La portada de mañana
Acceder
UP busca el apoyo del bloque de investidura en la ley del 'solo sí es sí'
Escrivá se abre a nuevas medidas para desbloquear la reforma de pensiones
OPINIÓN | 'Sánchez decreta un 155 para Igualdad', por Esther Palomera
Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Hegemonies

Moments de transició. Quan tot canvia. D’un equilibri passem a un altre i es defineixen les hegemonies per una dècada, potser per una generació. Però alguns ens diuen que no sabem llegir el moment. I la qüestió és que el llegim a la perfecció. El moment és el de la disputa de l’hegemonia. Desfeta conservadora al sud d’Europa. Runa moral del pujolisme i de tot el que ha representat. I un escenari nacional que no es desencalla amb la independència –en el millor escenari no arriba al 50%– i sí que es desempata amb el dret a decidir. L’escenari nacional, per tant, tindrà un recorregut a mig termini. La batalla per l’hegemonia –conservadora o progressista– sí que es disputa en el proper cicle electoral.

Lluita per l’hegemonia. Aquesta era la disputa de molts catalanes i catalans quan s’atansaven a les urnes l’any 80 en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. I aquest és el sentiment del cicle electoral que tot just encetem i obrim.

En aquestes eleccions semblava que ens atansàvem a uns comicis amb quatre grans blocs electorals, el que liderava Mas amb CDC, el de Catalunya sí que es pot, el de l’espanyolisme conservador tunejat de modernitat de Ciutadans i l’independentista progressista d’ERC.

Però abans de continuar amb aquest relat, es bo que girem la vista enrere. Fa 35 anys es definia el joc d’hegemonies per com a mínim una generació. Era l’any 1980, en altres termes, també semblava que ens atansàvem a un nou temps. La dreta nacionalista s’havia articulat a l'entorn de la figura de Jordi Pujol. Però a les portes d’aquelles eleccions l’hegemonia progressista estava clara. S’havia guanyat clarament les eleccions municipals, i la disputa era per qui ho liderava. Finalment, el PSC més catalanista, el de Joan Raventós, va guanyar la partida a un PSUC que portava de cap de cartell a l’advocat Josep Benet, home profundament catalanista, advocat defensor de sindicalistes i antifranquistes, que anava molt més enllà de les fronteres del principal partit de l’antifranquisme. Va ser aleshores, quan una tercera ànima de l’esquerra, l’ERC d’Heribert Barrera decidí donar-li el lideratge a Jordi Pujol. El cap de llista de CiU seria president, mentre ERC ostentaria la Presidència del Parlament. Dos anys després Josep Benet va fer el darrer intent, amb la moció de censura presentada amb l’objectiu de construir una alternativa de progrés. Però no va ser.

En el moment de construir el nou país, es decidí que el lideratge fos de la dreta, i que Pujol i la seva particular i patrimonial manera d’entendre la política definís l’arquitectura i el modus operandi de la Generalitat restaurada.

Avui, 35 anys després, ens tornem a trobar en un d’aquells moments on en una setmana passa el que abans passava en una dècada. Un temps nou per a un país nou. I com sempre, en aquest temps el que torna a estar en joc és l’hegemonia del país, qui la lidera i a qui es representa –si a les classes populars o a les classes dominants– des de les principals institucions del país, particularment des de la Generalitat.

En aquesta lluita per l’hegemonia, els conservadors parteixen en desavantatge, per dos motius principals. En primer lloc, el lideratge conservador és incapaç de respondre al principal problema d’aquest país del sud d’Europa, la desigualtat. En segon lloc, després de la desfeta moral de les runes del pujolisme, la CDC de Mas, incapaç de censurar i reprovar al pare evasor ho tenia magre per liderar la construcció del nou país. Les alternatives eren una ERC que ho fiava tot a la independència i que això li afegia un programa de centre esquerra, i un nou espai, expressat per 'Catalunya sí que es pot', que entén que el nou país es fa a partir del rescat social, de la denúncia de la corrupció i la qualitat democràtica i d’un procés nacional que només pot avançar, si vol trencar l’statu quo, a partir de l’àmplia majoria que representa el dret a decidir.

Així doncs, anàvem a un escenari obert. Però enmig del terratrèmol polític, sabent que les plaques tectòniques s’acabaran sedimentant després del cicle electoral, la gent d’ERC, i no només, han decidit fiar-ho tot a una llista que té una única certesa, com tots els actors s’han precipitat a destacar, el lideratge de Mas i el paper preponderant de CDC (un equilibri que es defineix en una relació de 6 a 4). El procés nacional serà llarg, gens fàcil i necessitarà reprendre una proposta més àmplia, que connecti amb sectors més transversals de la societat. Però mentrestant, en Mas i el seu entorn, hauran aconseguit construir una nova hegemonia, de nou, sobre les costelles, la carn i la il·lusió de molts progressistes.

Però la política, la lluita per l’hegemonia, no la podem veure des d’una lògica determinista. Si en l’anterior transició l’ERC de Barrera va apuntalar els 23 anys de pujolisme, avui, abans de les eleccions, podem construir un espai per disputar-los el lideratge. Aquest és el paper de 'Catalunya sí que es pot'. I aquest cop ho farem com ho va fer el PSUC, amb un encapçalament d’una home bo, transversal, representant de les lluites veïnals: Lluís Rabell. Amb un objectiu, que aquest cop, el nou país el lideri qui representa les classes populars.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats