Isidoro Moreno, al seu llibre Cofradías y Hermandades Andaluzas, publicat el 1985 a l'enyorada “Editoriales Andaluzas Unidas”, relatava com un emigrant andalús de la dècada dels 60, intentaria tornar al seu poble cada any encara que fos únicament per passar-hi les festes patronals. Afegia, a més, que aquest mateix immigrant, ja provingués d’una fàbrica alemanya o d’un hotel suís, probablement gastaria part dels diners estalviats durant tot un any de treball en aquestes festes. Obtindria així, simbòlicament, un estatus que, per la seva classe social, li hauria estat vetat.
L’antropòleg sevillà, fidel a la seva militància estructuralista d’aquell moment, explicava aquest fet per la necessitat de l’immigrant de sentir-se part de la seva col·lectivitat d’origen. L’emigrant andalús tornaria al seu poble per participar en unes festes que representaven un potent element d’autoafirmació col·lectiva, moltes vegades vehiculat a través d’una figura de caràcter religiós que li aportava un marcat caràcter simbòlic. Per sentir-se andalús, d’aquest poble d’Andalusia i d’aquesta comunitat, no feia falta viure allà tot l’any, li bastaria amb participar en les festes, en els senyalats actes anuals, en definitiva, en els ritus del seu poble.
A principis del segle XX, Emile Durkheim, pare de la sociologia positivista, va afirmar a la seva coneguda obra Les formes elementals de la vida religiosa, que no existien religions falses. Allò, que al seu dia va suposar tota una revolució en la forma d’entendre els fets religiosos, manté, avui dia, tota la seva vigència. Encara que més de cent anys després de la publicació del seu treball, i en un món pretesament més profà que el de llavors, podríem ampliar aquesta afirmació a la totalitat de les creences, és a dir, no existeixen creences falses. Seguint la màxima durkheimiana, les religions no suposen més que un reflex de la societat on es troben inserides, i si no hi ha societats ni col·lectius falsos, no pot haver religions ni creences falses.
La Diada de l'11 de setembre a Barcelona no serà un fracàs precisament perquè els catalans com a col·lectiu conscient són una realitat. La seva creença en Catalunya no pot ser errònia perquè ells no ho són, tal com mostraran els milers o cents de milers de persones que surtin al carrer aquest dia. La Diada, com aquelles festivitats religioses de les quals ens parlava Isidoro Moreno, no deixa de ser un multitudinari acte ritual on una gran quantitat de persones reafirmaran el seu compromís col·lectiu. Així, tots aquests vídeos i fotografies que circulen aquests dies per internet, provinents de les localitats i racons més exòtics del planeta, i que manifesten el seu suport i exhorten als catalans i catalanes a participar en tal manifestació, no suposarien més que actes de compromís d’un grup social que, encara que es trobi a quilòmetres de distància, reafirma la seva identitat com a poble. L’emigrant andalús de fa 40 anys (tant com l’actual) no deixava de ser més andalús pel fet de treballar a Alemanya.
Siguin quins siguin els resultats polítics que origini aquest dia, els catalans i catalanes de la “V” tornaran a casa, més o menys decebuts amb polítics o institucions, sense saber si podran votar o no el 9N, però satisfets i conscients del fet que no estan sols, que existeixen, i que les seves creences en una Catalunya nacional no poden ser, de cap manera, falses. La “V” de la Diada no serà un fracàs.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
