La nova legislatura catalana arranca a empentes i rodolons en un clima de gran incertesa i una invencible sensació d'improvisació i provisionalitat. Després de la brusca frenada de la setmana passada al màxim nivell, el pacte parlamentari entre CiU i ERC ja és un fet. L’inesperada aprovació d'una nova taxa sobre els dipòsits bancaris, acordada via decret pel Consell Executiu en funcions en obert desafiament al poder central, ha anticipat l'aliança amb el nou soci polític i preludia la borrasca que s'acosta en els propers anys entre la Generalitat i Govern estatal. El thriller sobiranista es disposa a entrar en el seu segon capítol.
Així i tot, res no fa pensar que l'acord definitiu doni lloc a un Govern sòlid i amb un horitzó clar i segur, vistes les discrepàncies sobre el quan i el com de la consulta sobre la independència, nus gordià del fulminant esprint sobiranista entre ambdues forces. L'oasi català d'abans és avui una zona volcànica l'activitat de la qual gravita sobre el futur del país i sobre la pròpia viabilitat de l'estat espanyol en l'incert escenari de la crisi de l'eurozona. Malgrat la transcendència del moment, ara per ara no s'adverteix cap símptoma de desactivació o refredament de la crisi política i institucional declarada entre la Generalitat de Catalunya i el Govern central de l'Estat.
El “tour de force” de Junqueras
Tampoc és menor l'excitació davant l'augment d'impostos i taxes exigit per ERC amb l’enèrgic “gir social” que propugna per intentar exhibir el seu perfil d'esquerres. En el seu tour de force per afirmar-se com a gran creador de la nova agenda política catalana, Oriol Junqueras ha extremat les seves exigències i ha escenificat a la perfecció la situació d'Artur Mas com a ostatge del seu partit. El flamant líder independentista no només pretén imposar una línia de programa, sinó que reclama que el perfil dels membres del nou Govern respongui a aquest mandat. Sigui com sigui, tot fa pensar que el dirigent de CiU serà més d'hora que tard víctima de la seva pròpia aventura política a mans del seu aliat de circumstàncies, encara que és previsible que pugui aparèixer com a màrtir de l'enemic exterior.
El nou Parlament s'ha constituït amb la convicció que Mas serà investit president amb el suport d'ERC, però sense la garantia que pugui cumplir -una altra vegada- el seu mandat de quatre anys i amb moltes incògnites sobre les concessions en matèria de política fiscal que permetin aprovar el pressupost del 2013 amb una retallada de 4.000 milions. La gran patronal catalana ja han trencat amb estrèpit el seu silenci i ha mostrat el seu rebuig inequívoc a l'augment de tributs, a més d'emplaçar al nou Govern a respectar el marc constitucional en la hipòtesi d'una consulta popular. Fins i tot el diari La Vanguardia, que va secundar a cegues a Artur Mas en el seu fallit repte secessionista, ha canviat de terç i abjura del pacte amb ERC en els termes actuals. En tot cas, les pressions més fortes per evitar que CiU caigui en mans d'Esquerra són sens dubte les que no trascendeixen.
En aquest context, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, ha obviat les convencions de neutralitat institucional i prudència política en afirmar de manera solemne que la legitimitat i autoritat de la Generalitat trascendeixen la Constitució de 1978 i que el seu propi mandat està lligat a “la voluntat majoritària del poble de Catalunya a exercir el dret a decidir sobre el seu futur ”.
Lluny del discurs de Duran i Lleida, la veterana dirigent d'UDC afirma que farà tot el que estigui a les seves mans perquè la consulta sigui possible, en coherència amb la resolució aprovada in extremis per la Cambra anterior en assumir per iniciativa del propi Govern la manifestació de l'11-S com un mandat per a la independència. Tot això, però, sembla que va passar fa una eternitat.
En fase d'hel.lenització
El cas és que la Cambra més plural i fraccionada de la història de Catalunya emprèn la seva nova singladura sota la litúrgia sobiranista institucionalitzada pel propi Artur Mas després de la gran marxa de la Diada, però aquesta vegada sota la batuta d'Oriol Junqueras des del seu lloc estratègic al fossat de l'orquestra.
A falta del debat d'investidura, el desenllaç del qual ja ha estat anticipat pel mateix líder d’ERC en anunciar el seu vot favorable a Artur Mas, l'inici de la legislatura confirma la incipient “helenización” de la política catalana com a reacció a la triple crisi política , econòmica i social. L'acte de constitució del Parlament va permetre visualitzar un hemicicle multicolor on les posicions i gestos radicals creixen i centren l'atenció, mentre les principals forces de govern minven en la seva representació i perden terreny davant l'opinió pública. Un escenari sens dubte lluny dels excessos i particularismes del laberint grec, però coincident amb les fractures sistèmiques que amenacen el sud d'Europa.