Ningú sap encara quina forma ni quines cares acabarà tenint Podem a Catalunya ni quin percentatge de vot pot arribar a aconseguir, però gairebé és el de menys: la seva mera existència canvia per complet el tauler polític català, inclosa la dinàmica de l'anomenat “procés” sobiranista.
Una de les característiques més extraordinàries del “procés” és que el lidera un polític neoliberal, però es passeja pel món amb un sac que inclou a la gran majoria d'electors d'esquerres de la comunitat.
És una dinàmica curiosíssima, però ha funcionat molt bé fins ara en un ambient mediàtic que tot ho fa passar per l'adreçador del debat sobiranista. Els mitjans fa temps que no compten els vots en l'eix esquerra-dreta, sinó a favor o en contra del “procés”, de manera que fins i tot els vots que aspiren a castigar amb duresa a Artur Mas (com els anticapitalistes de la CUP i els de l'esquerra alternativa d'ICV-EUiA) al final del dia es comptabilitzen en el camp sobiranista que lidera el president de la Generalitat.
Fins ara no hi havia manera d'escapar d'aquesta trampa perquè totes les esquerres emergents avalen el “procés”, ja sigui perquè comparteixen l'entusiasme nacionalista del president, perquè senten que no tenen més remei que seguir el corrent en jugar en un terreny de joc que han definit els seus rivals o perquè creuen sincerament estar empenyent al precipici a un Kerenski l'enfonsament del qual donarà pas a la Revolució. El resultat és que molts electors d'esquerres voten en clau social, però els seus vots acaben comptabilitzant sempre en clau nacional, en el sac de Mas.
És cert que el PSC s'ha desmarcat del “procés”, però les seves credencials d'esquerres van quedar a la picota després dels últims anys del Govern de Zapatero –amb l'indult del conseller delegat del Banc Santander com a traca final– i el paperot de la socialdemocràcia europea a Brussel·les, Grècia, França o Itàlia. Per si fos poc, amb l'esperança d'apuntalar els seus últims bastions de poder municipal, els socialistes catalans confien tota la seva estratègia a exercir de salvavides de CiU, amb l'esperança de apartar-los així del procés sobiranista.
Tots els camins de l'esquerra catalana acabaven conduint a Mas, no importa com de dur se sigui amb ell a la tribuna del Parlament. I aquest fenomen tan difícil de superar per a un elector d'esquerres és el que explica en bona mesura per què el Parlament té una correlació de forces tan clara a favor del procés sobiranista: gairebé tot votant d'esquerres acaba agafant una papereta que després s'explica en el camp del “procés”.
Fins a la irrupció de Podem.
El rellevant de Podem no és si el seu programa dóna suport o no el dret a decidir o quina postura pren davant el 9-N, tot i la pressió mediàtica que pateix per terra, mar i aire perquè es defineixi. El que és rellevant és que a aquesta formació no se la podrà sumar mai ni en el camp que lidera Mas ni en el de Rajoy.
Encara que en el programa defensi el dret a decidir, la prioritat de Podem és combatre al que anomena “casta”. I amb independència que el terme sigui encertat o solvent, el major exponent de la “casta” a Madrid és Mariano Rajoy i a Catalunya, Artur Mas. Per tant, les possibilitats que podem es presti a fotografies o paradetes amb el major exponent del que considera “casta” són nul·les perquè aquest és l'element més definitori de la identitat del nou partit. És inimaginable que dirigents d'aquesta formació es fotografiïn somrients al costat de Mas o l'aplaudeixin signant un decret per convocar un referèndum sobre la independència, de la mateixa manera que a ningú li passa pel cap que a Madrid es retratin al costat de Rajoy en un pacte per la regeneració o per aconseguir junts que Espanya obtingui una butaca en el Consell de Seguretat de l'ONU.
Amb independència del suport electoral que Podem acabi tenint a Catalunya, la seva mera existència canvia el tauler perquè acaba amb aquesta anomalia que tot elector de l'esquerra emergent a Catalunya hagi de passar pel tràngol de veure comptat per a un “procés” que, per molt suport popular que tingui, encapçala el president més neoliberal que ha tingut la Generalitat.
Lògicament, el sisme tindrà rèpliques també en altres partits i molt singularment a ICV i EUiA, que segueixen presoners d'aquesta estranya dinàmica catalana. Són dues formacions de tradició federal la militància i electorat de les quals es mou majoritàriament per la qüestió social i no per la nacional. No obstant això, una minoria sobiranista molt mobilitzada ha aprofitat el terreny de joc mediàtic i polític a Catalunya per anar estirant la corda cap als seus postulats, davant la indiferència de la resta de l'organització, més motivada per altres qüestions. Com la corda només s'ha estirat fins ara des d'un costat, les posicions tradicionals d'ambdues organitzacions s'han anat movent fins al punt de trobar normal –o almenys inevitable– la successió de fotografies amb Mas davant la causa comuna patriòtica.
L'absència de Joan Herrera l'acte “històric” de convocatòria del 9-N no va ser casualitat, ni tampoc la plantada –després matisada– al “Nou 9-N”. I és molt probable que ara a ICV i EUiA es comenci a tirar la corda també de l'altre costat, de manera que, a més, s'incrementa el risc que la corda acabi trencant-se.
Els partits que donen suport al “procés” liderat pel president sumen el 64% del actual Parlament, però la inesperada irrupció de Podem farà molt difícil que superin el llistó després de les pròximes eleccions per molt que portem dos anys de mobilització permanent del sobiranisme.
Molts poderosos li estan dient a Podem la del porc. Ara començaran a dir-li també en català.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
