Si alguna cosa avala el nomenament d’Albert Batlle com a nou director general dels Mossos d’Esquadra són els set anys que va dirigir la política penitenciària de Catalunya. Un càrrec no tan espinós però gairebé, al qual va arribar per pura casualitat i sense cap coneixement ni experiència prèvia en la matèria. El seu àmbit, de sempre, havia estat la política municipal de joventut i esports, res a veure doncs, però l’any 2003 es va quedar sense l’acta de regidor perquè els resultats del PSC van ser pitjors dels previstos, i uns mesos després el primer conseller de Justícia del tripartit, Josep Maria Vallès, el va rescatar com a secretari de presons. Se suposava que començava una nova era, més progressista i transparent, i sobretot menys permissiva amb els abusos. No va ser així.
La nit del 4 de gener de l’any 2004, pocs dies després que Batlle ocupés el seu nou despatx, va morir a la presó de Brians un intern després de ser reduït per cinc funcionaris. Es deia Manuel Valencia Jorge i era malalt mental (detall que sempre es va ocultar en els comunicats de premsa del departament). Va ser el primer marron que es va haver d’empassar el nou i novell director penitenciari. Però va aplicar el manual i va treure un excel·lent. La primera reacció va ser prometre que s’investigaria a fons, i efectivament va obrir el que se’n diu una informació reservada; però al tercer o quart dia l’afer ja havia desaparegut dels mitjans i a partir d’aquí Batlle va ignorar tots els indicis que feien pensar en que la víctima havia rebut una pallissa abans de palmar, es va agafar a l’autòpsia (segons la qual havia patit una aturada cardiorespiratòria perquè tenia una malformació coronària) i va córrer a donar el cas per tancat. Veredicte: accident fortuït, funcionaris exculpats. Havien passat exactament deu dies des de la mort de Manuel Valencia. Eficiència màxima. Un deu per ell.
Manuel Valencia era un pobre desgraciat, portava 15 anys al talego, sense un sol dia de permís, patia esquizofrènia paranoide i era fill d’una família extremadament humil de Mataró. Segurament no valia la pena començar amb mal peu per algú així, perquè ja se sap que a la mínima que un càrrec públic dóna versemblança a qualsevol acusació de tortures o maltractes els sindicats se li tiren al coll. Enlloc més els funcionaris tanquen files com a presons. Potser per això Batlle va preferir no donar importància al fet que Manuel Valencia no havia mort a Urgències com es va informar, sinó mentre jeia emmanillat sobre el llit d’una cel·la d’aïllament de Brians, que se li havia aplicat la subjecció sense la supervisió de la doctora de guàrdia, o que l’autòpsia havia revelat que no havia ingerit el medicament que tenia prescrit. La instrucció judicial va ser una mica més seriosa que l’administrativa, si més no va durar un any, però tampoc va servir per provar res determinant.
Un d’aquells dies, quan el cas Valencia era encara molt recent, vaig tenir una llarga entrevista amb Batlle al seu despatx del carrer Aragó. Jo era aleshores el director adjunt d’El Triangle i feia cosa d’un any que anava seguint els temes de presons. Amb la meva santa innocència esperava trobar-me algú amb esperit d’esquerres, decidit a transformar el cau de llops heretat de l’administració convergent però conscient de la dificultat de fer-ho. Algú que potser em donaria alguna pista més sobre el cas Valencia o que sota secret de confessió em confirmaria que allò efectivament feia molta pudor. Al contrari. Batlle no tenia cap interès a parlar del mort de Brians, a cada pregunta meva responia amb una evasiva, seguida d’una llarga empatollada sobre el que creia havia de centrar el meu interès informatiu. Amb educació, amabilitat i bones formes, això sí. Com que jo anava insistint, va tenir temps d’explicar-me alguna batalleta de joventut, de quan als setanta era el jove idealista que intentava seguir aparentant i somniava amb fer la revolució. I al final vaig claudicar. Va ser després que em revelés que se sentia com un general al davant d’un exèrcit de 3.000 soldats. En altres paraules, que no havia de perdre de vista qui era l’autèntic enemic, i que, fes el que fes, la seva tropa sempre podria comptar amb el suport del seu primer oficial.
Tot aquest episodi no és que l’estigui traient ara per oportunisme o ganes de criticar, de fet ho tinc publicat –i perdó per l’autocita– al llibre La Catalunya més Fosca (Ed. Base).
Mesos després d’aquesta decebedora trobada, es va produir el famós motí de Quatre Camins, que va tenir dues parts i dos procediments judicials. En primer lloc, la del parell de funcionaris de presons que gairebé hi deixen la pell mentre dura el motí; i en segon, la de la trentena d’interns que, un cop sufocada la revolta, van ser apallissats i vexats per dos centenars de funcionaris que van acudir en massa a Quatre Camins i van decidir que la Justícia era massa lenta per ells. Altres companys del setmanari van cobrir aquests fets i per tant no els tinc tan presents, però només cal revisar una mica l’hemeroteca per entendre que Batlle va recórrer al mateix manual que havia usat amb èxit mesos enrere. Primer pas: promesa d’anar fins el fons. Segon pas: defensar l’abnegada tasca dels seus homes i no gratar gaire per evitar sorpreses. Millor ignorar. Aquest cop la informació reservada va durar cinc mesos, però també es va tancar sense que cap funcionari fos expedientat. Quan més endavant la instrucció judicial sí que va donar per provades les tortures, Batlle va declarar que els funcionaris havien desobeït les seves ordres de no anar a Quatre Camins. Però ni els havia fet plegar ni va plegar ell per això.
O sigui que potser com a director adjunt de l’Oficina Antifrau ha fet una gran tasca, no en tinc ni idea (i no sé si això és bo o dolent), però com a director dels Mossos em permeto posar en dubte que, davant d’un nou cas Quintana o Benítez, o davant del pròxim excés d’un brimo en un desallotjament okupa, l’actuació del socialista Batlle es distingeixi en res a la del convergent Prat. Els 19.000 nous soldats del general Batlle poden estar segurs que amb ell el corporativisme no patirà ni una esquerda.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
