Catalunya Blogs y opinión

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

La legislatura impossible d'Artur Mas

Mas i Duran Lleida, lideres de la federación nacionalista cuyas relaciones se han deteriorado por el resultado electoral

Artur Mas exhibeix des de la fúnebre nit electoral del 25N l'expressió inequívoca del polític a la deriva, a la recerca d'un soci impossible per garantir una legislatura no menys impossible. Després del daltabaix del repte sobiranista improvisat per intentar capitanejar el clam popular per la independència com a mutació del descontentament, el líder nacionalista ha aconseguit la triple gesta d'obrir una bretxa en el si de CiU, encimbellar de nou a ERC com el gran poder fàctic de Catalunya i, en fi, rematar el PSC com a partit transversal i alternativa de Govern. El país espera expectant la nova gran decisió d'Artur Mas sobre com pretén governar Catalunya en aquest escenari després d'aconseguir en a les urnes una “minoria excepcional”.

El risc de fractura de la federació nacionalista cobra cos amb la deserció de l'alcalde de Vic, Josep Maria Vila d'Abadal i Serra, com a militant d'Unió Democràtica, en obert desafiament a l’incombustible Josep Antoni Duran i Lleida. Primer regidor del principal ajuntament en mans d'UDC i cap visible amb l'alcalde de Girona de la plataforma Municipis per la Independència -un dels grans actors de la manifestació de la Diada-, Abadal ha obert la bretxa a UDC i, per extensió, dins de CiU. Amb això engrandeix també l'enorme esquerda que s'obre pas de manera inexorable entre unionistes i independentistes a la societat catalana. Duran s'ha referit a aquest fenomen amb alarma, tot i haver donat suport al seu soci de federació en el seu frustrat Gran Salt cap “el desconegut”.

El nou poder fàctic

El cas d'ERC mereix tracte a part, atesa la irresistible ascensió del vell partit de Macià, Companys i Tarradellas a la primera línia del vertiginós puzle polític de Catalunya. Dos anys després del retorn de CiU al poder exhibint ambició i musculatura sense pudor, la política catalana gira avui al voltant d’Oriol Junqueras, un polític atípic i desconegut fins que es va fer amb la presidència d'ERC a finals de l'estiu de 2010 després de l'enèsima crisi interna del partit. Més enllà del seu independentisme sense complexos i del seu peculiar estil directe i didàctic, el fulgurant èxit de l'alcalde de Sant Vicenç dels Horts, una petita ciutat de l'entorn metropolità de Barcelona, es deu sens dubte a CiU i al propi Artur Mas.

Un desenllaç imprevist

És un clam que tant la federació nacionalista com el mateix Govern de la Generalitat i el seu president van encoratjar, avalar i apadrinar públicament el procés llançat al setembre de 2009 amb el primer “referéndum” independentista celebrat a la minúscula localitat d'Arenys de Munt. El mateix president, així com rellevants membres del seu Govern i la família Pujol en ple, van votar de manera solemne com simples "ciutadans" a la consulta organitzada a Barcelona l'abril de 2011 amb resultats tan significatius com previsibles.

Poc més de tres anys després de la posada en marxa d'aquell moviment, impulsat per ERC i els sectors més sobiranistes de CiU a través de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l'esmentada plataforma Municipis per la Independència, el procés ha servit per lliurar en safata a ERC la clau del poder a Catalunya davant la sorpresa de propis i estranys i l'estupor general.

No cal dir que la idea de Mas i el seu primer cercle d'assessors polítics era exactament la contrària quan van decidir posar-se al capdavant de la gran manifestació de la Diada. Però ha hagut d'esperar gairebé quatre mesos i viure un delirant període electoral perquè algú s'adonés que CiU no només no estava en condicions de seduir les masses, sinó que des de novembre del 2010 vivia amb una important bossa de vots "prestats" que òbviament han buscat ara el seu refugi natural.

CiU es consola amb raó en l'àmplia majoria sobiranista del nou Parlament, que consagra sense discussió el gir polític de sectors molt amplis de la societat catalana, però ni el convergent més entusiasta s'atreveix ja a parlar a dia d'avui de la seva vocació històrica com "pal de paller" de Catalunya i del catalanisme polític com a expressió de la seva identitat nacional.

No és l'únic consol, encara que sigui igualment pírric. La fallida operació electoral d'Artur Mas ha aprofundit sens dubte el declivi imparable del PSC com a alternativa de govern i partit central de l'esquerra institucional. En els últims dies, el cop de porta d'ERC a un Govern de coalició amb CiU ha posat el focus sobre el partit de Pere Navarro, festejat des d’UDC i els sectors de CDC més al.lèrgics a l'ADN assembleari i radical del partit liderat per Oriol Junqueras. El deteriorament del PSC, sacsejat per l'escàndol de la suposada trama de corrupció al voltant de l'alcalde socialista de Sabadell, intensifica la imatge d'Artur Mas com a ostatge polític del líder independentista durant el temps en què aquest decideixi mantenir-lo viu.

Continuisme en el trencament

Tot apunta a una legislatura turbulenta i curta en el pitjor moment de la crisi econòmica i social que afecta a Espanya en general i Catalunya en particular. L'erosió política d'Artur Mas s'accelera a mesura que creix la incertesa sobre les possibilitats d'un govern minoritari de supervivents com successor del "govern dels millors" amortitzat de cop en la calor de la Diada. La idea d'un govern continuista en un escenari de fractura política, institucional i social, sense altre suport que el del primer partit de l'oposició com aliat de circumstància, és un horitzó que desafia el sentit comú i amenaça amb devorar definitivament els seus autors.

No és d'estranyar, doncs, que la presidenta del PP de Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, reclami ja la renúncia d'Artur Mas i el seu relleu com a aspirant a una nova investidura. El primer a disparar des de molt d'hora en aquesta direcció va ser l'impetuós Albert Rivera (Ciutadans), però l'espècie comença a prendre vol a la vista del seriós impàs per formar un govern fort, estable i allunyat de qualsevol temptació aventurera. Aquesta sortida ha estat plantejada obertament en un article publicat el 2 de desembre a La Vanguardia amb el títol "La renúncia de Mas" i la signatura del periodista José Antonio Zarzalejos, el que no és qualsevol cosa coneixent la trajectòria del diari.

Així les coses, no s'ha de descartar res en aquestes vigílies nadalenques d'agitació i incertesa, ja que els fets recents ratifiquen que fins i tot el que és impensable avui és possible demà.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
4 de diciembre de 2012 - 08:01 h

Descubre nuestras apps

stats