Catalunya Blogs y opinión

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

La independència i la destrucció de la realitat

No es pot acceptar la utilització d’argumentaris i dades no contrastades, errònies o falses per convèncer a la ciutadania de què doni suport amb el seus vots a propostes polítiques tan importants com la de la independència de Catalunya, aprofitant el desconeixement per una gran part de la població d’alguns temes, que de tan reiterats adquireixen la categoria de veritat. Arguments i relats que poden arribar a substituir la percepció de la realitat i condicionar les emocions, fins al punt de bloquejar la raó, i fer-nos acceptar el sacrifici dels principis democràtics amb la cabriola de passar d’amics dels negocis a la insubmissió i després a la recerca desesperada d’acords amb els que defensen directament la sortida d’Europa.

Res es pot objectar als que per convicció personal defensen la independència de Catalunya, i sostenen aquesta posició encara que se’n derivés un Estat en unes condicions pitjors a les de la resta d’Espanya, perquè aquest no és el fonament de les seves raons. Josep Borrell i Joan Llorach en el seu llibre ‘Las cuentas y los cuentos de la independencia’, reconeixen que un nou Estat és viable. Però, és aquesta la pregunta? Ens hem de preguntar si és possible dialogar, contraposar posicions i argumentar quan la informació utilitzada no és consistent o no reflecteix la realitat. És possible i necessari contrastar i rebatre, si és el cas, les opinions més diverses amb raons, però les raons s’han de sustentar sempre en dades i informacions consistents, contrastades i verdaderes.

Per això, en primer lloc, cal identificar alguns dels falsos arguments citats per Borrell i Llorach, la utilització dels quals comporta deslleialtat vers els ciutadans, especialment en l’argumentari que fa referència a la Unió Europea, a la viabilitat econòmica i a l’espoli fiscal. En segon lloc, s’ha d’avaluar quin ha estat el resultat de les polítiques indiscriminades d’austeritat del govern de CiU, amb el suport dels impulsors del procés d’independència, com han afectat en àmbits com l’ocupació, la sanitat o les desigualtats, i com a partir d’aquests desastres els mateixos responsables s’ofereixen com garants per a la sortida de la crisi. I en tercer lloc, aportar propostes pel necessari retorn a la realitat.

La deslleialtat dels arguments

Sobre el reconeixement d’Europa del nou Estat català l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) afirma: “Si Catalunya vol formar part de la Unió Europea, en formarà part”. ¿Es pot deduir d’aquesta declaració que encara que les normes de la Unió Europea ho impedissin, Catalunya igualment en formaria part? Jordi Sánchez, tot hi essent el president de l’ANC, no ho veu tant clar: “Catalunya quedaria “transitòriament” fora de la UE (La Vanguardia: 26 agost 2015), i comparteix els dubtes amb Artur Mas. The Economist preveu que la transició duraria uns quatre o cinc anys. En qualsevol cas, un tractat d’associació comercial com proposa l’ANC implica estar fora de la Unió Europea.

Alguns països europeus ja s’han manifestat. Segons Borrell i Llorach, països com França, Alemanya, Gran Bretanya o Itàlia, de forma expressa, no donen suport a un procés d’independència de Catalunya. D’altra part, el 30 d’octubre de 2015, Ban Ki Mun, Secretari General de Nacions Unides, declarava que “Catalunya no està en la categoria de territoris amb dret a l’autodeterminació”.

També citen alguns exemples d'allò que diu Europa: Que l’article 52.1 del Tractat de la Unió exigiria per l’ingrés de l’eventual estat català en la Unió, la unanimitat del Consell Europeu i la ratificació de cada un dels estats membres sense excepció. Al març de 2014 la Comissió Europea va acordar que “Quan una part del territori d’un Estat deixi de formar part d’aquest Estat, perquè es converteixi en Estat independent (...) des del dia de la seva independència es convertirà en un tercer Estat en relació a la Unió Europea i els tractats ja no seran d’aplicació en el seu territori”. En sentit similar es pronuncia el Comitè de las Regions d'Europa, en el dictamen del 12 d'abril de 2015: “…en el cas de què una regió europea obtingués la independència, hauria de sol·licitar l’adhesió com qualsevol nou Estat que volgués ser membre de la Unió Europea i aquesta requeriria un acord unànime”. Unanimitat difícil d’assolir.

De forma sorprenent, Jordi Sánchez s’enfronta a aquesta realitat i llança una advertència a Europa: “Europa es enormement pragmàtica i, si seguim reforçant majories socials i mantenim el pols a l’Estat i forcem la legalitat, Europa acabarà intervenint” (El País: 22 novembre de 2015). Encara que no precisa en quin sentit preveu que serà aquella intervenció.

És cert que la independència de Catalunya és econòmicament viable. I encara que es generés un dèficit, això no és motiu per no defensar un nou estat independent. La qüestió que cal formular-nos és si aquest és el futur que volem per Catalunya. I, sobretot, si es pot construir un nou Estat sobre una base d’arguments falsos i amagant la informació als ciutadans.

Abans de comentar l’anomenat espoli fiscal, cal fer dues consideracions: la primera es que si Catalunya contribuís en proporció a la seva renda com indicador de capacitat, i rebés proporcionalment a la seva població, com indicador de necessitat, tindria un dèficit inferior. La segona és la difícil justificació de l’excepcionalitat dels sistemes forals.

Quan parlem de què Catalunya pateix un espoli fiscal ens referim a la diferència entre els impostos que paguen els catalans i el que reben a canvi, que per uns quants es concreta en la simplicitat d’afirmar que “Espanya ens roba”. Cal quantificar aquest dèficit fiscal: l’ANC diu que és de 16.000 milions d’euros; Junts pel Sí parla de 15.000 milions d’euros. En ambdós casos, són xifres que no contemplen les despeses que hauria d’assumir un nou Estat independent. Quan es computen aquestes despeses la xifra es redueix substancialment, de manera que el Conseller d’Economia i Coneixement ha arribat a quantificar-les en 2.402 milions d’euros.

Un ingrés anual suplementari de 16.000 milions d’ euros voldria dir que durant els primers 10 anys Catalunya veuria incrementats els seus recursos en un import equivalent al PIB d’un any de països com Irlanda, Finlàndia, Portugal o Grècia, i que el seu PIB per habitant fóra superior al d’Itàlia, igual al del Regne Unit i molt proper al de França. Un dels més elevats del món. És un argument que ens trasllada directament del món creïble al món de la màgia.

El dèficit fiscal calculat per l’ANC i Junts pel Si seria equivalent al 8 % del PIB, i el consideren un cas excepcional, el doble dels landers alemanys. Però curiosament, a Alemanya no s’han publicat les balances fiscals. Borrell i Llorach ho documenten: Reihhard Silberberg, ambaixador d’Alemanya a Espanya els va informar el 23 de desembre de 2013 que “després d’haver consultat totes les fonts legals, no hem pogut trobar que existeixi el límit del 4,5 % per el dèficit fiscal dels länder”. Aquest argument tampoc resisteix una visió comparada. El dèficit calculat a New Jersey (USA) es el 8,8 %; a Alberta (Canada) el 7 %; a Valonia (Bèlgica) el 7,5 %; a Lombardia (Itàlia) el 11,5 % i a Estocolm (Suècia) el 7,6 %.

Les normes de finançament potser s’han de modificar, però les que s’apliquen responen a la legalitat vigent, el contingut del qual ve reflectit a l’actual Estatut d’Autonomia de Catalunya que es va tancar amb un “acord global” entre Artur Mas i José Luís Rodríguez Zapatero, al Palau de la Moncloa, el gener de 2006 .

No s’ha d’oblidar que la Llei d’Estabilitat Pressupostària i el RDL 12/2012 d’amnistia fiscal es van aprovar amb el vot de CiU. I que, l’1 de juny de 2011, CiU amb els vots del PP, va decidir l’eliminació de l'impost de successions i que al 2013 va acordar retirar l'impost sobre begudes amb alt contingut de sucre. Per altra part, no són alienes al dèficit les conseqüències de la gestió del procés de privatització d’Aigües Ter-Llobregat, de la venda d’actius públics (Túnels de Vallvidrera i Cadí).

En el seu conjunt la gestió de CiU ha incrementat el deute de la Generalitat des de 34.700 milions d’euros el 2010 fins als 64.800 milions d’euros del 2014. Tot plegat, són exemples que il·lustren la incompetència dels que se’ns presenten com a valedors de solucions pel nostre país.

És el resultat de cinc anys d’una mateixa política amb socis diferents, primer amb el PP i després amb ERC. Ara es pretén el mateix. Amb l’acord amb la CUP, ens volen entabanar una altra vegada amb un “pla social” que compromet competències que no existeixen. Les polítiques es deixen intactes, i per tant es mantindrà el creixement de la desigualtat, la precarietat i l’augment de l’exclusió a canvi d’un minut, o d’un segon de glòria de la CUP.

Les conseqüències de l’austeritat

Santi Vila, Conseller de Territori i Sostenibilitat del Govern d’Artur Mas, deia el 15 de desembre de 2014 al diari ARA: “Sense el relat en clau nacionalista, no s’haurien suportat els ajustos de més de 6.000 milions d’euros”. Es tracta per tant d’amagar l’acció de la majoria de govern dels últims anys així com d’amagar-ne les conseqüències.

Mentida i falsos arguments que Artur Mas retreia al Govern de l’Estat -“Ens manca credibilitat perquè pensen de nosaltres que no diem la veritat”-, i reclamava flexibilitat per assegurar “el valor de les polítiques d’austeritat”. Mas afegia que “no pujar els impostos i baixar la despesa es el contrapunt als excessos, algaravia i demagògia de l’esquerra” (discurs al Cercle d’Economia, Sitges, 2011).

El 17 de juny de 2014, exercint de precursor a Espanya de les més dures polítiques d’austeritat i d’ajust fiscal, Artur Mas visita a Pat McCroy, Governador de Carolina del Sud, considerada per The New York Times com ‘el laboratori global del Tea Party. Pat McCroy es congratula de “les similituds de les seves polítiques” amb les d’Artur Mas.

Les polítiques d’austeritat, que Anton Costas qualifica per l’eurozona de destrucció massiva, i la reforma laboral de 27 de juny de 2012, aprovada amb els vots de CiU i del PP, han produït efectes devastadors en l’ocupació a Catalunya. Des del 2010 han desaparegut el 4,6% de les empreses amb assalariats, i el 21,3% si ho comparem amb 2009. S’ha destruït el 5% de l’ocupació, el 12% en el sector públic (34% superior a la mitja d’Espanya). Especialment greu en la població entre 16 i 24 anys, que han perdut el 44% dels llocs de treball.

La població activa ha baixat en 177.100 persones, el 4,5%, al mateix temps que els nacionals catalans entre 15 i 64 anys residents a l’estranger han augmentat el 65,49% des de 2010 (actualment són 157.900 persones). Entre els joves de 15 a 24 anys els residents a l’estranger han augmentat el 84,15%. La precarietat en l’ocupació no para de créixer, la taxa de temporalitat ha passat del 18,9% el 2010 al 20,5 % al 2015 i afecta al 66,7% en les persones entre 16 i 24 anys, passant la contractació a temps parcial del 12,1% al 14,8% .

La taxa d’atur al tercer trimestre de 2015 és del 17,5% de la població activa. Si s’ajusta la taxa d’atur EPA a la baixada de la població activa des de 2010, l’increment de la contractació a temps parcial i a l’augment de la població entre 15 i 64 anys residents a l’estranger, aquesta taxa que seria del 23,1 % el 2010 passaria al 28,2% el 2015. Segons les dades d’Eurostat referides a 461 regions europees, ordenades les taxes d’atur de major a menor, Catalunya ocupava el lloc 228 a l’any 2010, i ha pujat al lloc 53 a l’any 2014.

Amb aquestes dades es mostra com s’ha segrestat el futur dels joves, però també el futur de les persones en atur de més de 45 anys i el futur dels aturats de llarga durada, que representen a Catalunya el 58,9 % dels aturats, prop del doble de la taxa europea, i que el 2010 afectava al 45,5%. Son aturats l’horitzó immediat dels quals només es la prestació per atur, que a Catalunya únicament cobreix el 46,65% de les persones en atur.

Les retallades han desmantellat el ‘Servei d’Ocupació de Catalunya’, una eina per a la política d’ocupació i per donar suport a les persones en la recerca d’un lloc de treball. Segons un estudi de Joan Antoni Aluja, s’ha reduït un 30 % el seu personal, quedant 1.342 empleats per atendre 506.306 persones i es gestiona només el 29,5% de les ofertes de treball. La resta de la gestió s’ha privatitzat.

El govern de CiU és el precursor a Espanya de les retallades indiscriminades de la despesa sanitària pública, del copagament de l’euro per recepta i de les privatitzacions. Només posteriorment els governs del PP han generalitzat aquestes polítiques. El resultat: el 2012 la despesa en sanitat pública a Catalunya era el 14,65% del total de Espanya, en tant que les retallades eren el 21,75% del total. I, a més, reclamaven l’aplicació generalitzada d’aquesta política al model sanitari espanyol (Mas-Colell, 2011).

Una de les moltes conseqüències de les retallades en sanitat és el creixement de la llista d’espera de cirurgia, que ha passat de 56.670 persones al desembre de 2010 a 160.000 al febrer de 2015 (Servei Català de la Salut). Sense immutar-se prometen crear ‘Un país sense llistes d’espera”. Deuen pretendre eliminar la llista, però no l’espera.

No pot ser d’altra forma quan Boi Ruiz, Conseller de Sanitat del Govern de la Generalitat de Catalunya, declarava el 2011 que: “La salut és un bé privat que depèn d’un mateix, o de l’Estat” ... i que “No existeix un dret a la salut perquè aquesta depèn del codi genètic que tingui la persona”. Cal tenir en compte l’entorn en que s’aplica aquesta política. A Catalunya la despesa en sanitat privada per habitant el 2010 era el 33,2 % del total, mentre la mitja de l’UE era del 28,8 a Espanya del 26,4%, a Bèlgica del 24,4%, a França del 22,9% i a Itàlia del 20,4%.

Els precursors d’un estat independent es comprometen a augmentar les pensions de jubilació un 10%. Diuen que ho finançaran amb càrrec al superàvit de 24.774 milions d’euros de la Seguridad Social a Catalunya acumulat entre 1995 i 2010. Potser això era possible el 2010, abans que CiU governés, però malauradament després del govern de CiU, les dades no són les mateixes. A la darrera liquidació, la de 2012, el superàvit que es va trobar CiU s’ha convertit en un dèficit de -8.051 milions d’euros. Cal prudència a l’hora d’oferir a la població sistemes de pensions que ara no existeixen. Amb raó aquestes qüestions s’han de tractar com a pactes d’Estat. Aquestes utilitzacions són demagògiques, i manquen al respecte de les persones jubilades i a les persones en atur. Les angoixes i les dificultats dels ciutadans no es poden utilitzar amb finalitats polítiques.

Els governs autònoms són l’últim recurs pels col·lectius més afectats per la crisi, per això la retallada del 15 % en la despesa de benestar (educació, sanitat, protecció social) del govern Mas han causat efectes devastadors sobre la desigualtat i ha trencat la cohesió social.

El 2014 el 20,9% de la població, i amb tendència ascendent, vivia per sota del llindar de pobresa segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya. El 12% de llars estava amb baixa intensitat de treball i el 6,3% tenia privació material severa. El conjunt d’aquests efectes es mesuren per la taxa AROPE (Alt risk of poverty and exclusion), que ha passat d’afectar al 23% de la població el 2013 al 26% el 2014 . Les desigualtats també es manifesten en la distribució de la renda: l’índex S80/20 que mesura la relació entre el 20 % de la població amb més renda i el 20% de la població amb menys renda, ha passat del 5,9% el 2010 al 6,5% el 2014.

Segons UNICEF, el 2012 el 17,5% de la població de Catalunya menor de 18 anys estava en risc de pobresa severa, és a dir amb menys del 40% de la renda mitjana. Aquesta proporció representa el triple de la mitja de la UE. El 2010 el 9,5% de la població fins a 17 anys vivia en llars a on algun dels seus membres estaven a l’atur, proporció que s’ha incrementat fins a 11,9% el 2015. Amb la reducció dels beneficiaris de la Llei de dependència que han disminuït en un -11% entre 2012 i 2015 (157.653 el 2012).

Davant d’aquest desastre social, la Mesa del Tercer Sector va forçar el 2014, amb el suport de PSC, ICV i la CUP, l'única sessió del Ple del Parlament de Catalunya en quatre anys en què s’ha tractat la pobresa i la desigualtat.

Però això què és?

Com si no anés amb ells, els responsables d’aquest “cataclisme conduït meravellosament” (Victor Hugo en referència a la derrota de Waterloo), els que presumeixen de pioners de radicalitat en les polítiques d’austeritat i els que els hi donen suport, ara es presenten com avaladors de la creació d’un nou Estat, en el que aspiren a governar i a on, diuen, això que ells han provocat no passarà, i que les polítiques que han aplicat no hi tindran cabuda. Com si ens volguessin portar volant al país del Mai Més.

Ens han deixat en el pitjor escenari possibles per la política, el que posa entrebancs al diàleg i a la negociació. Dos elements indispensables per fer probable realitat allò que només es una possibilitat. Amb falsos arguments i la subhasta del procés. Hem passat de l’apel·lació al dret a decidir al joc de casino. I entretant el país sense govern.

Pretenen atrapar-nos, sense èxit, entre l’irresponsable –el problema no existeix i ja ho resoldran els tribunals- i l’aventurer -només s’arregla amb un nou Estat-. Volen aixecar parets i obstacles per impedir assolir els canvis necessaris en l’àmbit del finançament i la governança territorial que ens haurien de portar a un Estat federal, entès com el resultat de l’intercanvi i negociació des de posicions diferents.

En això, el nacionalisme català i espanyol es retroalimenten, i quan s’enfronten, com diu López Burniol, la primera víctima és la veritat. Fet que ens retorna al començament d’aquest text, al llenguatge, i a l’extensió preocupant d’expressions tecnològiques pròpies de les xarxes: desconnexió, click, passar pantalla..., que com diu Pérez Oliva surten de la manca de relacions reals i tangibles.

Recuperem la realitat

Per descomptat que el retorn a la realitat no és fàcil i que la sortida política és complexa. La política sempre és difícil. Per alguna raó diuen que Freud situava la política, per la seva dificultat, entre les tres activitats humanes impossibles. Però es poden avançar cinc consideracions:

Primera: Assenyalar les falsedats del relat independentista no comporta acceptar per bo l’actual encaix territorial d’Espanya. L’actual model autonòmic ha complert un trànsit temporal important. És indiscutible que amb ell s’han assolit els més alts nivells d’autogovern a Catalunya, però s’ha esgotat. És necessària i urgent la reforma, especialment en els aspectes que afecten una major equitat i solidaritat interterritorial, accentuant les referències federals en tant que constitueixen una de les millors maneres conegudes d’afrontar aquests reptes. Els països avançats apliquen solucions federalistes.

Segona: Recuperar el diàleg i la política. Només la racionalitat i la sensatesa poden evitar el deteriorament de la convivència i les seves conseqüències, i el que encara és pitjor, que sigui quin sigui el resultat d’aquest procés quedarien establertes les condicions per la fractura social.

Tercera: El procés, de forma irresponsable, ha malmès les institucions de representació política. Cal la recuperació institucional dels agents polítics, empresarials i sindicals.

Quarta: Cal fer possible la recuperació de l’activitat econòmica que és sustenta en certesa i seguretat institucional, que a dia d’avui les propostes independentistes no garanteixen.

I cinquena: Recuperar els espais de concertació social i política imprescindibles per assegurar una sortida de la crisi que sigui inclusiva, que no deixi ningú pel camí. Una sortida que recuperi les eines de la concertació laboral, creï llocs de treball i redueixi les desigualtats i la precarietat.

El 14 de gener de 2013, el sociòleg alemany Ulrich Beck, en acabar una conferència a Barcelona, va ser interpel·lat en relació al procés d’independència a Catalunya. La resposta fou un diagnòstic i una recomanació. Va qualificar el procés d’anacrònic, va dir que la creació d’Estats-Nació forma part del temps passat i va aconsellar no fer excessivament el ridícul. Hi arribarem a temps?

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
3 de marzo de 2016 - 06:00 h

Descubre nuestras apps

stats