En un costat del ring trobem Empar Moliner, escriptora pallassa (segons autodefinició), descobridora de les propietats eròtiques dels pronoms febles i efímera adscrita a Junts pel Sí (fins que va saber que formar part de la llista implicava haver de renunciar a treballar temporalment als mitjans públics). A l’altre costat tenim Félix de Azúa, erudit de zona alta, persona non grata pel gremi de les peixateres, autoexiliat sense fronteres i adscrit per obra i sentiment als orígens de Ciutadans. La primera s’arrenglera amb el corrent d’opinió segons la qual tot el que arriba d’Espanya té per finalitat l’extermini de la Catalunya catalana. El segon, amb la idea que a Catalunya es practica el canibalisme contra l’espanyol, ja sigui llengua, cultura, persona o clixé.
Tots dos són seguits per un munt de gent que pensa com ells, i als quals amb les seves andanades refermen en els seus més profunds fantasmes. Els seguidors d’una i altre intenten no creuar mai l’Ebre, ni físicament ni mentalment, per por a ser reconeguts i devorats per la tribu enemiga.
En les seves anàlisis –que tractant-se de gent de lletres se suposen meditats–, apliquen una lògica molt habitual a moltes redaccions de mitjans de comunicació, espanyols i catalans: perdigonada amb trabuc contra l’altra trinxera i tir de precisió amb escopeta de balins quan es tracta d’un dels nostres. Traduït al debat Catalunya-Espanya, això vol dir que tot aquell que treballa o col·labora en un mitjà públic català (i uns quants privats) sap perfectament que la millor manera de no errar el tret és disparant contra l’espanyol, com a concepte, i que tot aquell qui treballa o col·labora en un mitjà públic espanyol (i uns quants privats) sap que disparar de tant en tant contra el tòpic català és garantia de fer diana.
Per posar un exemple: Moliner sap que cremant en directe una Constitució serà ovacionada pels senyors i senyores que la contracten, així com per bona part de l’audiència, i per això no es para a pensar què n’opinaria ella, els qui la contracten o la seva audiència si un bufó de Telemadrid sortís cremant un Estatut sota l’ocurrència que fos. Encara que fos d’atrezzo, segons es va afanyar a remarcar que era la Constitució incinerada (com si atracar usant una pistola de joguina fos eximent del delicte).
L’acadèmic de la gauche divine ve pregonant de fa temps que va marxar a Madrid perquè no volia que la seva filla fos educada en l’odi a Espanya, i en el seu recent ingrés a l’Acadèmia de la Llengua ha reiterat que “l’educació a Catalunya consisteix a ensenyar l’odi a Espanya i l’espanyol”... la qual cosa fa preveure una epidèmia de parricidis entre famílies de dirigents i militants de base catalans del PP, Cs i PSC que encara cometen la temeritat d’escolaritzar els seus fills a Catalunya. Si Moliner és l’august, el pallasso que fa el paper de pallús, a Azúa li escau més el rol del clown, el pallasso seriós.
Els Moliner i els Azúa d’una i altra trinxera (injustament ho focalitzo en dues cares, però són legió) es retroalimenten en la seva mútua addicció al tremendisme. Què farien els uns sense els altres! El problema és que l’odi que denuncien és l’odi que conreen. Aquí detestem la catalanofòbia que atien determinats mitjans de Madrid, mentre des d’aquí atiem l’espanyofòbia. I viceversa. Fem, en realitat, un periodisme molt semblant al seu, amb l’única diferència que la nostra fòbia s’acostuma a expressar de forma més educada.
Els mateixos que, per dir alguna cosa, s’irriten justificadament quan s’identifica el govern d’Israel amb el poble jueu, no tenen cap recança en identificar Madrid amb Espanya, o el PP amb Espanya, o l’ala més dura del PP amb Espanya, o l’últim exabrupte dit per qualsevol il·luminat des d’un mitjà ultra amb el sentiment general de tota la població espanyola.
Agafo un altre exemple de Moliner (subratllo que no li tinc cap mania especial, tampoc cap devoció): en una altra recent i molt aplaudida intervenció als Matins de TV3 que he pescat per la xarxa, Moliner barrejava els comentaris energúmens sobre Gabriel Rufián d’un articulista d’El Confidencial, a qui no citava perquè no deuria ser prou conegut, amb un intercanvi de tuits més que cabals d’Arturo Pérez Reverte amb el mateix polític independentista, de tal manera que, amanit amb unes quantes ironies, l’espectador acabava tenint la sensació que Pérez Reverte era l’autor de les animalades dites per l’altre, o que si més no les subscrivia, igual com les subscriuria el conjunt de la població espanyola.
Potser a tots plegats ens convindria consumir menys premsa política i més premsa esportiva, on encara que sembli mentida el nivell de hooliganisme és menor i la rivalitat més sana. Els periodistes esportius fan la seva feina, millor o pitjor, sense necessitat d’amagar els seus colors; vestir la samarreta del seu equip no els impedeix ser crítics quan toca i a més no tenen cap opció de canviar la cabina de retransmissió pel terreny de joc. En canvi, avui a les cambres parlamentàries abunden els polítics sorgits del periodisme o la tertúlia política, mentre als altars audiovisuals pontifiquen amb carnet d’observador imparcial aquells qui fa quatre dies ostentaven càrrecs públics com a integrants d’un projecte polític determinat.
Els aficionats al futbol ho tenim clar de fa molts anys: ni ultrasur ni boixos nois.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
