PP i PSOE, residus del passat
Els telediaris són inquietants. Hom s'ha de pessigar per assegurar-se que està viu i no entre morts o -sent optimista- assistint a una obra teatral de terror. Amb la que cau sobre el país i la seva gent, tant els personatges del PP com els del PSOE apareixen com morts vivents. Els uns no s'assabenten -no volen assabentar-se- del que passa fora de la seva closca. Els altres no s'han adonat que cada vegada són menys els que els escolten. Tots em semblen fantasmes d'un món que ja va ser, són residus del passat. En política sempre és possible ressuscitar però mai no serà com abans. El tipus de bipartidisme que ha bloquejat el funcionament de les institucions, que ha ocupat -i s'ha aprofitat- del conjunt dels aparells de l'Estat (Berlinguer a La qüestió moral fustigava aquest afany monopolista dels partits) i que ha demostrat la seva incapacitat per respondre als reptes actuals les demandes socials, s'ha acabat. O almenys, pel bé de tots, esperem que així sigui.
Rajoy és el fantasma més fantasmal, el mut. El teòric cap de govern, per ara, aconsegueix mentir tot i que no parla, la qual cosa té el seu mèrit, però val poc interès. La seva guàrdia pretoriana no es cansa de dir que no cal que parli, doncs és ben sabut que és un bon noi que mai va trencar un plat. Com per sospitar: digues del que presumeixes i et diré què et falta. Amb la qual cosa ens trobem amb un “líder màxim” convertit en un fantasma minimalista, envoltat de nuls i acompanyat d'un silenci que resulta tan sorollós com a sospitós. La gestió -pèssima per cert- de la crisi està en mans de la troica, que ara ens vigila, i dels banquers alemanys. Actuen per mitjà dels zascandiles del govern. Però aquests ara no ofereixen credibilitat, ni estabilitat, ni capacitat de governar. El clam social generat per la crisi i aguditzat a Catalunya pel sentiment independentista ha provocat un rebuig majoritari tant al PP com al PSOE. Només faltava el cas Bárcenas, que ha publicitat l'escandalosa corrupció dels governants. La desconfiança exterior i el rebuig popular pot ser la fi de l'actual règim polític. El que no és evident és que sigui per millorar, ja que hi ha forces molt poc o gens democràtiques que també conspiren contra Rajoy i el seu grup, especialment per mitjà de Pedro Jota i El Mundo.
En el cas Bárcenas, es es tracta de si només el tresorer paga els plats trencats o si Rajoy l'ha d'acompanyar davant dels tribunals. Dubto que el líder del PP pugui ser imputat, per haver prescrit el possible delicte o per falta de proves suficients. La qüestió no és jurídica, és moral i política. El judici de Bárcenas ens recordarà probablement al d'Al Capone, que va ser condemnat per delicte fiscal i els polítics, jutges i policies que havien participat de les malifetes, ja que el protegien i participaven en els beneficis, van quedar-ne al marge. Però ni Rajoy, ni el PP, sortiran indemnes d'aquest cas. No són avui governants dignes de confiança. Digui el que digui la Judicatura. Les mentides, l'ús i abús particular dels diners públics, la connivència amb els poders econòmics i l'evidència de la corrupció estructural del partit difícilment els serà perdonat. Per molt menys Felipe González i el PSOE van ser desplaçats del govern i la “vella guàrdia” va ser substituïda per joves amb més ambició que idees.
La farsa ha arribat massa lluny. Rajoy, amb les seves omissions i les seves mentides, resulta ja insuportable. El seu temps de líder està explicat. A més està envoltat dels seus ministres i dirigents de Partit que afegeixen regularment gotes provocadores que fa que es vessi el got. Com pot un país suportar que en el marasme econòmic en què vivim qui ens faci dictàmens i proclami decisions sigui un “Montoro”? Un ninot l'única habilitat del qual és ser més caricaturesc que la seva caricatura. Com suportar les declaracions xulesques d'un “Floriano” que fins i tot, quan diu alguna cosa certa o banal, sembla que ens enganya? Mentrestant, la vicepresidenta organitza la protecció del seu cap, gestiona administrativament la cuina governamental i prepara algunes víctimes propiciatòries que acompanyin Bárcenas en la seva caiguda. La senyora Cospedal és precisament l'única dirigent que semblava que no fos còmplice del gran tresorer, però tant si ha rebut o no sobresous i malgrat la poca credibilitat que mereix Bárcenas, el fet que aquest l'acusi amb més detalls que proves serà acceptat per l'opinió pública. És molt possible que sigui la capsigrany que pagui finalment la factura partidària. La seva escassa habilitat quan obre la boca i la seva predisposició a ser més papista que el papa -dit d'una altra manera, la seva poca gràcia i la seva virulència mal argumentada- resulten insuportables a tothom menys als seus fans. La qual cosa facilitarà la tasca a algunes amigues poderoses que desitgen la seva caiguda: la vicepresidenta del Govern i l'expresidenta de la comunitat de Madrid. També assistirem a l'enèsima batalla entre “garllardones i aguirres”, a l'amenaça de retorn del fantasma d'Aznar. I moltes altres punyalades fins que acabin com el Consejo Nacional del Movimiento, fent-se l'harakiri per tornar a l'escenari amb altres cares.
En resum, Rajoy s'avorreix i indigna, ell i el seu Govern estan amortitzats. El cap del Govern durarà en el càrrec el que tarda el PP en posar-se d'acord sobre un candidat o una fórmula per designar-lo. Per ara ens oferiran l'espectacle de ganivets llargs i afilats
Rubalcaba no és l'alternativa. Rubalcaba irrita. Va ser un bon actor que ara, ja caducat, crida per convèncer, crida fort, però ningú no se'l creu i els seus esforços resulten patètics. És un personatge que crida en el desert. Abans, quan regnava el socialisme, els seus líders vivien en un territori feliç i confiat en què s'havia substituït la Internacional pel principi “enriquiu-vos, enriquiu-vos” que fa un segle i mig va proclamar el conservador Guizot. Avui exigeix la dimissió irrevocable de Rajoy, promet que ell i el seu partit poden afrontar la crisi amb decisió, amb idees i amb coratge, i dóna per descomptat que la corrupció és cosa dels altres, com si les seves coses fossin petiteses i no tinguessin amistats perilloses. És possible que al PSOE la corrupció sigui menys estructural que en el cas del PP, però hi ha massa casos com per reduir-lo a actuacions personals. Potser més important: no qüestiona el règim polític espanyol. Un règim que s'ensorra, amb una Constitució deformada i devaluada, una Monarquia desprestigiada, un Judicatura en les cúpules de les quals decideixen els neofranquistes, una col·lisió entre els governs -sigui quin sigui el seu color- amb les elits financeres i empresarials... I no cal estendre's en la gestió de la crisi econòmica. Només un fantasma polític pot haver oblidat que el seu partit i ell mateix són corresponsables d'unes polítiques neoliberals al servei del capitalisme especulatiu. I els dirigents del PSOE actual eren els governants que van demostrar fa molt pocs anys la seva total impotència per fer alguna cosa més que no fos obeir cegament la senyora Merkel.
Ha estat el PSOE, temorós des de l'inici de la seva llarga trajectòria governamental, el que ha contribuït decisivament a mantenir un règim polític incapaç de desenvolupar la democràcia, immobilitzat per un bipartidisme que impossibilita la innovació, que afavoreix la corrupció i que acull i protegeix al neofranquisme encobert en els aparells de l'Estat, les cúpules econòmiques i l'Església. I també és el PSOE corresponsable d'haver generat un enorme malestar a Catalunya que en pocs anys ha fet que l'independentisme s'hagi multiplicat per dos i tendeixi a ser majoritari.
Rubalcaba no està sol i no és el pitjor. L'envolten barons meitat sicaris meitat aprenents de bruixot que si no fossin cadàvers polítics haurien ja liquidat al seu cap. Aquests caps de banda surten de la seva trista foscor moguts i units només per l'odi als seus suposats companys catalans. Amb aquests amics els responsables del PSC no necessiten enemics. Es van reunir fa una setmana en conclave per deixar clar que Catalunya no és una nació i Espanya no és ni serà un Estat plurinacional, que la consulta que promouen el 90% dels parlamentaris i desitgen la immensa majoria dels catalans no mereix ni tan sols ser discutida i que en un futur incert els deixaran estar d'oients en unes estructures institucionals similars a les actuals però anomenades “federals” que sempre estaran controlades pels partits estatalistes.
Perquè quedi clara la submissió incondicional i humiliant del PSC, uns dies després tornen a reunir-se per recordar als diputats catalans que no tenen dret a votar lliurement encara que es tracti dels interessos de Catalunya. Només s'han de limitar a assentir el que hagin decidit els fantasmes del carrer Ferraz de Madrid. Un es pregunta què dimonis feien els representants del PSC a Granada i després al Comitè Federal si sabien que estaven destinats a convertir-se en fantasmes menjadors de gripaus. Seria molt demanar que tinguessin almenys dignitat en tant que representants electes pels ciutadans de Catalunya i no anar a aquesta cova sinistra o sortir donant un cop de porta quan escolten aquestes perles?
Catalunya, oasi d'unanimitat
Catalunya, com és sabut, és un oasi on es conrea la unanimitat. És més aparença que realitat, però en política l'aparença és una part molt important de la realitat. Avui l'independentisme, més o menys intens, emocional o racional, és hegemònic. El dret a decidir tendeix a confondre's amb la independència. No és el mateix, ni molt menys, però la cerril oposició dels governants i líders del PP (i del PSOE) cada dia converteix més no independentistes en independentistes i, atenció, més racionals que emocionals. És la gent a la qual li sembla lògic i democràtic consultar els ciutadans, però el Govern espanyol sembla entestat a empènyer-los cap al suport o l'acceptació de la independència, ni que sigui per forçar un diàleg i una solució pactada. ¿Sense declaració d'independència els governants de l'Estat escoltaran als catalans? Però sense un discurs que integri els objectius socials el suflé independentista pot rebaixar-se bastant. Mentre governi el PP l'independentisme mantindrà o augmentarà la seva força.
En comptes d'obrir vies de diàleg, el govern del PP mana invectives amenaçadores amb l'estil xulesc i menyspreador que el caracteritza i promou iniciatives legislatives i administratives recentralitzadores. I per posar més pólvora en l'ambient apareix un “Wert” per reactivar el foc, no fos cas que baixés la tensió. Òbviament o bé són irresponsables encegats per la ignorància i la prepotència o bé han optat per forçar un xoc de trens i celebrar a la seva manera el tricentenari de l'ocupació de Catalunya. Em temo que són les dues coses.
Per la seva banda, els múltiples portaveus del missatge alliberador ofereixen un fruit que sembla estar a mà. En realitat, a les cúpules institucionals no passa res. Tothom es mou però cap procés, per molt anunciat que estigui, avança, excepte la vitalitat que emergeix a la base de la societat. El tàndem CiU i ERC, dit amb tots els respectes, em sembla que per ara borda però no mossega. Els sectors crítics del catalanisme i de les esquerres els retreuen no tenir una estratègia, uns objectius clars i una escalada visible. Crec que sí que tenen una estratègia: mantenir la tensió però sense anar més enllà, guanyar temps no se sap molt bé per què, donar suport o promoure alguns moments forts -Onze de setembre, festival al camp del Barça...- perquè el personal visqui “moments històrics” d'emoció col·lectiva. Es tracta que el tren es mogui però sense moure's de lloc.
El PSC va ser a Granada. Com aconsellaven a García Lorca alguns amics, millor que no hagués viatjat a Granada. Ens hauria agradat escoltar a un 'aparatchik' del PSOE dir que el PSC “no hi és ni se l'espera”. Assistir a un contuberni destinat a proclamar un federalisme fraudulent era un parany destinat exclusivament al PSC. El document no té ni vigència actual ni proposta de futur, doncs a gairebé ningú interessa. Però serveix per deixar el PSC fora de joc a Catalunya. Era difícil oposar-s'hi a malgrat les seves flagrants omissions i limitacions, però com la retòrica inoperant utilitza termes propis del federalisme, imagino que podia semblar incongruent no acceptar el que semblava un petit progrés terminològic. Però a Granada el socialisme català, o almenys la seva actual direcció, hi va deixar la seva ànima. Una cosa així com si Lenin s'hagués quedat a Finlàndia. Assumir el projecte del PSOE és com retirar-se de la Catalunya actual. Intueixo que el PSC ha decidit que en aquesta era històrica no té paper en l'obra i intenta mantenir congelat alguns o bastants anys.
Iniciativa-EUiA està rotunda i sincerament a favor de dret a decidir, però sembla que encara no ha decidit -o no ho ha fet públic, la qual cosa en política val molt poc- quina decisió prendrà quan arribi el moment de decidir. Almenys fan un esforç meritori per articular-se amb els moviments i organitzacions socials que plantegen polítiques alternatives però per ara es tracta més de comportaments expressius que transformadors. En tot cas és el partit que situa en primer pla el canvi de model econòmic i el rol dels sectors populars mobilitzats.
Les CUP són els personatges simpàtics que presumeixen d'amateurs, cosa que confirmen les altres forces polítiques. Podrien ser estimulants per la seva presència en els àmbits locals i en els col·lectius dinàmics, però tenen una vessant de “somiadors de truites”, com indica la seva vocació alliberadora dels “Països Catalans”, encara que em temo que no han anat a València o a Mallorca a comptar quants comparteixen tan històric i poètic objectiu. Cal reconèixer també que la seva pràctica i el seu discurs es revela cada vegada més “alternatiu” en l'àmbit econòmic i social. En aquest sentit, és bastant similar al d'ICV-EUiA, el que pot portar a un acostament o una competència.
Els moviments socials, per la seva banda, s'han convertit en “la gran esperança”, en “el setè de cavalleria”, un messies redemptor confús i heterogeni en els seus continguts, difús i fragmentat en el territori, amb objectius molt diversos i que òbviament no han pogut fer encara un procés agregador que permeti fixar un programa polític bàsic i compartit. Per simplificar, hi ha tres tipus de moviments. Primer, les “organitzacions socials” consolidades i estructurades que en moments com l'actual poden tenir o recuperar una dimensió de moviment social amb objectius que vagin més enllà de les seves metes i pràctiques: les centrals sindicals, les organitzacions de l'ensenyament i de la sanitat... CCOO, per exemple, s'ha definit en moltes ocasions com a moviment sociopolític. Són moviments forts per la seva estructura, però aquesta precisament no té una predisposició a córrer riscos i a promoure innovacions. Que és el que més es necessita.
En segon lloc cal els moviments nacionalistes o independentistes, que han generat o estan vinculats a una estructura preexistent. Els casos més visibles són l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, però hi ha una miríada d'assemblees o fòrums locals més o menys propers als exemples citats. Poden estar més o menys relacionats amb alguns partits polítics, però posseeixen una dinàmica pròpia. Tenen capacitat de mobilització i proposen un objectiu molt clar, la independència, però no apareix una estratègia, uns objectius intermedis, una política d'aliances. Emmalalteixen en molts casos d'un biaix ideològic que s'imposa a un projecte polític més integrador i d'una certa dificultat per generar estructures representatives i articuladores que garanteixin la realització de projectes a mitjà i llarg termini.
Finalment s'han generat o desenvolupat moviments socials estimulats en uns casos per la crisi econòmica, o per la regressió democràtica i el deteriorament de les institucions o per l'emergència independentista i el dret a decidir. O per tot alhora. Col·lectius sindicals i de desocupats al marge de les centrals majoritàries, plataformes de desnonats, promotors de la desobediència civil i de les accions contra l'actual sistema bancari. Aquests moviments generen entorns que il·luminen dos tipus d'estructures. Unes de caràcter estrictament polític que pretenen substituir els partits o més modestament suplir les seves actuals deficiències, la seva devaluació social i la seva falta d'arrelament: assemblees, plataformes, fronts, fòrums, etc. Altres estructures es presenten com a referències i experiències alternatives, pretenen demostrar que “un altre món és possible”: desenvolupament del moviment cooperatiu en totes les seves facetes, col·lectius solidaris, moneda alternativa, minibancs ètics, intercanvis de béns i serveis, etc. Hi ha tot un món de petites minories que sumades no són una majoria però sí que canvien el paisatge i que probablement poden modificar els comportaments socials i polítics d'una part de la ciutadania.
La fi del règim polític és una qüestió actual
La crisi de règim polític és una evidència, com hem argumentat succintament. N'hi ha prou amb llegir els titulars dels mitjans, malgrat l'conservadorisme de la majoria d'ells. No obstant això, acabar amb aquest règim requereix alternatives polítiques, forces col·lectives i líders creïbles. No sembla que hi siguin o, almenys, no està molt clar que siguin forts ni estiguin decidits per promoure una alternativa real. Encara que també és cert que en processos de canvi accelerat els actors polítics creixen al ritme dels canvis. Ens referirem principalment a Catalunya i la seva relació amb l'Estat espanyol.
La qüestió és construir lideratges i representació política de tot el que bull en la societat catalana... i espanyola. A Catalunya, l'esquerra va perdre fa temps el lideratge hegemònic que va tenir en els últims anys del franquisme i en la transició. El PSC ha envellit prematurament i cada dia que passa apareix resignat a la marginalitat. I, finalment, ICV-EUiA, tot i el seu procés de maduració, encara no han construït una imatge o un perfil de possible referent hegemònic ni un suficient arrelament al territori. El centre-dreta de CiU i el centreesquerra independentista d'ERC tenen un lideratge limitat que no inclou una gran part dels sectors populars i estan llastats pel conservadorisme de les seves bases electorals i les pressions dels grups econòmics més potents. I a tots els passa que no tenen aliats o forces polítiques a la resta de l'Estat que comparteixin alguns objectius bàsics o que cadascú accepti els dels altres. La qual cosa ens sembla indispensable perquè es generi un procés cap a la independència o un nou encaix o relació, específic i pactat entre iguals, de Catalunya amb Espanya.
La representació política és indispensable perquè impulsin i es realitzin els objectius de canvi, tant en la dimensió “nacional” com “social”. Tot i que la societat està mobilitzada i la majoria de partits acullen o comparteixen gran part de les seves demandes, no hi ha ni una representació política hegemònica ni un projecte estratègic clar. A més, hi ha per ara molta distància i escassa confiança entre els partits, indispensables com agregadors i legitimats pel sufragi universal i els moviments socials llastats per la seva especificitat, la seva feble estructura orgànica i la seva dificultat per entrar en escenaris de negociació. És probable que si es multipliquen les mobilitzacions en la societat i es van unificant els objectius la distància amb els partits institucionals -no tots, òbviament- s'escurcin o es creïn noves estructures de representació política.
La qüestió de la relació amb Espanya, la societat civil i les forces polítiques, no hauria de ser tan impossible com es tendeix a pensar avui a Catalunya i a la resta de l'Estat. El règim polític espanyol fa aigües, totes les seves institucions estan en crisi o molt qüestionades: els dos partits dominants, la Monarquia, la Constitució, la Judicatura, el matrimoni impiu entre l'elit política i l'econòmica, el Govern i la seva provocadora incompetència i la seva insensibilitat de les institucions davant la crisi social ... El conjunt del sistema polític està avui molt devaluat i provoca alts graus d'indignació. Però atenció: els líders polítics estatals practiquen cada vegada més unes campanyes pròpies del populisme més groller i reaccionari mitjançant discursos contra Catalunya, s'enfronten els suposats “territoris rics contra els pobres” com proclamava recentment la senyora Cospedal, de llengua llarga i intel·ligència curta però perillosa. La crisi del règim polític intentaran desviar-la per mitjà d'una virulenta campanya contra Catalunya. El catalanisme necessita ser entès a Espanya.
L'objectiu polític democràtic avui és canviar el règim polític d'Espanya. És indispensable per a Catalunya, ja que el règim actual no ofereix cap possibilitat de replantejar un encaix viable per a tothom. Però també és indispensable per a les majories socials democràtiques espanyoles, no només interessades a mantenir Catalunya a Espanya, també per acabar un règim polític que ens ha conduït fins a la crisi integral actual. I, encara que costi una mica d'entendre, l'independentisme actual de Catalunya és molt útil per acabar amb el règim polític PP-PSOE. Potser no és possible un matrimoni d'amor per ara Espanya-Catalunya, però sí d'interès. Els matrimonis d'interès són els més sòlids i en bastants casos el mutu interès condueix a l'amor.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
