El periodisme en profunditat s'exerceix sovint a través dels llibres. Alguns d'ells són imprescindibles a l'hora d'entendre la realitat. Aquest és el cas de 'Això és una dona! retrat no autoritzat de Marta Ferrusola'. Així és el títol, però el llibre és molt més que una biografia de qui va ser la 'primera dama' de Catalunya durant 23 anys. És la història del 'factor humà' que explica per què tants catalans, durant tant de temps, donessin la confiança i l'admiració a Jordi Pujol. Per què el clan Pujol-Ferrusola va aconseguir teixir al seu voltant un veritable règim polític que va mantenir, i en bona part manté encara, l'hegemonia política a Catalunya.
L'autora, Cristina Palomar, una periodista de llarga trajectòria i esperit crític, recorre al llibre un constant viatge entre l'anècdota i la categoria. Marta Ferrusola és la protagonista d'una història personal i familiar que reflecteix molt bé una època d'una certa Catalunya, la qual després de la postguerra i el franquisme va abraçar el catalanisme i la democràcia de la mà del moviment polític i social liderat per Jordi Pujol. Aquesta Catalunya va patir el dia de la confessió de l'expresident de la Generalitat un demolidor cop emocional. Estupor, decepció, indignació ... van ser els sentiments que van envair a un sector molt significatiu de la societat Catalana, sobre la qual es va estendre, després, una sensació de dol col·lectiu.
Els que havien convertit a Pujol en el pare de la pàtria, en el seu referent polític i, fins i tot, moral, necessitaven trobar un per què. Sense una explicació, el fracàs de Pujol era també el fracàs vital dels qui l'havien votat i admirat durant 'tota una vida'. Resultava, doncs, imprescindible trobar un culpable que, d'alguna manera, 'salvés' al President. I, de sobte, totes les mirades es van dirigir a Marta Ferrusola. El relat deia així: “Jordi Pujol va dedicar la seva vida a construir un país i va deixar la família en mans de la seva esposa, qui no va estar a l'altura d'aquesta responsabilitat i va propiciar que els fills es dediquessin a activitats que, al final, van obligar el pare a confessar un inversemblant llegat per salvar-los”. Marta Ferrusola era el 'factor humà' que explicava el desastre.
El lector del llibre, publicat per Angle Editorial, arriba a conèixer a fons el personatge, a la seva època, al seu context. Però també arriba a la conclusió que no estem davant d'un 'error humà', d'una persona o d'una família, si no davant d'un cas sistèmic, un règim clientelar que va utilitzar, i encara s'utilitza, a Catalunya com a patrimoni per a enriquir-se i acumular poder . Marta Ferrusola va ser una peça d'aquest engranatge. Una peça decisiva en l'entramat de tràfic d'influències i, també, a l'hora d'establir les estructures de poder. El llibre revela com Marta Ferrusola va ser clau en l'elecció i el nomenament de Lluís Prenafeta, home totpoderós al Palau de la Generalitat en els anys vuitanta. Prenafeta, que ara s'enfronta a gairebé set anys de presó pel cas Pretòria, va ser el veritable pare del pujolisme polític, el que repartia carnets de bons i mals catalans, el que comprava veus i silencis, el que considerava traïció tota dissidència.
Marta Ferrusola no només era influent a la rebotiga del poder, a l'hora, per exemple, de nomenar o cessar consellers. Influïa, també, a partir de les seves freqüents declaracions públiques, en les que exhibia actituds tan extremadament conservadores, classistes i xenòfobes que, fins i tot, obligaven al seu marit a desautoritzar-la. I aquí sorgeix de nou la pregunta inquietant. Per què una part significativa de la societat catalana va donar suport durant tant de temps aquest règim, el pujolisme, i els missatges que llançava la seva primera dama? El llibre aporta respostes, i per això és tan necessària la seva lectura. Només n’apunto una: “una part de la societat catalana va substituir el franquisme militant per un nacionalisme molt conservador”.
El llibre de Cristina Palomar ofereix un retrat periodístic de l'epicentre del pujolisme. Reconstrueix la biografia d'una dona, d'una família, d'un clan (en paraules de la pròpia Marta Ferrusola) i d'un règim. I en conjunt, d'una certa Catalunya. Quan Marta Ferrusola va exclamar que “Catalunya no es mereix” una comissió d'investigació com la del Parlament de Catalunya es referia a aquesta certa Catalunya, a “la seva” Catalunya. I la pregunta final és si la societat catalana s'ha emancipat o no del clan i el règim que van fer de Catalunya el seu patrimoni. Llegeixin el llibre. Dona moltes respostes.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
