Sabem que els recursos naturals són escassos, que l’activitat humana els està destruint a un ritme massa alt, que ens cal pensar en fonts d’energia alternatives com les renovables i fer-les viables… però amb tot continuem mantenint una relació ambivalent amb la natura. Més enllà dels beneficis econòmics a curt termini, també n’hi ha d’emocionals que ens poden explicar per què continuem explotant sense reconeixement, com també fem en altres àmbits.
Alguns ecopsicoanalistes assimilen la relació de la humanitat amb la Terra a la relació que el nadó manté amb el pit de la mare; viscut com una font de nutrició que sent que se li deu pel sol fet de néixer, i mai es demana com es produeix aquesta llet que l’alimenta i, encara menys, es planteja que algun dia es pugui acabar.
D’adults, però tal com nadons, crescuts com a petits prínceps o princeses en sistemes de benestar, podem trobar-nos també exigint allò que se’ns deu pel sol fet d’existir i oblidar-nos del que nosaltres devem a aquesta mare que ens alimenta. L’explotem i no en tenim cura, fins que emmalalteix i ens adonem que la Terra, en aquest cas, també ens necessita per sobreviure.
També com a nadons vivim com si el pit es realimentés de manera natural, com la provisió dels serveis que rebem o la gestió de la institució on treballem com a professionals, per exemple, i deixem en mans d’altres, gestors, experts o polítics, allò en què nosaltres també podem incidir, en més o menys grau. D’aquesta manera podem evitar-nos sentir la pròpia corresponsabilitat en el que succeeix al nostre entorn o mantenir una autoimatge de puresa des de la distància dels nostres despatxos o famílies. Com quan ens trobem parlant del sistema com una gran mà negra que ho pot tot i oblidem que tots vivim en sistemes que ens influeixen i en què influïm, que a la vegada estan interrelacionats i són i som interdependents.
I també com nadons, viure en la fantasia de disposar d’un recurs il·limitat com la llet del pit matern, és una altra temptació habitual; ja que ens evita confrontar-nos amb altres límits com el temps i la fi, la pertanyença, les pròpies capacitats… i per tant amb les dificultats inherents a la mateixa vida, i que molt sovint són imprevisibles.
Reconèixer que no controlem tot el que ens passa, que som incomplets i necessitem dels altres, com també ens necessiten, és perdre la innocència de l’infant, que potser no ens fa més feliços però potser sí més plens i sobretot autors d’aquesta nostra vida compartida.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
