L’11-M i la història més negra del periodisme a Espanya

L’hemeroteca pot resultar severa amb els diaris. En l’exercici del periodisme tots cometem errors. Sobre el paper es poden corregir en el termini de 24 hores, en el suport digital tan aviat com es descobreixen. Però en la història recent de la premsa espanyola hi ha el cas d’un diari que va cometre un error fa just deu anys i encara avui segueix sense reconèixer-ho obertament i sense demanar perdó a les víctimes de la contumaç manipulació.

Podríem dir que és un descomunal exercici d’orgull i prepotència d’un director de diari a qui no li va agradar la realitat i va fabricar la seva pròpia. I malgrat descobrir molt aviat que els fets li donaven l’esquena, va persistir en la manipulació dels indicis i els interrogants per fer versemblant el disbarat. Va creuar totes les línies vermelles de l’ètica del periodisme i va escriure el capítol més vergonyós de la premsa espanyola en democràcia. Un capítol de fins on es poden vorejar els escrúpols i la moral per vendre diaris, per tenir “raó” a qualsevol preu.

Però el més greu és que Pedro J. Ramírez, el director d’El Mundo fins fa quinze dies, va construir la mentida sobre l’11-M, el pitjor atemptat terrorista d’Espanya, en què van morir 191 persones i 1.858 van resultar ferides. Amb la seva persistent campanya de centenars de pàgines i desenes de portades va contribuir a incrementar el dolor de les víctimes. A fer encara més difícil la feina de policies, fiscals i jutges que havien realitzat una investigació i un procés penal exemplar.

Però Pedro J Ramírez no va estar sol en el seu deliri. Federico Jiménez Losantos, el locutor estrella de l’emissora propietat de la Conferència Episcopal Espanyola; un mitjà públic, Telemadrid, i el diari digital de l’extrema dreta (Llibertat digital) van ser els còmplices necessaris per alimentar un corrent d’opinió crèdul amb la mentida. Però hi va haver un company de viatge encara més poderós: un sector del Partit Popular que intentava reescriure la història, esborrar la pèssima gestió de les hores que van seguir l’11-M.

Junts van crear un autèntic grup de pressió que va actuar de manera despietada contra tots aquells als quals consideraven obstacles per als seus propòsits, ja fossin víctimes, jutges o periodistes. Només tres exemples: la presidenta del Associació 11-M Afectados por el Terrorismo, Pilar Manjón, va sumar a la pèrdua d’un fill un assetjament constant; el jutge instructor Juan del Olmo es va enfrontar a durs intents de descrèdit professional, i el periodista José Antonio Zarzalejos, llavors director de l’ABC, va patir una operació d’enderrocament per no sumar-se a la “teoria de la conspiració”.

I hi va haver milions de ciutadans que volien llegir, escoltar o veure fabulacions interessades abans de conèixer la veritat. Sense ells el diari, la ràdio i la televisió no haurien tingut el combustible necessari per a la ignomínia. I hi va haver clamorosos silencis en la professió en general i en les redaccions afectades en particular. Silencis que van fer encara més meritori el coratge dels qui van plantar cara. Deu anys després de l’11-M, els principals instigadors de la “teoria de la conspiració” ja no estan en els seus llocs. Però tot el dolor afegit de les víctimes i algunes de les pàgines més negres de la història del periodisme romandran per sempre.