Vides de sants per festes

Tot i ser dates de gastar, de comprar, sortir i menjar, també ho són de mirar què no necessitem per donar, de pensar en els que més pateixen, de comprar números de loteria o regals d’entitats no lucratives, de portar joguets a les escoles, esglésies, etc. I esclar, són dates en què es fan més evidents les diferències econòmiques i socials i en què les mostres d’humilitat associades a obres de beneficència adquireixen encara més valor que durant la resta de l’any.

I quan la humilitat és un valor predominant, i en un context catòlic es tenyeix de sacrifici, patiment, culpa, pecat per gaudir o per desitjar, acabem prohibint-nos la generativitat individual i social. És a dir, la capacitat de generar, de crear quelcom de nou o diferent aportant la nostra originalitat.

Ens llastrem la iniciativa, la generositat que ens fa donar el millor de nosaltres, sense saber si serà valorat, i contribuir en projectes d’altri, de crear ocasions per compartir talents, de pensar en serveis o formes de treballar i fer que vagin més enllà del que hem/han establert... Aleshores ens trobem inconscientment atrapats en situacions impossibles: com podem innovar o millorar socialment sense poder desitjar o tenir ambició per fer quelcom de diferent? Sabem que sense imaginació no es podrien haver fet invents útils, ni millorar les condicions vitals de part de la població, ni crear obres artístiques... les sufragistes tenien un desig que les va mobilitzar, així com tants d’altres individus i col·lectius que s’han mogut per una visió, un desig o una ambició.

Esclar que per intervenir en els nostres entorns, influir-hi des del que volem i ens mou, encara podem fer-ho donant-nos raons d’escassetat; “Ho fem per necessitat”, “No ens ha tocat més remei”, “M’ho van demanar i ho faig de manera altruista”... I amb el cap baix i mirant de no sobresortir massa, ja no ens permetem aspirar a quelcom millor, a generar riquesa i formes més justes de redistribuir-la, a sortir-nos dels estàndards i atrevir-nos a imaginar noves possibilitats, i no només això, sinó també a fer, provar, liderar, arriscar i, en definitiva, fer ús de la nostra capacitat d’agència malgrat que sovint ens sembli que no la tenim o ens ho vulguin fer creure.

Sé que tampoc anem sobrats de models constructius de lideratge, les vides de sants que tenim actualment no són exemplars. Sant Bárcenas, sant Urdangarín i altres a més petita escala ens mostren com l’ambició per excel·lir és transformada en avarícia de benefici individual exclusivament, on gaudir del que es té es converteix a conservar el que tenim encara que sigui enganyant o robant els que menys tenen, on ocupar llocs de poder on podríem influir més directament en el benefici de més es converteix en l’establiment de territoris sense llei, on el xèrif i la seva patuleia compten amb uns beneficis especials que no s’apliquen a la resta de mortals.

I així podem sentir-nos desemparats de models exemplars, enrabiats amb el món, com si tot fos el mateix i emprendre o construir ja no valgués la pena, podem trobar-nos resignats passivament, acomodats o fins i tot prou satisfets si mirem al nostre petit cercle proper, i no pensem més enllà, i fins i tot podem acabar mirant-nos malament els que viuen millor, els que troben sentit a la seva feina, els que creuen que encara poden fer coses des de l’abundància, la confiança en els altres i la solidesa del que un/a desitja amb profunditat.

Bones (santes) festes.