jordi Amat, Manuel Llanas, etc).

Però sorprenen les omissions. Especialment la no referència a la seva història del diari. Un conjunt de sis articles i una bibliografia del que anomenen “un clàssic del periodisme i del catalanisme” i ni un comentari ni tan sols una mínima cita a La historia de la Vanguardia, un llibre indispensable, encara que no sigui el de més valor literari. I es citen marginalment dues obres cimeres de les lletres catalanes del segle XX: Meditacions en el desert (escrites entre 1946-1953) i les memòries Tots els camins duen a Roma. Història d’un destí (1893-1914), probablement els seus dos millors llibres.

És prou coneguda l’animadversió dels Godó a Gaziel. Va dirigir el diari en un període ben complicat i va saber navegar amb dignitat entre la monarquia i la dictadura dels anys 20 i en els convulsos anys republicans després. Molt crític amb el “radicalisme” de les esquerres i amb el reaccionarisme de les dretes espanyoles va intentar mantenir un difícil equilibri propi d’un liberal moderat. Quan l’amo del diari, Carles Godó, fuig, Gaziel es queda sol al front de La Vanguardia. Es manté algunes setmanes com a director formal per garantir la seva continuïtat. Finalment les amenaces de mort l’obliguen a marxar per pressions que li fa el mateix govern català. Com s’entén l’odi de la família Godó? No li perdonen la seva defensa del diari mentre el propietari ha estat el primer a abandonar el vaixell.

Tampoc es fa gaire esment de la seva gran obra, Meditacions en el desert, on es troben les seves crítiques més dures a les burgesies espanyoles i catalanes, que s’acomoden en el franquisme. Gaziel per un costat somia amb una burgesia ideal que històricament ha de ser la constructora de la democràcia i per l'altre menysprea la burgesia real i miserable.

En les Meditacions fa una reflexió curiosa sobre el comunisme. Considera que la repressió que practiquen les dretes arreu i el franquisme encara amb més duresa el reforça en lloc d’afeblir-lo. I afegeix “No hi ha remei? Sí. Només prendre-li la davantera i realitzar millor... el mateix que vol fer catastròficament i apocalípticament”. I acaba la meditació “Si el bolxevisme és indesitjable, ho és igualment, per a mi –o més-, aquest conservadorisme estantís”.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
27 de marzo de 2014 - 06:00 h

Descubre nuestras apps